dancing party

Hui, en exclusiva, en el retorn de l’electró, els oferirem tots els detalls sobre la dancing party d’ahir! Però primer, per a calentar, posem un poquet de salseta: “a bailar el toca toca”. Atenció a la lletra! No m’estranya que, segons alguns estudis, els colombians and company siguen dels pobles més feliços del món.

La dancing party és una festa que s’organitza una vegada per semestre, on tots els que donen alguna classe de ball a la DTU estan convidats. Hi ha gent que dona salsa, standard/latin (comprén english waltz, tango, quick step, cha cha cha, rumba i jive), tango argentí, rock ‘n’ roll, funk hip hop... Impressionant la quantitat de tipus de balls que existeixen.

Va haver primer un sopar, i després la festa s’obria per a tot el món que volia vindre a ballar. Jo sabia que uns amics colombians, cubans i mexicans venien al ball, però no al sopar, així que l’estratègia era buscar-se la vida i conèixer gent nova. Però també tenia dos objectius (dues tipetes) que ja tenia al punt de mira en les classes de salsa, i amb les quals pretenia començar aproximacions diplomàtiques.

Sorpresa sorpresa quan els graciosets dels organitzadors de la festa s’havien inventat una manera de mesclar a la gent en les taules, en plan xic-xica, a sorts, per obligar-nos a conèixer gent nova. Resulta que cada plat tenia mitja carta de póker, negre per a xics i roig per a xiques. Quan arribàvem havíem d’agafar l'altra meitat d’una d’eixes cartes, i aleshores havíem de buscar on ens havia tocat sentar-nos. Bé, em pose davant del montó de trossos de cartes i pense “la primera que agafe bona, i la sort decidirà”.

Maleït 6 de trèbols!

El meu lloc estava a l’extrem de la taula, per tant, les meues possibilitats de conèixer a tipetes només començar ja s’havien quedat en un 50% del normal, perquè tots tenien xica a dreta i esquerra, i jo només a la dreta.

“Bé, serà qüestió de focalitzar l’atenció sobre la tipeta que em toque a la dreta... qui serà?” ... Passa un minut i s’assenta en front un tipet danés... De seguida arriba una tipeta que s’assenta al seu costat... Comencen a xarrar... i jo continue sense ningú al costat: “mecagüen todo (com diu Saül), a que no me toca ningú a la dreta?” M’en vaig a pel sopar (buffet), i m’omplic bé el plat. “Almenys traurem rendiment a les 80 kr que he pagat”.

Torne a la taula: “oh si, senyor! Una tia al meu costat!... Bé, anem allà”

Transcripció quasi original de com va començar la conversa:

- Hi, what’s your name?
- Eva, and you?
- I’m Albert. So, what do you dance?
- I’m studying fine arts.
- Oh, ok. But I was asking what do you dance...
- Oh, sorry! Jitterburg.
- Ah, good! I’ve heard about it... but what is it like?
- Well... you jump a lot!

Comencem a menjar... La tia no solta paraula. Pinta molt freaky, però jo he de traure una conversa d’on siga...

- So, what type of art do you prefer?
- Sorry? (jo parle mal, però ella tampoc controla massa d’anglés, encara que és danesa)
- What type of art do you like? Painting, sculpture...?
- Oh, video and audio.

En eixe moment se’m va caure el món damunt. Resulta que vaig tindre la sort de sentar-me al costat d’una d’eixes persones que es dediquen a muntar vídeos estranys, amb sorolls i tal. Una completa bogeria, però la porten a un museu d’art contemporani, i mira... com diria Pier, te peguen la timada.

Li vaig perguntar per algun “big project” que hagués fet. No vaig acabar de comprendre el que em va dir, però era algo així com que havia fet una instal·lació de so en un ascensor. Aleshores, quan l’ascensor començava a moure’s, posava un soroll que feia vibrar les parets! Li vaig preguntar que on havia fet això, i em a dir que no va ser en un museu, si no en un edifici normal que portava a un “fitness center”. Diu que la gent de vegades s’espantava quan sentia eixe soroll (perquè no sabien que estaven dins d’una obra d’art) i telefonaven al servei d’emergència!!

