lunes, 24 de diciembre de 2007
domingo, 16 de diciembre de 2007
un video molt interessant
balanç i eixes coses...
És diumenge, un diumenge com qualsevol altre si no fos perquè aquesta vegada no aniré a ballar salsa. Fa no-res m’ha enviat un sms l’única xica que m’envia sms per dir-me que aquesta vegada no li apeteix anar a ballar. I ja li he contestat, agraïnt-li per informar-me. I aquest agraïment, encara que puga semblar irònic, ha sigut sincer. Perquè aquesta xicona, encara que siga una hip-hopera amb molts pardalets en el cap, que condueix un golf tunejat i planeja anar-se’n a Costa Rica per “estudiar castellà”, és una bona persona. Good people.
Així que crec que aquest és un moment ideal per fer balanç. No balanç del 2007, perquè en un any passen moltes coses, però sí d’aquesta nova etapa de projecte.
El temps ha passat tant ràpid com sempre. O inclús més. La raó: que aquesta terra comença a ser-nos molt familiar, i que m’he montat un horari molt ocupat. Entre les classes de danés, de salsa, els dimecres que Carles i jo hem anat a la Student House, i els diumenges que he anat al “park cafe” a ballar, no he parat. Afortunadament.
El treball ha anat molt bé. El projecte no ha donat massa bons resultats (o cap, de moment), però m’he sentit molt a gust. No hi ha cap lloc per a treballar millor que Dinamarca. I dubte que trobe mai cap departament on la gent siga tan bona gent, treballadora i intel·ligent, on cada treball que fas és valorat com un treball únic. No hi ha hagut cap reunió amb els meus supervisors que no haja acabat amb un “thank you” i amb un “you’re doing a good work, Àlbert”... I la jove amb qui estic treballant, Nanna, és la millor “jefa” que podria tindre. La llàstima ha sigut que els resultats que estem obtenint no valguen una merda. Em sent bastant impotent, perquè tant Nanna com jo pensem que no podem fer res al respecte. Les lleis de la natura són les que són, i hi ha coses que funcionen i altres no.
En els últims dies m’ha entrat una peresa estranya. No sé si és les ganes que tinc de vore-vos a tots i totes de nou, o la frustració del treball que no dona resultats, o este fotut mal temps, que no ens ha deixat vore el Sol durant un mes. Però tractaré d’animar-me de nou, i continuar treballant dur. Sobretot després de l’esforç que tots hem fet per dur este projecte endavant.
Abans que se m’avorriu abordaré el tema dones, que si no l’audiència cau per terra. Però no vos feu il·lusions, que a diferència de Julian, ací no hem trobat de moment dones dignes d’estimar (parle d’amistat o d’amor, que al cap i a la fi és més o menys el mateix). Ja m’agradaria poder dir el mateix que ell!
En les meues declaracions abunda la fanfarroneria i la brometa. Ja no sé quantes voltes li he dit a Carles que “esta nit sí que sí” o que “acabe de vore a la mare dels meus fills”. I no se quantes voltes m’he embobat perquè una xicona simplement m’ha donat un somriure o m’ha seguit un intent de conversa. Però la pura veritat és que res de res... Això sí, una cosa ha canviat, xiques!! El tipet Albert ha perdut la vergonya!! Una de les ventatges que té ser ignorat per moltes tipetes i rebre “pataes volaores” (per cert, Julian, no se si ho sabies, que en la Wikipedia hi ha articles dedicats als tipus de patades!! House-round kick, flying kick... impressionant!) és que u es fa completament invulnerable a tot. Vamos, que me la suda bàsicament tot. I tot, o quasi tot, és gràcies al millor que m’ha passat aquí, aprendre a ballar salsa.
Volia fer una entrada-homenatge a les meues classes de ball. Però per falta de temps hauré de deixar-ho en un paràgraf o dos aquí...
Sí, la salsa cambió mi vida. Jeje! Encara que cada dimarts abans d’anar a classes m’entrava un atac de vergonya, no he fallat ni una, i he aprés molt com a ballarí, com a home i com a persona. Totes eixes figures, la enchufla, Cuba, 70, 71, 72, dame una!, treinta y tres!... han sigut simplement capítols de la millor teràpia que hi ha. Riure. I més important: aprendre a riure’s d’ú mateix. Encara em queda mooooolt per aprendre, però el més important ja ha quedat. I encara que continue sent irremediablement tímid, això no m’impedeix traure una xica a ballar. I fixeu-se que no dic “preguntar a una xica d’eixir a ballar”, perquè totes volen, d’alguna manera, ballar.
I és més... No sabeu quant diu d’una xica la manera en què balla... però no es tracta d’una qüestió d’estil ni de talent. Perquè el ball és una cosa de dos, no és sino una forma de comunicació. Hi ha xiques que et donen una mà flàccida i desinteressada, les que te la donen forta i tracten de dur-te on elles volen, i les que simplement gaudeixen de la música i et dediquen un somriure. I eixes últimes són perilloses.
Aquesta entrada no podia acabar sense les típiques bones intencions per al 2008 i alguns bons auguris. Un any important, on passarà de tot. En 2008 si tot va bé serem enginyers i ens plantejarem on viure i on treballar. En 2008 continuarem ballant, aprenent danés i tractarem de llegir més i mirar menys l’ordinador. En 2008 m’enrecordaré de més aniversaris, especialment del de Rocío. En 2008 Joaquín acabarà el seu temple xinés. En 2008 intentaré quedar més amb els amics de Carlet i els de Vichy. En 2008 Carles i jo anirem més que mai a la Student House. En 2008 Carles no punxarà més rodes de bicicleta i coneixerà a la mare dels seus fills, que li presentaré jo. En 2008 el tipet obrirà un bloc (ui no! Que ja ho ha fet!). En 2008 Julian ens presentarà a la seua nòvia Lisa. En 2008 Leandre ens presentarà a la seua tàndem. En 2008 Saül ens dirà quina és la combinació guanyadora de la seua poesia. En 2008 Ferran s’emportarà a Algemesí a una polaca espectacular. En 2008 Aurora trobarà un macho italiano que ens posarà celosos. En 2008 Mar ens soltarà expressions xungues madrilenyes amb tota naturalitat, com “me voy para la kely” o “joder mis viejos son un coñazo, colega” . Els eng. químics seran expulsats de Mèxic per escàndalo público. Els Padrell viatjaran a Itàlia, per assistir a la boda del meu cosí. I els Cervera continuaran tan caxondos com sempre. Però el més important, el 2008 començarà amb vosaltres.
