confusió

El meu telèfon mòbil hauria d’haver sonat fa ja una estona. Havíem quedat que aquest matí aniríem a un mercadet de Nadal i a veure una representació de dansa del ventre. Però el mòbil no ha sonat, perquè aquesta persona amb qui tant m’agradaria compartir aquest diumenge, déu estar sobrecarregada emocionalment i no sap què vol en la vida. I té massa por d’estar sola. Massa por...

Jo tampoc sé que vull, però almenys sí que sé a qui estime. No sé de quina manera estime a aquesta persona, de quina manera es podria classificar aquest tipus de relació, ni si hi ha una paraula per fer-ho.

Fa una estona estava fent un comentari en el blog de Julian, on deia que per poder captivar a una persona (i ser captivat), cal ser sensible a la bellesa dels petits detalls. Julian parla d’una participació activa, i no sé si es refereix al fet de conquerir a una persona. La meua experiència personal és que per poder apreciar la bellesa d’una altra persona cal estar en un estat emocional de receptivitat. Molt sovint el que ocorre és que nosaltres estem bojos de receptivitat i malauradament no despertem cap interès especial en l’altra persona. Aquest sentiment és molt, molt frustrant. Però la meua experiència personal és, una altra vegada, que tot té un costat positiu. Més val despertar i adonar-se’n de la realitat. L’amor és cosa de dos.

I ara he rebut un missatge.

Me’n vaig. Un abraç,

Albert

tant de bò m'equivoque, però em sembla que aquesta nit eixiré de la caverna de Plató...

molt prompte... el retorn

Aquest cap de setmana l'electró torna amb tots vosaltres.

Albert

la crisis de les subprime amb humor

"Team building"

Casualitats que té la vida, uns mesos després Wenjing és la meua millor amiga.

àlbert

Bon Iver

Dijous passat Ana i jo anàrem a un concert del grup Bon Iver en una sala molt coneguda en Copenhage, Vega. Tot un plaer sentir a estos tipets. Toquen un estil bastant inclassificable, amb una base musical molt intensa, encara que molt bàsica, i tenen la gràcia que tots quatre integrants del grup canten bé, encara que el líder del grup destacava bastant. Per cert que eixe tio es va portar al concert almenys 7 guitarres distintes. Pràcticament per a cada cançó usava una guitarra distinta. Inclús en tenia una completament metàl·lica, un so molt xulo.

Em vaig quedar flipat perquè hi havia un xiquet entre els membres del grup! Un xaval que tindria uns 16 anys! Increïble, perquè el pobre feia una cara de llàstima! Que jo pensava, però xavalet, alegra’t! Que no has tingut temps encara d’enamorar-te maxo!

La qualitat de so de Vega és magnífica, hi havia moments que l’estómac tremolava al ritme dels baixos. Una passada. Tinc ganes de que Ana, que és un Carles en xica i s’entera de tot, em torne a convidar a un altre concert en Vega, perquè va ser un dels millors concerts que he vist.

Espere que vos agrade!

tornar a començar

I’m back!

No, aquest blog no caurà en l’oblit! Mentre el meu club de fans (presidit per Elenita) continue interessat per mi, per a mi continuarà sent un plaer escriure les meues parrafades!

Mare meua, m’he posat a llegir la meua última entrada, i he decidit que per no abusar de la vostra paciència em centraré en el present i hauré de deixar a banda els dos últims mesos. Això sí, vaig a fardar un poquet de cosines i germana guapes! Aquesta és una de les moltes fotos que es van fer en la boda del meu cosí Àlex en Itàlia, allà pel 8 d’agost...

Què? Què vos pareix la genètica Cervera i Padrell? Cada vegada que una d’elles feia aparició en el hall de l’hotel, tots fèiem una ovació!

