fi

Així va començar tot...

I s’ha acabat. Demà torne a València. No tornaré a dormir en el meu llit, no tornaré a seure en esta cadira, no tornaré a passejar entre estes parets repletes de portes falses, ni tampoc em dutxaré sobre aquell desastrós forat en terra. No tornaré a veure l’arbre del meu jardinet, no veuré com cauen les seues fulles i es queda despullat, com s’adorm durant mesos i de sobte desperta com una xica preciosa al teu costat, amb les seues flors blanques, que anuncien el naixement de noves i diminutes fulles... Ideal o no, aquesta és la nostra caseta roja. I l’enyoraré.

L’any Erasmus va acabar ara ja fa uns quinze dies. Després d’un mes final replet de treballets que entregar, de sobte em vaig trobar que havia acabat la carrera. S’han acabat les classes i els exàmens (per sempre?). I ho creieu o no, això també ho enyoraré. I molt. No em puc creure que se supose que ja sé tot el que necessite saber. Açò em provoca un acolloniment profund, però d’altra banda, últimament m’he adonat que també sense donar-nos compte, ens hem fet madurs i realment hem aprés molt durant els darrers anys. Això em dona ambició pel futur. Tinc moltes ganes de seguir aprenent i treballar dur.

L’experiència Erasmus ha sigut magnífica en molts aspectes. He evolucionat, he madurat, m’he fet més independent i solvent. Ha sigut una oportunitat única per conèixer món. I me’n torne a casa amb l’alegria d’haver conegut tres o quatre amics realment bons. Com els que ja tinc a casa. No obstant, me’n vaig un poc decepcionat amb alguna gent que he conegut. Esperava d’aquest any conèixer molta gent nova amb qui poder fer una amistat especial, però m’he trobat amb que és difícil conèixer bé als estudiants Erasmus. Quan anem de festa tot el món és molt obert, però al dia següent a la gent li costa recordar amb qui va parlar la nit anterior. I això em dona una sensació de fals estat d’excitació o falsa felicitat. Una felicitat, que, com una borratxera només dura unes hores, i després només deixa un lleu record d’aquella agradable sensació.

Carles i jo diguem que ací cadascú té el seu secretet. Alguna raó per la qual van decidir deixar per un temps el lloc on vivien. I amb certa gent sembla com si hi hagués un escut, que no permet als estranys apropar-se. Em pregunte si hi haurà algú que haja vingut ací només per passar-ho bé, i inclús si jo mateix tenia el meu secretet i no me n’he adonat.

Amb tot, em quede amb la bondat i simpatia d’Andrea i Hillarie, la entranyable mala llet d’Audrey, l’alegria i l’energia inacabable de Leticia, la felicitat del nostre estimat Pier (i la seua Daniella) i com no la meravellosa companyia de Carles, que ha sigut un fort pilar que ha donat estabilitat a la meua vida.

Hi ha milers de pensaments i records que m’agradaria escriure, però no hi ha temps. Tal volta un altre dia (sobretot ara que tindré tant de temps lliure). Però no m’en puc anar a dormir sense fer menció a l’extraordinari viatge que m’ha ocupat durant les darreres dues setmanes. Ha sigut sense dubte dels millors de la meua vida. Va començar a Estocolm, on vaig vore primer a Andrés i Juana, i després em vaig reunir amb els meus pares i uns amics. Un temps inigualable ha ajudat a fer d’eixa ciutat una de les més boniques que he vist mai. Després he anat amb els meus pares i els amics a Bergen, una ciutat-poble a Noruega, coneguda per les seues precioses cases de fusta i el seu mercat del peix, on ens vam posar les botes menjant salmó, cranc i cigales directes del mercat als nostres dits (perquè no menjàvem amb plat!).

Però el millor del viatge encara estava per arribar. Vam fer un viatge pels fiords noruecs. Va ser espectacular. El meu pare va dir que era la cosa més bonica que havia vist mai, i no exagerava. Hem vist uns paisatges que semblen mentida, inclús quan estàs allí en persona vivint-ho. És increïble viatjar amb vaixell pel mar tenint a ambdós costats muntanyes immenses, amb inacabables cascades i boscos. I quan contemples una bellesa tan immensa, i de tant en tant et quedes encantat observant el vol perfecte d’una gavina al costat del vaixell, és difícil no creure en alguna Deïtat. I aleshores et dones compte de que d’alguna manera cal una bona dosi de fe per creure en la ciència.

Acabe ja. Només diré que tinc moltes ganes de vore-vos a tots. Espere que siga molt prompte (intentaré no ser odiós i no molestar molt mentre estigueu d’exàmens!). Gràcies a tots els que m’heu llegit durant tot aquest any i m’heu escrit. Sabeu que això és el que dóna més alegria. Continuarem en setembre.

Una abraçada molt forta,

Albert

P.S. Sabeu que llegeixo amb freqüència tots els vostres blogs. I tant Mar com Julian i Saül (i no nomene a Carles perquè està poca vergonya últimament i no escriu) escriviu pensaments molt interessants. Vull animar ara al tipet a que cree un blog amb els seus pensaments (polítics o no); que sempre ens envia e-mails que estan molt bé i crec que seria inclús més interessant llegir les respostes de nosaltres. És cert que a l’esquerra li falta participació, força i unitat, i crec que un blog del tipet podria fer sorgir idees interessants, encara que només fos entre nosaltres. Al cap i a la fi, la política deuria interessar-se per nosaltres en lloc de pels grans esdeveniments i construccions. Bé, i a Leandre no cal que li diga que imprescindible quan vaja a Berlin que escriga!