Hola a totes i tots!!
Per fi he tornat, com sempre amb mil coses que contar i poc espai per fer-ho. Aquestos últims dies han volat a gran velocitat. No fa ni una setmana estàvem pensant amb il·lusió quin color seria el més apropiat per a la corbata que ens posaríem al sopar de gala, i ara ja sembla que fa un mes.
Va ser encertada la meua decisió de deixar per a la memòria aquella sensació d’il·lusió, nervis i emoció prèvia a la gran nit. Bé... la nit. A pesar que la DTU va organitzar una festa impressionant (hi havia 3 sales de música, una d’elles de la grandària d’un camp de bàsquet, amb música en directe i inclús una orquestra i un grup de jazz) i que les xiques estaven totes guapíssimes, la festa va ser molt freda. Res que veure amb el sopar de gala que vam fer l’any passat del poli. Allí la gent va muntar una festa en grup, i ací jo no feia més que pegar voltes buscant on sentir-me còmode, i no ho vaig aconseguir en tota la nit. Malgrat tot, el simple fet de poder gaudir de la bellesa de les nostres amigues, que tanta devoció posen en aquestes ocasions, ja va ser un plaer. Leticia i Audrey (una de les franceses) estaven molt guapes, i Caroline (l’altra francesa) estava tan bonica que feia mal als ulls, com quan mires el sol i et crema la vista...
Millor no parlar de quines il·lusions teníem i com de distints van ser els fets. Com sempre, és inútil somniar i imaginar què passarà (o imaginar els nostres desitjos). U ja té experiència, però sempre cau en els mateixos errors. Quan tenim il·lusió per algun esdeveniment important desitgem amb tanta força que després la realitat cau com un pes i ens decepciona. Crec que va ser ma mare qui em comentà una vegada que és un perill enamorar-se de l’amor. Quanta raó tenia, i què fàcil és que ocórrega. Quan ens agrada algú, tendim a crear un univers paral·lel, on creem la imatge que creiem perfecta per a la nostra parella. Però la realitat pot ser millor, només cal que deixem de somniar i comencem a escoltar i observar els detalls d’aquelles persones que de veritat ens estimen. I que obrim els ulls quan altres persones no ho fan, almenys no com nosaltres ho fem. Però què difícil és...
Açò comença el seu final. Com amb els milers de treballs que hem d’entregar, la “deadline” s’apropa perillosament. Poc a poc, haurem de començar a acomiadar-nos d’aquells que han sigut els nostres amics ací. Aquesta és la maledicció dels erasmus. Tenim l’oportunitat de conèixer gent magnífica, però estem condemnats a acomiadar-nos d’ells. I és dur que hi haja una “deadline” per a l’amistat, o per a l’amor. Va ser trist acomiadar-me d’Andrea i ha sigut trist acomiadar-se de Daniela, la novia de Pier. Ha sigut una premonició del que ocorrerà d’aquí uns dies. I ara la deadline està establerta per a l’1 de juny. És dur veure que puc perdre l’oportunitat de conèixer a una xica meravellosa només perquè el temps se’n va...
Els meus cosins i els meus germans han estat ací aquest cap de setmana. Ens ho hem passat fenomenal. Tres dies han donat per a molt, i ho hem vist quasi tot. M’he sentit reconfortat amb l’ humor i el carinyo dels meus. Igual que quan van vindre els tipets, m’he sentit molt feliç de recordar que a casa els nostres sempre estaran ahí.
Espere tornar a escriure prompte. Fins aleshores un abraç molt fort.
Albert
P.S. La música va dedicada als meus germanets i cosins. “don’t touch me!”
Per fi he tornat, com sempre amb mil coses que contar i poc espai per fer-ho. Aquestos últims dies han volat a gran velocitat. No fa ni una setmana estàvem pensant amb il·lusió quin color seria el més apropiat per a la corbata que ens posaríem al sopar de gala, i ara ja sembla que fa un mes.
Va ser encertada la meua decisió de deixar per a la memòria aquella sensació d’il·lusió, nervis i emoció prèvia a la gran nit. Bé... la nit. A pesar que la DTU va organitzar una festa impressionant (hi havia 3 sales de música, una d’elles de la grandària d’un camp de bàsquet, amb música en directe i inclús una orquestra i un grup de jazz) i que les xiques estaven totes guapíssimes, la festa va ser molt freda. Res que veure amb el sopar de gala que vam fer l’any passat del poli. Allí la gent va muntar una festa en grup, i ací jo no feia més que pegar voltes buscant on sentir-me còmode, i no ho vaig aconseguir en tota la nit. Malgrat tot, el simple fet de poder gaudir de la bellesa de les nostres amigues, que tanta devoció posen en aquestes ocasions, ja va ser un plaer. Leticia i Audrey (una de les franceses) estaven molt guapes, i Caroline (l’altra francesa) estava tan bonica que feia mal als ulls, com quan mires el sol i et crema la vista...