I bé, acabe ja. Felicitant per adelantat els Nadals i el nou any. Desitjant-vos a tots el millor. I recordant-vos que se vos troba a faltar. I més ara.
Una abraçada i molts besets!
àlbert
P.S. Vos deixe (si la tecnologia em deixa) amb musiqueta de l'única dona estrangera que m'estima.
viernes, 23 de noviembre de 2007
jueves, 22 de noviembre de 2007
Continuació...
La xiqueta és una danesa bastant guapeta. Te un no se que i un que se jo que m’agrada. És molt calladeta, però pel poc que he parlat amb ella em sembla que és simpàtica. Total, que jo, que sóc un bon xaval, per tractar d’integrar-la i tal li vaig dir un dia que podria vindre-se’n a dinar amb nosaltres. Li preguntí que on dinava i em va dir que dinava no se on tots els dies. Aleshores va i me solta: “If I need company I will let you know”. Zas! En toda la boca! (comentari de Carles quan li ho vaig contar).
Però això va ocórrer ja fa una setmana, ara ja és aigua passada. I jo, que sóc masoca, continue atontolinat per la tipeta eixa, crec que el comentari eixe me’l va soltar sense mala intenció... Ara estic a vore què passa. Intente xarrar amb ella encara que siga de tonteries.
És una tipeta bastant enigmàtica. Igual que és super calladeta, va i te el portàtil ple de pegatines de discoteques guais (això pense jo, que són de discoteques), així que me dona la sensació que és la reina del ball allà on va... I encara que no xarre molt, cada vegada que entra i ix de l’oficina em regala uns somriures que m’alegren el dia. I ara resulta que li agrada jugar a futbol, així que tots els divendres vindrà a jugar amb nosaltres. Els del meu departament (Bioprocess Engineering) hem montat un equipet, volem maxacar als del CAPEC (process control i coses així), que estan al mateix corredor que nosaltres, però estem separats per dues portes.
Així que demà tinc partidet de futbet. M’he comprat unes deportives especials per a futbol sala, amb l’intenció de quedar com un professional davant de la danesa. A vore si l’excusa del futbol serveix perquè fem amistat, ja vorem.
Però em queda el dubte... com se li entra a una tia en futbol? Menys mal que segurament estarà en el meu equip...
I això és tot... de la part interessant. No se si sabeu que estic anant a classes de danés. És millor del que m’imaginava... val la pena l’esforç. De moment.
Un abraç molt fort! I felicitats Leandre!
Albert
P.S. Carles, espere que de la cançó hages aprés quina és l’actitud. Dissabte en la Christmas Party a posar-la en pràctica.
miércoles, 21 de noviembre de 2007
TDC party
Mentre espere a que Carles sope (de seguida ens en anem a la Student House a Copenhage, on hi ha erasmus party every Wednesday) vaig a actualitzar açò una miqueta, que fa falta (hi ha hagut algunes reclamacions per part dels lectors).
Fa dos caps de setmana va ser la TDC party (tour de chambres). Consisteix en què tots els que compartim la mateixa cuina (unes 10 persones) visitem cada una de les nostres habitacions. Entre tots escollim un tema genèric i després cadascú ha de decorar la seua habitació d’acord amb un tema relacionat. En el nostre cas havíem de fer alguna cosa amb la lletra “M” (molt originals els enginyers, ho vam decidir apuntant a un periòdic amb els ulls tancats i mirant a vore quina lletra havia eixit), així que jo vaig escollir el Mediterrani, perquè volia fer alguna cosa sobre València (el recurso fácil).
Així que me vaig currar uns pòsters explicant cosetes sobre la nostra terra, el nostre menjar i sobre les falles. El més típic, no me va donar temps per a més, i total, perquè no ho llegiren...
Però a més de la decoració de l’habitació, cadascú havia d’elaborar una beguda (un cocktail, xupitos, el que fora), que podia estar relacionada amb el tema de l’habitació a través d’un joc (de beure) o no. En el meu cas vaig fer una aigua de València boníssima (suc de taronja exprimit per mi, unes 15 taronges...).
Però no content amb les meues responsabilitats, a més em vaig comprometre a cuinar per a tots. Vaig fer dos truites de creïlla, pollastre al forn amb pomes i de postres tiramisu. A les 12 de la vesprà del dissabte el tio Rasmus (la versió danesa de Leandre però en jove), que és molt bon xaval, i jo vam començar a cuinar. A les 3:30 pm començava el dinar, i a les 5:30 pm començàvem a visitar les habitacions! Això vol dir que a eixa mateixa hora començàvem a beure com descosits!
Imagineu-se (bé, molts ja ho sabran) el que és beure’s més de 10 begudes distintes en una vesprada. El pet va ser mortal. Abans de visitar cada habitació, entre habitació i habitació cantàvem la cançó del video del Youtube. No se què dirà, però al final me la sabia com si fos de Copenhage de tota la vida. Al principi començàrem timidets i tal, però al cap d’unes hores teníem una alegria en el cos impressionant.
A mi la cosa em va servir per coneixer millor a la gent d’ací i perdre la vergonya. Dels de la meua cuina el Rasmus i el Lars són els millors tios. De les ties no parle. Unes paves que no paraven de fer fotos a la cara de la gent, i jo pa fotre els vaig fer igual. El tio Klaus va portar a una amiga seua. Li vaig tirar els trastos d’una manera quasi grotesca... però a la tia li va fer gràcia. Em va dir “I don’t know how is the normal Albert, but I like the drunk Albert”. Tira, ho agafaré com un compliment.
I com deia Forrest Gump, eso es todo lo que tengo que decir sobre la fiesta TDC.
