balanç i eixes coses...

És diumenge, un diumenge com qualsevol altre si no fos perquè aquesta vegada no aniré a ballar salsa. Fa no-res m’ha enviat un sms l’única xica que m’envia sms per dir-me que aquesta vegada no li apeteix anar a ballar. I ja li he contestat, agraïnt-li per informar-me. I aquest agraïment, encara que puga semblar irònic, ha sigut sincer. Perquè aquesta xicona, encara que siga una hip-hopera amb molts pardalets en el cap, que condueix un golf tunejat i planeja anar-se’n a Costa Rica per “estudiar castellà”, és una bona persona. Good people.

Així que crec que aquest és un moment ideal per fer balanç. No balanç del 2007, perquè en un any passen moltes coses, però sí d’aquesta nova etapa de projecte.

El temps ha passat tant ràpid com sempre. O inclús més. La raó: que aquesta terra comença a ser-nos molt familiar, i que m’he montat un horari molt ocupat. Entre les classes de danés, de salsa, els dimecres que Carles i jo hem anat a la Student House, i els diumenges que he anat al “park cafe” a ballar, no he parat. Afortunadament.

El treball ha anat molt bé. El projecte no ha donat massa bons resultats (o cap, de moment), però m’he sentit molt a gust. No hi ha cap lloc per a treballar millor que Dinamarca. I dubte que trobe mai cap departament on la gent siga tan bona gent, treballadora i intel·ligent, on cada treball que fas és valorat com un treball únic. No hi ha hagut cap reunió amb els meus supervisors que no haja acabat amb un “thank you” i amb un “you’re doing a good work, Àlbert”... I la jove amb qui estic treballant, Nanna, és la millor “jefa” que podria tindre. La llàstima ha sigut que els resultats que estem obtenint no valguen una merda. Em sent bastant impotent, perquè tant Nanna com jo pensem que no podem fer res al respecte. Les lleis de la natura són les que són, i hi ha coses que funcionen i altres no.

En els últims dies m’ha entrat una peresa estranya. No sé si és les ganes que tinc de vore-vos a tots i totes de nou, o la frustració del treball que no dona resultats, o este fotut mal temps, que no ens ha deixat vore el Sol durant un mes. Però tractaré d’animar-me de nou, i continuar treballant dur. Sobretot després de l’esforç que tots hem fet per dur este projecte endavant.

Abans que se m’avorriu abordaré el tema dones, que si no l’audiència cau per terra. Però no vos feu il·lusions, que a diferència de Julian, ací no hem trobat de moment dones dignes d’estimar (parle d’amistat o d’amor, que al cap i a la fi és més o menys el mateix). Ja m’agradaria poder dir el mateix que ell!

En les meues declaracions abunda la fanfarroneria i la brometa. Ja no sé quantes voltes li he dit a Carles que “esta nit sí que sí” o que “acabe de vore a la mare dels meus fills”. I no se quantes voltes m’he embobat perquè una xicona simplement m’ha donat un somriure o m’ha seguit un intent de conversa. Però la pura veritat és que res de res... Això sí, una cosa ha canviat, xiques!! El tipet Albert ha perdut la vergonya!! Una de les ventatges que té ser ignorat per moltes tipetes i rebre “pataes volaores” (per cert, Julian, no se si ho sabies, que en la Wikipedia hi ha articles dedicats als tipus de patades!! House-round kick, flying kick... impressionant!) és que u es fa completament invulnerable a tot. Vamos, que me la suda bàsicament tot. I tot, o quasi tot, és gràcies al millor que m’ha passat aquí, aprendre a ballar salsa.

Volia fer una entrada-homenatge a les meues classes de ball. Però per falta de temps hauré de deixar-ho en un paràgraf o dos aquí...

Sí, la salsa cambió mi vida. Jeje! Encara que cada dimarts abans d’anar a classes m’entrava un atac de vergonya, no he fallat ni una, i he aprés molt com a ballarí, com a home i com a persona. Totes eixes figures, la enchufla, Cuba, 70, 71, 72, dame una!, treinta y tres!... han sigut simplement capítols de la millor teràpia que hi ha. Riure. I més important: aprendre a riure’s d’ú mateix. Encara em queda mooooolt per aprendre, però el més important ja ha quedat. I encara que continue sent irremediablement tímid, això no m’impedeix traure una xica a ballar. I fixeu-se que no dic “preguntar a una xica d’eixir a ballar”, perquè totes volen, d’alguna manera, ballar.

I és més... No sabeu quant diu d’una xica la manera en què balla... però no es tracta d’una qüestió d’estil ni de talent. Perquè el ball és una cosa de dos, no és sino una forma de comunicació. Hi ha xiques que et donen una mà flàccida i desinteressada, les que te la donen forta i tracten de dur-te on elles volen, i les que simplement gaudeixen de la música i et dediquen un somriure. I eixes últimes són perilloses.

Aquesta entrada no podia acabar sense les típiques bones intencions per al 2008 i alguns bons auguris. Un any important, on passarà de tot. En 2008 si tot va bé serem enginyers i ens plantejarem on viure i on treballar. En 2008 continuarem ballant, aprenent danés i tractarem de llegir més i mirar menys l’ordinador. En 2008 m’enrecordaré de més aniversaris, especialment del de Rocío. En 2008 Joaquín acabarà el seu temple xinés. En 2008 intentaré quedar més amb els amics de Carlet i els de Vichy. En 2008 Carles i jo anirem més que mai a la Student House. En 2008 Carles no punxarà més rodes de bicicleta i coneixerà a la mare dels seus fills, que li presentaré jo. En 2008 el tipet obrirà un bloc (ui no! Que ja ho ha fet!). En 2008 Julian ens presentarà a la seua nòvia Lisa. En 2008 Leandre ens presentarà a la seua tàndem. En 2008 Saül ens dirà quina és la combinació guanyadora de la seua poesia. En 2008 Ferran s’emportarà a Algemesí a una polaca espectacular. En 2008 Aurora trobarà un macho italiano que ens posarà celosos. En 2008 Mar ens soltarà expressions xungues madrilenyes amb tota naturalitat, com “me voy para la kely” o “joder mis viejos son un coñazo, colega” . Els eng. químics seran expulsats de Mèxic per escàndalo público. Els Padrell viatjaran a Itàlia, per assistir a la boda del meu cosí. I els Cervera continuaran tan caxondos com sempre. Però el més important, el 2008 començarà amb vosaltres.

I bé, acabe ja. Felicitant per adelantat els Nadals i el nou any. Desitjant-vos a tots el millor. I recordant-vos que se vos troba a faltar. I més ara.

Una abraçada i molts besets!

àlbert

P.S. Vos deixe (si la tecnologia em deixa) amb musiqueta de l'única dona estrangera que m'estima.