Aleshores li vaig dir que quin tipus de sorolls utilitzava, si era sons naturals (com les tipetes d’Amiina que li agrada al Carles, una cosa agradable) o si era sorolls aritificials. Em va contar que una vegada va grabar el soroll d’un tren. Després em comentà que entre emissora i emissora de ràdio hi havia sorolls molt interessants.

Buff... Com una puta cabra, si em perdoneu l’expressió. Damunt, més introvertida impossible. Però bé, després de dos cervesses ja em donava igual tot i encara puc dir que m’ho vaig passar bé durant el sopar, sobretot pensant en lo divertit que seria contar-ho.

Acabà el sopar, i jo vaig respirar. Ara venia el ball, i jo ja era lliure d’anar on volgués. Dels meus dos objectius, no vaig avistar cap d’ells al principi. Jo ja estava pujant-me per les parets per la mala sort que tenia. Però aleshores vaig trobar al Asgar, un xaval danès que ja coneixia del curs passat, i vam estar un rato xarrant, fins que van arribar els reforços, els colombians, mexicans i el cubà. A partir d’això tot va millorar.

Els mestres dels diferents estils havien preparat unes xicotetes demostracions, i després explicaven els passos bàsics del seu estil. Al final ahir vaig aprendre el moviment bàsic del jitterburg (o jive, un estil molt divertit, tipo rock’n’roll, podeu sentir una mostra a http://www.jitterbug.nl/Roll%20Over%20Beethoven.mp3 ), del cha-cha-cha, i del més molongo de tots, del funk i hip hop!

La nit va donar per a molt. Me vaig divertir xarrant amb el cubà. Diu que en Cuba, quan els amics ixen per ahí, “es siempre para ir de caseria”. Però que ací està més complicat, totes estan pillades (en els dos sentits, les que no ho estan en el sentit real, ho estan en el figurat!). I moltes històries més que no contaré per no matar-vos a llegir.

Vaig ballar amb unes quantes tipetes, i vaig aprendre dues lliçons molt importants. Les tipetes a voltes venen, i se posen a xarrar amb tu un rato, però aleshores te dones compte de que en realitat els la suda bastant la conversa, el que volen és que les tragues a ballar! En quant ho preguntes diuen “yes!” sense pensar-s’ho. La segona lliçó és que una vegada estàs ballant, si no rendeixes com toca, l’has perduda. Al principi se riuen, però quan veuen que la cosa és inviable, se’n van. Així que és important saber ballar. Jo espere que al final del curs hauré aprés lo suficient per conservar a una xicona.

Dels meus objectius principals, al final només va haver una d’elles. És la danesa de la foto. No és que tinga jo cap interès especial, però la xica és simpàtica, i diu que vol aprendre espanyol, així que amb la tonteria ja teníem de que parlar durant tota la nit.

Però observeu la foto, és molt representativa del problema més gran que té la DTU. No conec de res a tots eixos tios, però tota la nit van estar rondant a la tia esta. En quant u se’n va al quarto de bany, ja l’ha perdut. Ja hi ha algú que te l’ha agafat i està xarrant o ballant amb ella. I així no és pot treballar en condicions.

Els altres objectius (ara que ho pense hi havia més de dos) eren una xineta molt graciosa i una polaca molt guapeta que no van apareixer. Però vaig ballar amb una altra polaca que s’ha passat al nivell intermig de salsa, i per tant ara quasi no la veig. Va ser un objectiu en el passat, així que ahir vam reiniciar aproximacions. La tia, en una cançoneta tipo salsa però més lenta, em va dir: “no, això no es balla tipo salsa, és més arrimaet” Total, que era ballar apegats tot el rato, “touching the potato”. Vaig aguantar un minut, però no vaig poder, jo me pixe. He d’eixir molt per Copenhage a ballar això perquè me resulte natural, de moment tot és riure’m.

En resum, una bona nit! M’agradaria repetir una festa així quan acabem el curs, per vore com he millorat el meu estil. I acabe ja, demanant disculpes per la imperdonable verborrea que tinc.

Un abraç i molts besets!

Albert

lo mismo da que sea rubia o que sea morena