Em va fer gràcia l’altre dia quan entre al blog de Saül i en la part d’enllaços posa, per al meu blog: “Albert i les dones”. Qualsevol diria tu. En lo miserable que sóc jo. Vos posaré un poquet al dia. En classe de salsa hi ha una tipeta que posa molt d’interès en quedar per anar a ballar, però resulta que és una pijeta que te un Golf tot tunejat i que posa hip-hop al seu cotxe a tota màquina. I a més hui m’he enterat de que “she is in a relationship”, d’acord amb el que diu el facebook. De les altres de salsa, jo estic a la expectativa, però està mal la cosa.
Ara resulta que tinc una nova companya a l’oficina d’estudiants que fem el projecte. Ella fa un diploma, equivalent al bachelor o a l’enginyeria tècnica (però en sèrio, no com a la euiti), i...
(continuarà... m’en vaig pitant a Copenhage que encara faré tard!)
domingo, 4 de noviembre de 2007
dancing party
La dancing party és una festa que s’organitza una vegada per semestre, on tots els que donen alguna classe de ball a la DTU estan convidats. Hi ha gent que dona salsa, standard/latin (comprén english waltz, tango, quick step, cha cha cha, rumba i jive), tango argentí, rock ‘n’ roll, funk hip hop... Impressionant la quantitat de tipus de balls que existeixen.
Va haver primer un sopar, i després la festa s’obria per a tot el món que volia vindre a ballar. Jo sabia que uns amics colombians, cubans i mexicans venien al ball, però no al sopar, així que l’estratègia era buscar-se la vida i conèixer gent nova. Però també tenia dos objectius (dues tipetes) que ja tenia al punt de mira en les classes de salsa, i amb les quals pretenia començar aproximacions diplomàtiques.
Sorpresa sorpresa quan els graciosets dels organitzadors de la festa s’havien inventat una manera de mesclar a la gent en les taules, en plan xic-xica, a sorts, per obligar-nos a conèixer gent nova. Resulta que cada plat tenia mitja carta de póker, negre per a xics i roig per a xiques. Quan arribàvem havíem d’agafar l'altra meitat d’una d’eixes cartes, i aleshores havíem de buscar on ens havia tocat sentar-nos. Bé, em pose davant del montó de trossos de cartes i pense “la primera que agafe bona, i la sort decidirà”.
Maleït 6 de trèbols!
El meu lloc estava a l’extrem de la taula, per tant, les meues possibilitats de conèixer a tipetes només començar ja s’havien quedat en un 50% del normal, perquè tots tenien xica a dreta i esquerra, i jo només a la dreta.
“Bé, serà qüestió de focalitzar l’atenció sobre la tipeta que em toque a la dreta... qui serà?” ... Passa un minut i s’assenta en front un tipet danés... De seguida arriba una tipeta que s’assenta al seu costat... Comencen a xarrar... i jo continue sense ningú al costat: “mecagüen todo (com diu Saül), a que no me toca ningú a la dreta?” M’en vaig a pel sopar (buffet), i m’omplic bé el plat. “Almenys traurem rendiment a les 80 kr que he pagat”.
Torne a la taula: “oh si, senyor! Una tia al meu costat!... Bé, anem allà”
Transcripció quasi original de com va començar la conversa:
- Hi, what’s your name?
- Eva, and you?
- I’m Albert. So, what do you dance?
- I’m studying fine arts.
- Oh, ok. But I was asking what do you dance...
- Oh, sorry! Jitterburg.
- Ah, good! I’ve heard about it... but what is it like?
- Well... you jump a lot!
Comencem a menjar... La tia no solta paraula. Pinta molt freaky, però jo he de traure una conversa d’on siga...
- So, what type of art do you prefer?
- Sorry? (jo parle mal, però ella tampoc controla massa d’anglés, encara que és danesa)
- What type of art do you like? Painting, sculpture...?
- Oh, video and audio.
En eixe moment se’m va caure el món damunt. Resulta que vaig tindre la sort de sentar-me al costat d’una d’eixes persones que es dediquen a muntar vídeos estranys, amb sorolls i tal. Una completa bogeria, però la porten a un museu d’art contemporani, i mira... com diria Pier, te peguen la timada.
Li vaig perguntar per algun “big project” que hagués fet. No vaig acabar de comprendre el que em va dir, però era algo així com que havia fet una instal·lació de so en un ascensor. Aleshores, quan l’ascensor començava a moure’s, posava un soroll que feia vibrar les parets! Li vaig preguntar que on havia fet això, i em a dir que no va ser en un museu, si no en un edifici normal que portava a un “fitness center”. Diu que la gent de vegades s’espantava quan sentia eixe soroll (perquè no sabien que estaven dins d’una obra d’art) i telefonaven al servei d’emergència!!
Aleshores li vaig dir que quin tipus de sorolls utilitzava, si era sons naturals (com les tipetes d’Amiina que li agrada al Carles, una cosa agradable) o si era sorolls aritificials. Em va contar que una vegada va grabar el soroll d’un tren. Després em comentà que entre emissora i emissora de ràdio hi havia sorolls molt interessants.
Buff... Com una puta cabra, si em perdoneu l’expressió. Damunt, més introvertida impossible. Però bé, després de dos cervesses ja em donava igual tot i encara puc dir que m’ho vaig passar bé durant el sopar, sobretot pensant en lo divertit que seria contar-ho.
Acabà el sopar, i jo vaig respirar. Ara venia el ball, i jo ja era lliure d’anar on volgués. Dels meus dos objectius, no vaig avistar cap d’ells al principi. Jo ja estava pujant-me per les parets per la mala sort que tenia. Però aleshores vaig trobar al Asgar, un xaval danès que ja coneixia del curs passat, i vam estar un rato xarrant, fins que van arribar els reforços, els colombians, mexicans i el cubà. A partir d’això tot va millorar.
Els mestres dels diferents estils havien preparat unes xicotetes demostracions, i després explicaven els passos bàsics del seu estil. Al final ahir vaig aprendre el moviment bàsic del jitterburg (o jive, un estil molt divertit, tipo rock’n’roll, podeu sentir una mostra a http://www.jitterbug.nl/Roll%20Over%20Beethoven.mp3 ), del cha-cha-cha, i del més molongo de tots, del funk i hip hop!