Però en fi, centrem-nos! Doncs ja torne a estar per Copenhaguen, encara que moltes coses han canviat. Per començar, estic vivint en el piset dels meus somnis, un apartament molt xulo en un edifici situat en un dels millors llocs de la ciutat. Estem al costat dels llacs de Copenhaguen per un costat, i per l’altre tenim el museu nacional de l’art, amb el seu parc, i al jardí botànic, a més de la universitat antiga de Copenhaguen. A 10 minuts caminant del centre. Què més es pot demanar? Bé, només ens faltaria tindre un ascensor, tenint en compte que és un 5é pis, però mira, a base de pujar i baixar estic fent unes cames que ni Indurain.

Tinc una habitació molt agradable, amb tot allò que necessite i a més amb el meu piano electrònic, que vaig enviar des de València. A part ens ha quedat un salonet-menjador molt agradable, tot de l’IKEA, per supost.

M’ha fet gràcia llegir l’última entrada d’aquest blog, perquè en aquell temps encara estàvem buscant pis... va ser molt difícil trobar aquest, i ara pense que hem tingut molta sort. I, si tot va bé, viurem aquí durant els pròxims 2 anys. I tant de bo puguem quedar-nos aquí un any més, perquè no crec que trobem cap lloc millor que aquest, i fer una mudança és extenuant, sobretot quan has de pujar un sofà a un 5é pis per les escales, tu solet amb un pobre xaval del IKEA que es mereix el cel...

La companyia és magnífica. De moment estic vivint amb Ana, portuguesa, i amb Inês, també portuguesa, encara que Inês està ocupant l’habitació de Carles, que vindrà a viure aquí a partir de novembre.

Amb Ana tot va molt bé. És una xica molt agradable, igual que el seu novi, que ve des de Suècia cada dos caps de setmana (per evitar especulacions). Amb Inês també va molt bé, però si vareu llegir la meua última entrada, vos en adonaríeu que jo tenia moltes expectatives, que no s’han acomplit, almenys no del tot. Seguisc sent molt bon amic d’ella, però d’una banda està clar que això serà tot, i d’altra, viure amb ella no és tan senzill. Últimament està bastant estressada, perquè ha d’entregar el projecte d’ací no-res, i de vegades em dona la sensació de què semblem un matrimoni no massa ben avingut, i això és l’última cosa que jo hauria desitjat. En fi... Es tracta de ser pacient i tolerant, no sempre és fàcil conviure amb algú, especialment en moments difícils.

Com sabeu ara sóc estudiant de doctorat! És emocionant. El projecte de moment va molt bé. La setmana passada vaig tindre una reunió important amb el cap del departament i membres de l’empresa farmacèutica amb qui col·laborem (Lundbeck), i tots van estar molt contents del treball que havia fet fins aleshores i de la presentació que vaig fer. Així que en el treball tot ha començat molt bé.

El millor que té el doctorat, de moment, és ser assistent del professor en Introducció al Control de Processos. El meu treball consisteix en estar en classe durant els exercicis i explicar als alumnes que tenen problemes com solucionar-los. A part els he d’ajudar a utilitzar el Matlab i de tant en tant he de fer alguna xicoteta explicació. No és espectacular el que he de fer, però he descobert una petita vocació, ja que m’encanta ensenyar. De moment només hem tingut dues classes, i en la primera vaig tindre més responsabilitat. Vaig estar bastant nerviós, perquè era la primera vegada que havia de fer una presentació per a uns alumnes, però passades les quatre hores dels exercicis, me’n vaig anar a casa super feliç d’haver vist que havia estat capaç de contestar i resoldre tots els dubtes, i que quasi tots els alumnes havien pogut acabar l’exercici del dia. És una sensació molt gratificant.

Quant a la meua vida social, en aquestos moments està bastant pobra. L’últim bon amic que em quedava, Pavel, se n’ha tornat a la República Txeca i no tornarà fins febrer o març. Se’l troba a faltar, però acabe de planificar un viatget a Praga amb un altre amic mexicà per fer-li una visita un cap de setmana en octubre! Estic desitjant-ho.

En la universitat conec molta gent, i tots els divendres no em perd el partit de futbol amb els mexicans i colombians, però fora d’allí no fem res junts. Així que els meus amics queden reduïts a Ana, Inês, i Carles quan torne (aquest dimarts!).