Millor no parlar de quines il·lusions teníem i com de distints van ser els fets. Com sempre, és inútil somniar i imaginar què passarà (o imaginar els nostres desitjos). U ja té experiència, però sempre cau en els mateixos errors. Quan tenim il·lusió per algun esdeveniment important desitgem amb tanta força que després la realitat cau com un pes i ens decepciona. Crec que va ser ma mare qui em comentà una vegada que és un perill enamorar-se de l’amor. Quanta raó tenia, i què fàcil és que ocórrega. Quan ens agrada algú, tendim a crear un univers paral·lel, on creem la imatge que creiem perfecta per a la nostra parella. Però la realitat pot ser millor, només cal que deixem de somniar i comencem a escoltar i observar els detalls d’aquelles persones que de veritat ens estimen. I que obrim els ulls quan altres persones no ho fan, almenys no com nosaltres ho fem. Però què difícil és...
Açò comença el seu final. Com amb els milers de treballs que hem d’entregar, la “deadline” s’apropa perillosament. Poc a poc, haurem de començar a acomiadar-nos d’aquells que han sigut els nostres amics ací. Aquesta és la maledicció dels erasmus. Tenim l’oportunitat de conèixer gent magnífica, però estem condemnats a acomiadar-nos d’ells. I és dur que hi haja una “deadline” per a l’amistat, o per a l’amor. Va ser trist acomiadar-me d’Andrea i ha sigut trist acomiadar-se de Daniela, la novia de Pier. Ha sigut una premonició del que ocorrerà d’aquí uns dies. I ara la deadline està establerta per a l’1 de juny. És dur veure que puc perdre l’oportunitat de conèixer a una xica meravellosa només perquè el temps se’n va...
Els meus cosins i els meus germans han estat ací aquest cap de setmana. Ens ho hem passat fenomenal. Tres dies han donat per a molt, i ho hem vist quasi tot. M’he sentit reconfortat amb l’ humor i el carinyo dels meus. Igual que quan van vindre els tipets, m’he sentit molt feliç de recordar que a casa els nostres sempre estaran ahí.
Espere tornar a escriure prompte. Fins aleshores un abraç molt fort.
Albert
P.S. La música va dedicada als meus germanets i cosins. “don’t touch me!”
5 comentarios:
¡Ei, electró inquiet!
Pel què pogut llegir avui, tant al teu blog com al meu, vas experimentant la realitat de l’amor i les seues punxes (el pan nuestro de cada día, oiga), i que el que a tu et va passar amb Theone va ser una història de prínceps i princeses que succeeix una entre deu mil. Sent-te afortunat de per vida.
Pots estar tranquil. El meu bloc no el lligen per ací. No saben català. Ni Cristina sap que jo tinc blog, i a més me la bufa que ho lligca o que no. Que si jo he fet bé o no és un juí que haurem de fer al concloure tot açò, no ara. Tantes coses poden passar... Des de que m’enamorés d’ella, fins a l’altre extrem, que m’adone que en cap moment li he tingut estima en 3 ó 4 mesos. Aleshores tindries tu raó, i hagués sigut millor no fer-ho. Si és així, serà aquesta la millor manera de aprendre-ho.
No m’emcombres de savi amorós, que la saviesa no bé per quantes òsties et pegues, sinó em com utilitzes allò aprés per la pròxima vegada. És per això que l’experiència em va dir aquesta vegada (l’experiència i qualsevol persona que mitjanament em conegués i m’estimara mitjanament) que faria bé fent cas a Cristina, que entre altres coses és una noia guapa a la que li agrade. ¿Quantes vegades podràs dir això en la vida?
Efectivament. Dos dits contradictoris: ‘quien la sigue la consigue’ i ‘a les ties passar d’elles i quan més cabró sigues millor’. Ambdós són veritat, només que el primer enunciat en un 1% del casos i el segon en un 50%. El 49% restant podríem dir que es tracta d’històries convencionals on el detonant bàsic és ‘el roce hace el cariño’. I la única veritat, quasi 100% infalible, per damunt de tot açò, seria: ‘les ties, vulguen el que vulguen, ho han d’aconseguir elles’. Si ho tenen fàcil, no els val.
No, Albert. Caroline ‘ven a la luz’ no es va a enamorar de tu per arte de birlobirloque. Se podreu bufar, liar-vos, i després igual quedar dos o tres vegades per vore si una relació és possible. I ja molt després, s’enamoraria de tu. Però encara què fiques el món del revés per ella, no ho farà. I si arribares a ser el seu amiguet íntim, ja si que has entrat en carretera tallada. A estes altures de la partida, si ha de passar algo ha de ser a força d’estar junts i de compartir moments, que al final sempre és el que conta. Així que inventa’t plans, delibera tretes, idea maniobres que us puga fer passar les màximes hores possibles junts, de les poques que comencen a quedar.
Això sí. Sempre sense oblidar el que et deia ta mare. ‘No es pot voldre allò que es vol’.