La nit va donar per a molt. Me vaig divertir xarrant amb el cubà. Diu que en Cuba, quan els amics ixen per ahí, “es siempre para ir de caseria”. Però que ací està més complicat, totes estan pillades (en els dos sentits, les que no ho estan en el sentit real, ho estan en el figurat!). I moltes històries més que no contaré per no matar-vos a llegir.
Vaig ballar amb unes quantes tipetes, i vaig aprendre dues lliçons molt importants. Les tipetes a voltes venen, i se posen a xarrar amb tu un rato, però aleshores te dones compte de que en realitat els la suda bastant la conversa, el que volen és que les tragues a ballar! En quant ho preguntes diuen “yes!” sense pensar-s’ho. La segona lliçó és que una vegada estàs ballant, si no rendeixes com toca, l’has perduda. Al principi se riuen, però quan veuen que la cosa és inviable, se’n van. Així que és important saber ballar. Jo espere que al final del curs hauré aprés lo suficient per conservar a una xicona.
Dels meus objectius principals, al final només va haver una d’elles. És la danesa de la foto. No és que tinga jo cap interès especial, però la xica és simpàtica, i diu que vol aprendre espanyol, així que amb la tonteria ja teníem de que parlar durant tota la nit. 
Però observeu la foto, és molt representativa del problema més gran que té la DTU. No conec de res a tots eixos tios, però tota la nit van estar rondant a la tia esta. En quant u se’n va al quarto de bany, ja l’ha perdut. Ja hi ha algú que te l’ha agafat i està xarrant o ballant amb ella. I així no és pot treballar en condicions.
Els altres objectius (ara que ho pense hi havia més de dos) eren una xineta molt graciosa i una polaca molt guapeta que no van apareixer. Però vaig ballar amb una altra polaca que s’ha passat al nivell intermig de salsa, i per tant ara quasi no la veig. Va ser un objectiu en el passat, així que ahir vam reiniciar aproximacions. La tia, en una cançoneta tipo salsa però més lenta, em va dir: “no, això no es balla tipo salsa, és més arrimaet” Total, que era ballar apegats tot el rato, “touching the potato”. Vaig aguantar un minut, però no vaig poder, jo me pixe. He d’eixir molt per Copenhage a ballar això perquè me resulte natural, de moment tot és riure’m.
En resum, una bona nit! M’agradaria repetir una festa així quan acabem el curs, per vore com he millorat el meu estil. I acabe ja, demanant disculpes per la imperdonable verborrea que tinc.
Un abraç i molts besets!
Albert
lo mismo da que sea rubia o que sea morena
viernes, 19 de octubre de 2007
hola de nou!
Feia ja temps que volia actualitzar el meu bloc, i no em posava mai. Em pensava que estava perdent audiència, però no tu! Tinc uns lectors molt fidels. La meua cosina Elena és de les millors, es mereix un premi a l’amor cosinal (no existeix eixa paraula? Quin és l’equivalent de fraternal per a cosins?) I hui m’ha donat una altra alegria el meu veí Alberto. No només perquè m’ha escrit, si no a més perquè m’ha informat que son pare, el famós Joaquín, que ho arregla tot en ma casa, doncs ara també fa de Lobatón i s’ha trobat la meua estimada gateta “bitxet” (sí, què passa, té nom de xic!) en la muntanya. Mireu la foto d’ella i digueu-me si no vos enamoreu d’ella.
El cas és que esta gateta estava, i supose continua estant, com una cabra. La gata més nerviosa que he conegut mai. Nosaltres ens pensàvem que s’havia perdut o ens l’havien robat, però es veu que simplement tenia ganes de conèixer món... Perquè trobe que era massa xicoteta per tindre ganes de marxa amb algun gat... No se, ja m’informaran dels detalls.
L’última entrada va ser massa llarga i professional. Del meu projecte simplement diré que continua bé. Estic escrivint una llarga “review” que acabaré aquest cap de setmana. Deixe una foto de l’experiment que férem la setmana passada. A que mola el color dels bitxets que estem criant? Sembla que estiguem fent gelat de fruites del bosc. Damunt, quan filtrem el caldo que hi ha allí dintre i ho posem en gel... està tan fresquet! Te donen unes ganes de veure-t’ho! Dels meus bitxets diré que he tingut molta sort, són els més agradables amb els que podria treballar. A més de fer uns colors super xulos, l’olor és boníssima. Em vaig enterar per la Wikipedia (quin gran invent! És impressionant les coses de les que s’entera u) que els “streptomyces” desprenen una olor deguda a una molècula anomenada Geosmin (quina paraula tan bonica!), que significa “olor de terra”. Clar, realment és la terra que agafa l’olor d’eixa molècula, i no al contrari. És l’olor de la molsa (musgo en castellà), l’olor de muntanya banyada per la pluja.
.JPG)
.JPG)
Quant a les meues activitats extraescolars, la cosa està bastant pobra. Res a vore amb la vida que es pega el triomfador de Leandre. Les classes de salsa van bé, però esta setmana hem fet descans, i fa dues setmanes no vaig poder anar. Total, que són poques classes, s’oblida amb tant de temps sense practicar. Anunciar que al començament de novembre fem una festa tots els que estan apuntats a alguna classe de ball, ja vorem què dona de sí la nit.
Les últimes setmanes he anat a jugar a futbol amb uns amics colombians, mexicans, un cubà, un espanyol i un danés super roïn. Sóc dels millors del partit sempre, perquè vos feu una idea de com està el nivell. Però és molt divertit! M’encanta cremar energia corrent.
Aquesta setmana he jugat també un partit amb xinesos. Eren com uns 18 xinesos, més el cubà, un tio de Malàisia i jo. Si teniu algun amor per l’ordre en el futbol vos recomane que no jugueu amb xinesos. Fernando per exemple es tornaria boig amb ells. Tots a pel baló! Ala! O tots de defenses o tots de davanters!
Parlant de xinesos, l’altre dia vaig jugar a ping-pong amb el xinés del meu corredor. És divertit jugar amb ell, quan li la mate se’n va a 2 metres de la taula i el cabró les torna! I jo ala, altra volta a matar-li-la!