Però el curs acadèmic ha tornat a començar (ho va fer l’1 de setembre), i amb ell les classes de salsa. Dimarts passat vaig tindre la meua primera classe en el nivell avançat! Va anar molt bé, però ara resulta que hem canviat de professor, i es veu que cada ú usa uns noms distints per a les figures, així que l’altre dia anava de cul... Però això no es deia “prima con la hermana”? No, aquest tio a això li diu “adios con la prima”... Buff!!! No hi ha qui s’aclare. Perquè es que damunt algunes figuretes se les trauen. Hi ha una que es diu “fiesta” i es tracta de donar palmes a un costat, a l’altre, tocar cul amb cul de la xica de la dreta, i després amb la de l'esquerra... Ale, i ara què, "sangria"?? La millor (o la pitjor segons es mire), és la figura “enchufla con peluqueria”, que es tracta de fer una enchufla i quan passes pel costat de la xica que deixes, li desfàs els cabells a la pobra xiqueta. No sé qui va ser l’original d’inventar-se això!

En fi, que salsa continua sent tan divertit com sempre, i tractaré de no perdre’m cap classe. A part és en classe de salsa on he de fer els deures amb l’aspecte social... Per no parlar que ja tinc a dues xiquetes en el punt de mira, una en particular...

Estic a l’espera de que m’assignen una classe de danès. Porten temps des de l’escola diguent-me que ja m’avisaran de quan comencem, espere que siga prompte. És un altre molt bon lloc per fer amics, passar una bona estona, i desconnectar un poquet del treball. A part, és la meua intenció aprendre danès com per poder mantindre una conversa d’aquí un any o any i mig... això seria ideal...

Bé, això és tot més o menys. Ja veieu que la meva vida privada no està en el seu millor moment, però en general tot va molt bé, i estic molt content de poder viure on visc. Aquest matí, he anat a donar un passeget pel jardí botànic i llegir una estoneta. Què afortunat em sent de poder fer això... Per cert, que m’acabe de llegir el llibre “la elegancia del erizo”, de Muriel Barbery i ha sigut un plaer. Un llibre sobre l’art, la felicitat i eixes petites coses efímeres que ens fan sentir la Bellesa.

Espere que estigueu molt bé tots/es. Escriviu i conteu notícies, i si voleu quedem pel messenger/voipbuster/skype i xarrem. Per cert que ja sabeu que ara teniu 3 anys per fer una visita, així que no hi ha excusa que valga per no vindre a visitar-nos.

Un abraç!

àlbert

tornar

Acaba el període de transició i prompte començarà el doctorat.

Divendres per la vesprà torne a València. Estaré a casa des del 4 de juliol fins al 29 de juliol. Aleshores tornaré a Dinamarca, i l’1 d’agost començaré el doctorat, una experiència que durarà 3 anys.

Se’m fa estrany pensar que passat-demà estaré de nou a casa. Des que vaig tornar a Dinamarca han passat només 2 mesos. No obstant això, han passat moltes coses. El mes de maig va ser l’acomiadament de Hyejin i de tot allò que envoltava d’alguna manera a la seua persona. L’acomiadament d’un tipus de vida. El mes de juny ha sigut un “tornar a començar”. I em sorpren que tot haja passat d’una manera tan natural. Sense donar-me compte m’he fet molt bon amic de Inês, una nova companya a la DTU. Pensant-ho bé, l’Eurocopa ha ajudat bastant en aquest procés, ja que ha donat l’excusa perfecta per moltes quedades i per trencar el gel.

Tot fa indicar que Inês serà un dels pilars sobre els quals es sostindrà la meua vida, almenys temporalment. M’ho passe amb ella genial, i els “coffee breaks” que hem començat a fer cada dia després de dinar no serien el mateix sense ella. Una tipeta simpàtica a més no poder i molt bona xiqueta. Llàstima que en principi torna a Portugal a finals de setembre, però en fi, a gaudir del present i si a cas a tractar de convéncer-la perquè es quede. Clar que això ha de nàixer d’ella, si no mai no aconseguirà ser feliç aquí.

