Ja, selvfølgelig, det kan jeg godt!
Aquesta serà la meua resposta quan algú em pregunte si se parlar danés. Hui he fet l’examen i ha estat xupat! Estic fet tot un danés!
Estic molt content, sempre és bonic vore que els esforços es paguen. I encara que era un palo anar a classe dimarts i dijous durant dos hores, després de les 8 hores de rigor a la uni, ara puc dir orgullós que “Jeg kan tale lidt dansk”.
M’alegre de que vos haja agradat el video tant com jo m’ho vaig passar bé fent-lo. La veritat és que conforme l’editava m’anava sorprenent de que anava quedant bé. I sense prentendre-ho, al final ha resultat que la millor part és indiscutiblement la del museu, on ens vàrem calçar eixes sabatilles enormes d’anar per casa, els vam netejar el piso de tant de fer el jilipolles i damunt li vam alegrar el dia al pobre guàrdia, que estava mort de l’avorriment. I és que moltes vegades els millors moments són imprevisibles. No es pot planificar la felicitat. S’ha de viure quan passa per davant, s’ha de caçar al vol. I per a una persona extracalculadora com jo, és important adonar-se’n.
No em queda molt per afegir sobre Berlin, jo crec que ja s’ha dit tot. Per als familiars que vullguen saber més sobre el viatge, que entren al blog de Julian (l’enllaç el tinc a la dreta). Anem a ser realistes, jo crec que en lloc de “familiars” em puc dirigir directament a Elena. Elena, pásate por el blog de Julian, que lo ha explicado todo muy bien. Y de paso ponle un comentario que le hace ilusión, jeje.
Els últims dies han sigut d’infart. Van haver rumors en la uni de què no em podien extendre la data d’entrega del projecte. Però per sort sí que ha pogut ser la final. El 29 de febrer és el dia D, definitivament.
El millor que m’ha passat des que he tornat a Copenhage, i que coincideix amb esta nova etapa de “madurito”, ha sigut iniciar una amistat amb una xica coreana que és super bona xiqueta. Aquesta xica (la “core” endavant, per no donar el nom de moment) venia a classe de salsa amb mi. A mi sempre m’havia picat, perquè té una forma de vestir molt elegant. A diferència dels japos, que son uns yanquis tots, la core te bon gust. I això m’agrada. Perquè sempre he pensat que és una llàstima que els japonesos no hagen conservat la seva cultura. No sóc cap especialista en el tema, però què ha sigut d’eixos preciosos kimonos? Tal volta no siga massa pràctic, però almenys podrien haver fet un esforç en mantindre els seus costums, no se...
Bé, que m’enrolle. El cas és que l’últim dia de classe de salsa vaig perdre la vergonya, i quasi com a excepció en la meua vida, vaig deixar la ment en blanc, ni pressions ni històries, i simplement em vaig apropar a les coreanes i els vaig soltar el que m’apetia: les vaig convidar a ballar a un local de salsa un diumenge. La cosa va eixir molt bé. La core és la millor ballarina amb qui he ballat. La xiqueta és super primeta i és molt fàcil de conduir. I a diferència d’altres, sempre està contenta i felicitant-te per lo bé que balles.
Després d’això van vindre les vacances de Nadal, i la core va visitar Espanya. Li vaig esciure un super-mail explicant-li què havia de visitar a València, i ahi me la vaig guanyar. De nou, a diferència de moltes altres, em va contestar amb un e-mail encantador, i preguntant-me si estaria per Copenhage en el segon quadrimestre i que si era així li agradaria convidar-me a sopar un dia.
I ahi ella em va guanyar a mi.
Aquesta xiqueta és, en resum, de puta mare. Good people, eixa bona gent que tant abunda a València i que ací tan difícil és de trobar.
El passat divendres hi hagué festa a la DTU, i ens vàrem vore. M’ho vaig passar super bé, ballant amb ella, aplicant lo aprés en salsa, desaprenent a ballar fent el pato, mantenint una conversació agradable amb ella sense que li agafaren ganes d’anar al servei... En fi, el mai vist.
Tenim previst convidar-nos mutuament a sopar (jo faria una paella, i ella a saber què faria, mare meua) i tenim pendent anar a un concert de jazz. L’altre dia em va escriure i em va dir que li escriga i que quedem quan jo vulga, que sempre trobarà temps per a mi. I això és bonic que t’ho diguen.
Supose que vos pregunteu (si heu arribat a llegir fins ací i no vos heu dormit encara) com em plantege la situació... I aprofitaré per abordar el tema del “madurito”, que ha estat molt comentat.
Crec que qui millor m’ha calat ha sigut el sr. Lean, que ha parlat amb una saviesa comparable a la del sr. Charles. Efectivament, quan u va diguent per ahi que va de madurito, és perquè no ho te assumit. Perquè precisament un madurito mai diria que ho és. Ho és per natura, no li fa falta dir-ho, perquè irradia ones de maduresa. I a mi em queda molt. Molt...
Com em plantege la situació? Home, maduret encara no seré, però menys imbècil que fa un temps sí sóc, perquè a base de pataes volaores u va aprenent, i deixa de fer el ridícul poc a poc...
Així que en principi anem a comportar-nos. Si hi ha cap canvi d’estratègia o comence a sentir símptomes de feblesa, sereu informats rigorosament.
Un abraç per a ells i molts besets per a elles!
àlbert
si je ne trouve pas mon style, ce n’est pas faute d’essayer,
et l’amour... j’laisse tomber
eixa és l’actitud.