Canviant de tema... Per fi la tia de la beca Leonardo m’ha fet cas!! Impressionant!!! Després d’un mes i mig darrere d’ella m’ha enviat la informació que demanava!! Li vaig enviar com uns 10 e-mails diguent que per la seua misericòrdia em contestés, i ella implacable, ni tan sols m’arribava la confirmació de que l’havia llegit. Un dia li vaig dir “pero es que no me contestas al e-mail!” i ella em va contestar “es que si tuviese que leer el e-mail, ya no haría nada”... perquè vos feu una idea de les expectatives que heu de tindre amb les beques.
Jeje, i va i hui rep com uns 4 e-mails + 2 confirmacions de la tia esta, enviant-me la informació. La gràcia és que tots diuen el mateix. Què tia!
Aquesta entrada acaba ací. No hi ha massa per dir com podeu vore. A vore si em passe ara per tots els blocs a posar comentaris, que fa temps que no ho faig!
Tipet, Carles, Lean i jo vam estar parlant ahir pel messenger, tots en la mateixa conversa, i va estar molt bé. S’ha de repetir! Podríem quedar a alguna hora concreta...
Amics i amigues, cosins i cosines, germans i germanes, veïns i veïnes (no en tinc, però bé), una abraçada i molts besets!
Albert
P.S. Ja tinc els vols a València comprats! :-D Vaig cap allà dissabte 22 de desembre i torne des de Reus el 7 de gener.
una freakada
Crec que val la pena vore i sentir açò. Dos freakies que segons sembla es piquen a vore qui fa la braulietat més gran. Em quede en particular amb la versió del tercer moviment del concert "estiu" de les quatre estacions de Vivaldi. Espere que vos agrade. Almenys sé que al meu germà li farà gràcia.
Víctor, podríem haver cridat a estos tios perquè tocaren en la boda de Toni, no creus?
viernes, 21 de septiembre de 2007
copenhagen reloaded
Després d’un estiu profitós, i d’haver gaudit de nou de la meravellosa companyia de família i amics, torne a Copenhage per cremar els poquets diners que havia estalviat.
El tio Leonardo ha patrocinat el retorn a una ciutat que comença a ser, d’alguna manera, casa nostra. Aquest any es presenta interessant. No és una segona part de l’Erasmus. Eixa gran timada, des del punt de vista romantico-sentimental, ja és aigua passada. Açò és molt més. És una porta obrint-se, una porta que condueix a moltes altres més, cap a móns desconeguts i excitants.
Aquest any tinc l’oportunitat de treballar amb gent genial, tractant de resoldre un problema d’una envergadura considerable, aplicant allò que he aprés durant aquestos meravellosos anys. Tinc l’oportunitat de creuar eixa línia fina que separa l’enginyeria química i la biotecnologia i descobrir si allò que hi ha a l’altre costat de veritat m’apassiona.
Vaig arribar ací amb una certa apatia. És difícil tornar a un país on es parla un idioma completament estrany, lluny de la família i els amics, i sentir-se com a casa. Sobretot si en eixe lloc han desaparegut alguns d’aquells que feien sortir el sol quan al carrer plovia. Necessitava una passió, una inspiració, i almenys això últim, ho he aconseguit els darrers dies.
Aquesta setmana, el departament d’Enginyeria Química de la DTU ha organitzat el ECCE-6 (European Congress of Chemical Engineering). Ha sigut impressionant, més de mil persones han assistit a un congrés de quatre dies. Ha vingut gent de tot el món, a parlar de temes molt diversos. El Departament ens ha regalat l’assistència (a un congrés que costa 300 euros), a canvi d’una xicoteta col·laboració, en la preparació del material per als participants i per encarregar-nos del micròfon en el torn de preguntes de cada conferència. Ha sigut el treball més xollo que he fet i faré en la meua vida. Hem dinat tots els dies de gorreta uns menjars exquisits. M’he unflat com un gorrino, a base de salmó, carn, formatges, pastissos... Com diu Óscar, el nostre amic colombià, “a estos sitios hay que venir a comer toda la proteina del año”, que després tot és menjar pasta, creïlles, arròs i ous.
Ens han convidat a sopar al “cirkus” a Copenhage, una espècie de Moulin Rouge (això ho supose jo, perquè no hi he estat), que combina un sopar bastant bo amb un espectacle continu, durant 4 hores. Ens ho passàrem molt bé.
Però sobretot aquesta ha sigut una oportunitat per envoltar-me de la comunitat científica, conèixer com funciona un congrés d’aquest calibre i escoltar a alguns savis. També he aconseguit integrar-me amb els companys del meu departament.
Estic treballant al grup de “Bioprocess Engineering” dins del departament d’enginyeria química de la DTU, un grup de gent bastant jove, tots ells intel·ligentíssims i amb un futur impressionant. Treballe amb (o per a) una estudiant de PhD, anomenada Nanna. Esta xica és molt jove, només està en el primer any de doctorat, i això ha ajudat a que em duga amb ella molt bé. És molt llesta, però gents arrogant, molt viva i jovial. Admire d’ella la passió i l’entusiasme que té pel seu treball.
Però com vos deia, aquestos dies m’han servit per inspirar-me. Com em va dir Nanna, quan vam sortir d’una conferència d’un professor de 71 anys, un savi en enginyeria bioquímica, “you feel there’s so much to learn! Don’t you think it’s inspiring?”.
Envoltar-me de gent així, jove, i amb unes ganes immenses d’investigar sobre un tema tan desconegut i amb tant de futur com la biotecnologia, m’ha donat moltes ganes de treballar. Comence a plantejar-me seriosament fer ací el doctorat.
L’inconvenient és per suposat la soledat. Costa fer un grup d’amics estable per ací. I això de la soledat es nota més ara que Carles ja ha trobat lloc per viure. El pobre xaval ha hagut de dormir durant 14 dies en una colxoneta en el meu quarto, perquè no tenia cap lloc on anar. Per mi era una alegria, però per a ell una putada, clar.
En la residència on visc tinc tot el que podria desitjar. El més important, una taula de ping-pong i una de billar! Carles i jo hem estat practicant estos dies. Hem agafat un nivell de ping-pong considerable! Aneu preparant-se aquells que oseu visitar-nos, perquè la pallissa serà minina.