És cert que per lo general les xiques que als xics ens agraden responen a un (com a molt dos) perfil. ¿Que les busquem excèntriques i complexes? Fallo nostre. Supose que d’alguna manera intentem buscar tindre a prop eixes excentricitats i rareses que tant de goig ens suposen, sense pensar que potser baix la nostra influència s’acabaren o s’alteraren. En l’altre extrem cite al meu amic ‘home del cromanyó’, quan diu que: ‘les ties, quan més tontes i quan menys parlen millor’. No em vull creure que eixes paraules duen algo de saviesa darrere...
¿I què busquen elles? Pues tio, cadascuna és de son pare i de sa mare. Però el que no es pot és tractar de ser la resposta de la tia que t’agrada quan es pregunta: ‘¿jo que busque?’. En fi, que resumint ja, com t’he dit de les ties el millor és passar d’elles i si tenen interés ja et buscaran. Si no, ¿per a què collons vas a voler perdre el temps en algú que no vol perdre-ho amb tu?
No sé si hauré estat a l’altura de les circumstàncies en aquesta ocasió. Per poder parlar bé de l’amor pense que s’ha d’estar enamorat. I jo ja fa molt de temps que no ho estic, ja quasi ni recorde què es sentia. O tal volta, si l’enamorament és cosa de dos, no ho he sentit mai. El que sí que sé és que, encara què a mi encara em queden més de 3 mesos ací, puc dir amb molta seguretat que ací en Berlín no he pogut enamorar-me.
Qualsevol que em conega i m’estime mitjanament em dirà: ‘tampoc valia la pena’.
Un fort abraç des de la meua Terra Promesa.
JULI
Per cert, que el que t'he dit també val per al braulio d'Alzira. Però di-li que quan conte ell algo de la nit estelar, ja li ficaré unes quantes parauletes.
Abraços a Carles!
Ciao perlaaaaaaaaaaaaa!!!!
La vida Erasmus s'acaba eh???? No sé si es per donar enveja però a mi encara em queden 3 mesos més perquè he canviat la beca i ha passat de 5 a 6 mesos (yujuuuuuuuuuuuu). Total que fins al 5 d'agost teòricament estic per Torino!!!!!!!!!!!(açò és una invitació formal a que vingau tots els tipets, que de València a Milano els vols són baratets i jo vos arreplegue).
Bueno i ara a renyar-te una miqueta. Que passa, que les xiques del sopar de gala del poli de l'any passat no anavem guapes, toca'm els... pa una volta que em clave un vestit i tenen que vindre 4 francesetes a fotre a les espanyoles (xaval que com lo de casa no hi ha res!!!!).
I la teua vida amorosa... un desastre. Però quin Erasmus has fet tu????? Almenys el Juli dóna alegries i jo... algún dia contaré la meua vida Erasmus (ehehehe (açò és com riuen els italians que no saben fer la j)).
Carinyet t'abandone però que quede constància que jo escric igual que tu al meu blog (és com un cicle viciòs). I com veig qe vos fot tant que escriga en italià ( perchè non avete capito niente) ficaré traducció simultànea o tot en català, no com el stronzo di merda del Juli que m'ho escriu en alemany i encara estic esperant a que escriga la versió subtitulà!!!(és una indirecta per si ho lliges Juli).
Un bacio Albert!!! E un altro per Carles!!!!!!
Mare de Déu senyor! com està el pati.
Només diré que Juli té raó. A mi, una vegada em va ensenyar una persona molt especial que si vols que les dones et facen cas, el primer que has de fer és passar d'elles, que si lis fas cas, perden tot l'interés.
Així que ja teniu la depressió a sobre? Açò no pot ser, ara que fa solet, que la temperatura és més normal (Carles em dgué l'altre dia que ja feia calor), heu de mirar de divertir-vos ara al màxim.
Per cert, com ja ens anem coneguent, no estareu planejant esperar-vos a tirar-li els trastos a les tipetes (a les quals no us heu atrevit a fer-ho en tot l'any) la última nit? no? Si penseu fer-ho, només haig de dir que crec que jo també ho faria :P, les coses com són.
Encara estic intrigat en lo del sopar de Gala...vull detalls...i també de la història ixa estranya de Carles...perquè no solteu ni prenda!
Bé, espere que no us poseu molt tristos, que s'ho passeu tot lo que bé pugau i que es decidiu d'una vegada a fer lo que teniu que fer.
1abraç molt gran per als dos!
Leandre.
Seré molt més breu que Julian.
És millor no fer plans, que siga el que haja de ser, perquè mai passa allò que havíem previst.
Molen les fotos amb la família, veure els llocs que nosaltres vam visitar, però amb altra gent.
Espere no ofendre si dic que la guapa de la família es la teua germana.
Au electró, que acabeu de passar-ho be, i podies haver desvelat si Carles va triomfar o que?
Publicar un comentario