La gent que comparteix cuina amb mi (teòricament, unes 16 persones, però he vist a unes 8, els altres no sé on s’amaguen) estan bastant bé. Els millors son un xaval del Canadà, Ryan, un danés, Ol (o algo així, sona com “cervesa” en danés, per tant endavant serà “el tio cervesa”) i... au. Els altres potables. Però han tingut una bona idea, fer un “dinner club”, de manera que compartirem els sopars certs dies de la setmana, cosa que espere que ajude a fer-nos intimar un poquet...
La setmana passada vaig anar a classes de salsa!! És un intent, ja desesperat, de menjar-me alguna rosca. Espere que servisca d’alguna manera per conèixer gent. L’últim dia va ser molt divertit! La cosa és super estúpida, la música no em diu res, i em sent com un jilipolles, però com que tot el món està igual, doncs ja està bé. Jo crec que també m’anirà bé per a acostumar-me a apropar-me a les xiques, que mai no m’atrevisc a agafar a cap per a ballar, això del contacte personal és una cosa que em costa...
La setmana passada ballí amb una xineta, jeje, molt graciosa ella. Està ple d’asiàtics en eixa classe!!
També tinc pensat apuntar-me a classes de danés. Vull tindre coses extraescolars per passar-ho bé i desconnectar. I sempre estarà saber un poc de danés, pel que puga passar.
Ara que Carles ja comença a tindre un ritme de vida més o menys estable, estem començant a pensar què fer amb el nostre “break” d’octubre - deuríem tindre una setmaneta o així de festa. A mi em fa il·lusió anar a Polònia, i vore’ns tots allí, però clar, depen de com tingueu el tema de vacances. Ja ens ho fareu saber. També, igual un dia qualsevol ens en anem a Berlin.
Acabe ja, desitjant-vos a tots que tingueu un bon retrobament amb la uni, colegis, etc. Se vos troba a faltar a tots i totes. Escriviu!
Un abraç i molts besets,
Albert
lunes, 18 de junio de 2007
fi
L’any Erasmus va acabar ara ja fa uns quinze dies. Després d’un mes final replet de treballets que entregar, de sobte em vaig trobar que havia acabat la carrera. S’han acabat les classes i els exàmens (per sempre?). I ho creieu o no, això també ho enyoraré. I molt. No em puc creure que se supose que ja sé tot el que necessite saber. Açò em provoca un acolloniment profund, però d’altra banda, últimament m’he adonat que també sense donar-nos compte, ens hem fet madurs i realment hem aprés molt durant els darrers anys. Això em dona ambició pel futur. Tinc moltes ganes de seguir aprenent i treballar dur.
L’experiència Erasmus ha sigut magnífica en molts aspectes. He evolucionat, he madurat, m’he fet més independent i solvent. Ha sigut una oportunitat única per conèixer món. I me’n torne a casa amb l’alegria d’haver conegut tres o quatre amics realment bons. Com els que ja tinc a casa. No obstant, me’n vaig un poc decepcionat amb alguna gent que he conegut. Esperava d’aquest any conèixer molta gent nova amb qui poder fer una amistat especial, però m’he trobat amb que és difícil conèixer bé als estudiants Erasmus. Quan anem de festa tot el món és molt obert, però al dia següent a la gent li costa recordar amb qui va parlar la nit anterior. I això em dona una sensació de fals estat d’excitació o falsa felicitat. Una felicitat, que, com una borratxera només dura unes hores, i després només deixa un lleu record d’aquella agradable sensació.
Carles i jo diguem que ací cadascú té el seu secretet. Alguna raó per la qual van decidir deixar per un temps el lloc on vivien. I amb certa gent sembla com si hi hagués un escut, que no permet als estranys apropar-se. Em pregunte si hi haurà algú que haja vingut ací només per passar-ho bé, i inclús si jo mateix tenia el meu secretet i no me n’he adonat.
Amb tot, em quede amb la bondat i simpatia d’Andrea i Hillarie, la entranyable mala llet d’Audrey, l’alegria i l’energia inacabable de Leticia, la felicitat del nostre estimat Pier (i la seua Daniella) i com no la meravellosa companyia de Carles, que ha sigut un fort pilar que ha donat estabilitat a la meua vida.
Hi ha milers de pensaments i records que m’agradaria escriure, però no hi ha temps. Tal volta un altre dia (sobretot ara que tindré tant de temps lliure). Però no m’en puc anar a dormir sense fer menció a l’extraordinari viatge que m’ha ocupat durant les darreres dues setmanes. Ha sigut sense dubte dels millors de la meua vida. Va començar a Estocolm, on vaig vore primer a Andrés i Juana, i després em vaig reunir amb els meus pares i uns amics. Un temps inigualable ha ajudat a fer d’eixa ciutat una de les més boniques que he vist mai. Després he anat amb els meus pares i els amics a Bergen, una ciutat-poble a Noruega, coneguda per les seues precioses cases de fusta i el seu mercat del peix, on ens vam posar les botes menjant salmó, cranc i cigales directes del mercat als nostres dits (perquè no menjàvem amb plat!).
Però el millor del viatge encara estava per arribar. Vam fer un viatge pels fiords noruecs. Va ser espectacular. El meu pare va dir que era la cosa més bonica que havia vist mai, i no exagerava. Hem vist uns paisatges que semblen mentida, inclús quan estàs allí en persona vivint-ho. És increïble viatjar amb vaixell pel mar tenint a ambdós costats muntanyes immenses, amb inacabables cascades i boscos. I quan contemples una bellesa tan immensa, i de tant en tant et quedes encantat observant el vol perfecte d’una gavina al costat del vaixell, és difícil no creure en alguna Deïtat. I aleshores et dones compte de que d’alguna manera cal una bona dosi de fe per creure en la ciència.
Una abraçada molt forta,
Albert
P.S. Sabeu que llegeixo amb freqüència tots els vostres blogs. I tant Mar com Julian i Saül (i no nomene a Carles perquè està poca vergonya últimament i no escriu) escriviu pensaments molt interessants. Vull animar ara al tipet a que cree un blog amb els seus pensaments (polítics o no); que sempre ens envia e-mails que estan molt bé i crec que seria inclús més interessant llegir les respostes de nosaltres. És cert que a l’esquerra li falta participació, força i unitat, i crec que un blog del tipet podria fer sorgir idees interessants, encara que només fos entre nosaltres. Al cap i a la fi, la política deuria interessar-se per nosaltres en lloc de pels grans esdeveniments i construccions. Bé, i a Leandre no cal que li diga que imprescindible quan vaja a Berlin que escriga!
jueves, 3 de mayo de 2007
deadlines
Per fi he tornat, com sempre amb mil coses que contar i poc espai per fer-ho. Aquestos últims dies han volat a gran velocitat. No fa ni una setmana estàvem pensant amb il·lusió quin color seria el més apropiat per a la corbata que ens posaríem al sopar de gala, i ara ja sembla que fa un mes.
Va ser encertada la meua decisió de deixar per a la memòria aquella sensació d’il·lusió, nervis i emoció prèvia a la gran nit. Bé... la nit. A pesar que la DTU va organitzar una festa impressionant (hi havia 3 sales de música, una d’elles de la grandària d’un camp de bàsquet, amb música en directe i inclús una orquestra i un grup de jazz) i que les xiques estaven totes guapíssimes, la festa va ser molt freda. Res que veure amb el sopar de gala que vam fer l’any passat del poli. Allí la gent va muntar una festa en grup, i ací jo no feia més que pegar voltes buscant on sentir-me còmode, i no ho vaig aconseguir en tota la nit. Malgrat tot, el simple fet de poder gaudir de la bellesa de les nostres amigues, que tanta devoció posen en aquestes ocasions, ja va ser un plaer. Leticia i Audrey (una de les franceses) estaven molt guapes, i Caroline (l’altra francesa) estava tan bonica que feia mal als ulls, com quan mires el sol i et crema la vista...
Millor no parlar de quines il·lusions teníem i com de distints van ser els fets. Com sempre, és inútil somniar i imaginar què passarà (o imaginar els nostres desitjos). U ja té experiència, però sempre cau en els mateixos errors. Quan tenim il·lusió per algun esdeveniment important desitgem amb tanta força que després la realitat cau com un pes i ens decepciona. Crec que va ser ma mare qui em comentà una vegada que és un perill enamorar-se de l’amor. Quanta raó tenia, i què fàcil és que ocórrega. Quan ens agrada algú, tendim a crear un univers paral·lel, on creem la imatge que creiem perfecta per a la nostra parella. Però la realitat pot ser millor, només cal que deixem de somniar i comencem a escoltar i observar els detalls d’aquelles persones que de veritat ens estimen. I que obrim els ulls quan altres persones no ho fan, almenys no com nosaltres ho fem. Però què difícil és...
Açò comença el seu final. Com amb els milers de treballs que hem d’entregar, la “deadline” s’apropa perillosament. Poc a poc, haurem de començar a acomiadar-nos d’aquells que han sigut els nostres amics ací. Aquesta és la maledicció dels erasmus. Tenim l’oportunitat de conèixer gent magnífica, però estem condemnats a acomiadar-nos d’ells. I és dur que hi haja una “deadline” per a l’amistat, o per a l’amor. Va ser trist acomiadar-me d’Andrea i ha sigut trist acomiadar-se de Daniela, la novia de Pier. Ha sigut una premonició del que ocorrerà d’aquí uns dies. I ara la deadline està establerta per a l’1 de juny. És dur veure que puc perdre l’oportunitat de conèixer a una xica meravellosa només perquè el temps se’n va...
Els meus cosins i els meus germans han estat ací aquest cap de setmana. Ens ho hem passat fenomenal. Tres dies han donat per a molt, i ho hem vist quasi tot. M’he sentit reconfortat amb l’ humor i el carinyo dels meus. Igual que quan van vindre els tipets, m’he sentit molt feliç de recordar que a casa els nostres sempre estaran ahí.
Espere tornar a escriure prompte. Fins aleshores un abraç molt fort.
Albert
P.S. La música va dedicada als meus germanets i cosins. “don’t touch me!”
viernes, 27 de abril de 2007
la gran nit
Crec que aquesta serà l'entrada més ràpida de la història d'aquest blog. Són les 17:22, i en 10 minuts he d'eixir pitant cap a Malmö, a recollir als meus cosins i germans. Però avui és un gran dia, i volia deixar constància. Si açò fos una sèrie, que en certa forma s'assembla, avui seria el final de la segona temporada.
Després d'un dels millors capítols de la sèrie, l'arribada dels tipets, el dia de hui promet rebre inclús més expectació. Per què? Doncs perquè involucra a tipetes, i com bé sabeu això és el que dona audiència.
Avui se sabrà si el senyor Carles triomfa amb una certa persona que no nomenaré, i si jo tinc alguna oportunitat amb una altra persona que tampoc nomenaré.
Possibilitats? Diuen que les apostes a favor de Carles van 3 a 1 a favor de que sí que triomfa, especialment després del trage tot xulo que s'ha comprat i la corbata guanyadora. Les apostes a favor meu estan a 1 a 4, ho tinc difícil difícil. Especialment perquè la festa comença a les 9 i acaba a les 3. I jo, després de tornar de l'aeroport de Malmö, només puc optar a arribar a les 12...
Com amb tots els esdeveniments importants, sempre he mostrat molta il·lusió... i després el resultat no sempre ha estat a l'altura. Aquesta vegada volia deixar un record de la il·lusió que tenim per aquesta nit, i ja, el que passe, s'assumirà.
Per saber què passarà, haureu d'esperar... Desitgeu-nos sort!!
Un abraç molt fort d'un electró que hui està més inquiet que mai!
Albert
sábado, 24 de marzo de 2007
jueves, 22 de marzo de 2007
salvem el blog!
Hola a tots i totes!
Aquest és un intent desesperat de rescatar aquest blog de la deixadesa més gran mai vista. Podria tractar de buscar alguna excusa per explicar perquè no he escrit en tant de temps, però simplement seria això, una excusa. Supose que el que ha ocorregut és que ens hem acostumat a aquesta vida. Ja s’ha fet normal el sentir anglés i danés per tot arreu, que ploga i que no ens mengem una rosca.
Així i tot, coses, n’han passat moltes. Fa ja més de dues setmanes va haver una nevada increïble. Una “snow storm”! En boca d’un company danés, “very bad stuff”!! ja vos ho podeu imaginar. Mai havia vist tanta neu junta, en alguns llocs 40 o 50 cm... Deixe les fotos més avall.
Però això ja queda lluny! I no interessa. Jo sé que als tipets els agradaria que els parlés de tipetes, però com que hi ha poc que contar, doncs hauré de buscar altres temes. I bé, el poc que hi ha que contar, ho deixaré per al final, i així m’assegure que capte l’atenció.
Els últims caps de setmana i algun altre dia solt hem estat eixint amb dues amigues, una més boja que l’altra, però bona gent. Una és americana i vegetariana (dos conceptes que costa relacionar), i perquè vos feu una idea de lo boja que està, aquells dies de la nevada tan impressionant, la tia anava per ahi en deportives i sense mitxons!! Tot el país en alerta de neu i ella feliç! El millor és que li va confessar a Carles que en realitat volia posar-se les sandàlies, però que quan va vore la neu s’ho va pensar i va dir, “ai, tal volta siga millor idea posar-se les deportives, va...” L’altra xiqueta és francesa i molt bona xiqueta també. Ahí ja ho he dit tot, res que fer. Tal volta Carles puga traure alguna cosa en clar, però jo res de res.
El cas és que volia parlar-vos dels plans que hem fet. Doncs un dia anàrem a un concert de l’orquestra radiofònica de Dinamarca, que tocaven Scheherazade a Copenhagen. Es tracta d’una obra clàssica de Korzakov (perdó si escric malament alguna cosa) que està basada en “les mil i una nits”. Va ser increïble. Vos deixe la música com a fons.
La millor de les eixides que hem fet en els últims dies va ser al Teatre Real de Copenhagen, on vam vore una obra de ballet. Sí, hem estat molt intel·lectuals últimament! L’obra era de ballet clàssic, amb música que volia ser del segle XVII o XVIII però desafinada, per fer-ho modernet. Vamos, una cagada, amb tots els meus respectes pel senyor compositor. Carles i jo estàvem expectants, perquè l’obra prometia tindre un toc “erotiske”, segons el fulletó, però el més “erotiske” que van fer va ser llançar-se un bes per l’aire.
Canviant de tema, l’altre dia Carles i jo vam fer la primera paella de la nostra vida. Un moment històric en la vida de tot xic valencià, moment que marca la fi de la post-adolescència i el començament de l’era adulta. Sí, això del sexe és un altre criteri que se sol aplicar, però incorrectament, especialment en el nostre cas.
Com podeu vore la paella té bastanta pinta de ser, indeed, a paella (açò del indeed és una paraula anglesa que la claven on no saben què ficar, realment no aporta res a la frase). Passaria per paella per als no iniciats, però per a un bon observador, tan sols s’aproximaria. Per començar, està feta al forn... Té baines de pèsols en lloc de bajoqueta, “beans” esclafats en lloc de garrofó, i una animalà de tomaca de pot. El resultat? Un 7 per a ser una paella de beginners. Sutil toc atomacat, però l’arròs al punt. Escolteu, a vore què farien els nostres pares amb els nostres recursos!!
He d’informar-vos, a aquells qui no ho sapigueu, que l’any que ve , si tot va bé, em quede en Dinamarca per a fer el projecte. Començaria en setembre, i es tractaria de modelitzar un sistema de mesura de biomassa on-line (sense haver de prendre mostra i endur-se-la al laboratori) en fermentadors. Vamos, biotecnologia a saco i estadística. Crec que serà interessant, ja vorem. Tinc una mescla d’emoció, expectació i acollonament del més profund. De moment, el primer pas, el més difícil, ja està donat, ara falta pegar-los dues bufetades als atontolinats de relacions internacionals de la etsii perquè em facen cas, que de moment passen de mí...
I bé, ha arribat el moment esperat on vos vaig a resumir com està la situació amorosa per ací....
0
Ja està.
Què voleu? És el que hi ha... Jo m’esforce, i tracte de quedar com un cavaller amb les xiques de la meua classe i tal. Però no aconseguisc deixar de sentir-me ignorat a un altre nivell que no siga l’estrictament acadèmic. Jo em faig il·lusions i tal, especialment amb una xica francesa (com no) que és la meua debilitat, però res que fer... de moment...
Bah! Pa què enganyar-se? Que res, i ja està. Fa un temps em vaig declarar oficialment “asexual”, passe de tot, tu! Si alguna bonica xiqueta vol donar-me carinyo, com diu Carles, doncs que s’ho curre per fer-m’ho vore viable...
Acabe ja, amb l’esperança de que la nova entrada no tardarà tant com ho ha fet aquesta. Tinc moltes ganes de que els senyors il·lustrísims, excel·lentíssims i magnífics tipets, vinguen a visitar-nos, i de que anem a Berlin. També de que tota la tropa de cosins vinga!!
Aprofite l’ocasió per felicitar formalment a l’equip de futbol de Saül, Edu, etc, que per fi s’han coronat i han pujat a primera divisó de la UPV!! Fa molt, molt de temps, vaig formar part d’eixe equip, format per un exèrcit de gent de p... mare. Em sent orgullós, tu! Per cert, per als tipets, que quan vinguen, si volen podrien portar un baló de futbol, i faríem un partidet al costat de casa o a la DTU, que hi ha una gespa millor que la de Mestalla. Serem 9 tios contant amb Pier, així que perfecte.
Un abraçot molt fort!
Albert
erotiske ballet i passeig en bici
jueves, 22 de febrero de 2007
Lego human
Benvinguts!
fotos de Hillerod
No vos perdeu el video, és realment bò, sempre que el veiem ens pixem de riure.
miércoles, 21 de febrero de 2007
A special Christmas box
viernes, 16 de febrero de 2007
naix una nova forma de blog...
Albert