Ara que la història es reescriu de nou, se’m fa estrany posar un parèntesi. Encara que això no lleva, per suposat, que no tinga moltes ganes de tornar a casa per tornar a vore a tot el món de nou.

Continua la búsqueda d’una nova casa per compartir eventualment amb Ana, una amiga portugesa, i amb Carles. Està molt difícil la cosa...

Aquesta entrada ha sigut bastant improvisada. Gràcies Juli i Elena per insistir en que escrivís. La pròxima des de València. Una abraçada molt gran a tots i totes!

àlbert

Corea

Corea. Fins ara, eixa paraula no havia significat per a mi més que un minúscul país que segons semblava es duia molt malament amb el seu veí del nord. Els meus coneixements sobre el país en qüestió no han canviat massa, però ara eixa paraula em suggereix instantàneament una cara, la de Hyejin, i per tant, un sentiment dolç.

Com és d'irracional l'amor humà (en el sentit més general de la paraula). Sempre he pensat que és una casualitat haver sigut fill dels meus pares, germà dels meus germans o amic dels meus amics. Estimem als nostres simplement perquè hem tingut l'oportunitat de compartir el nostre temps amb ells. Agafeu a un individu qualsevol d'aquesta societat. De segur que els millors amics d'aquesta persona es trobaran entre els companys de l'escola, de la universitat, la gent del barri o de la falla. Aquesta persona no ha elegit a les persones que estima. Les ha trobades al seu camí, i instintivament ha desenvolupat un sentiment d'estima cap a elles. Això em du a pensar, per inducció, que qualsevol persona d'aquest món (amb un estat de salut mental raonable) és digne de rebre el nostre afecte. No obstant, no és així. Contínuament som informats de milers de persones que moren o sofreixen al món, i aquestes persones no desperten en nosaltres cap mena de sentiment. De fet, de vegades és necessari que se'ns estimule l'ànima amb una banda sonora o un relat personal perquè aquestes pobres persones modifiquen el nostre estat d'ànim durant una fracció de temps indeterminada. I és que l'amor humà, repetisc, és irracional. Aquest raonament em condueix a moltes preguntes, cap d'elles sense resposta. Em pregunte per exemple si estimem perquè sí, o si ho fem perquè necessitem ser estimats. Hi ha molt poques persones que siguen capaç d'estimar sense més, sense rebre res a canvi. Heu estimat alguna vegada a una persona anònima? Aquestos raonaments, com vos deia, em porten a relativitzar molts conceptes, per exemple el de nacionalitat, o per ser més exactes, el de pàtria. Hi ha conceptes que són per natura il·limitats, com "amor", "amistat", "llibertat", "justícia", i probablement també "nacionalitat". Però n'hi ha d'altres tancats, com per exemple "pàtria". Els conceptes tancats són tan artificials com les fronteres, només existeixen a causa de les limitacions de la ment humana.

Si una cosa agraïsc a l'experiència que estic vivint, és que m'ha ajudat a obrir la meva també limitada ment.

Però en fi, jo venia a explicar que, malgrat estos pensaments, estic vivint els moments més feliços que he passat en Dinamarca. O serà que he oblidat moments semblants del passat. Tot és possible.

Fa dues setmanes, vaig passar un cap de setmana increïble. Tot va començar quan Pavel (el meu amic xec, que vaig conèixer al curs de danés) ens va proposar als coreans i a mi que si ens en anàvem un cap de setmana al nord de Sjælland (l'illa on està situada Copenhague, mentre que Jutland és la península unida a Europa). El plan era viatjar en bicicleta uns 140 km en dos dies, acampar en la platja i fer una barbacoa per sopar.

La primera reacció va ser un poc escèptica. Acampar en la platja en el nord de Dinamarca? Fer 140 km en bici? Tioooo Pavel, que no tots som esportistes d'èlit com tu...

Però poc a poc, ens vam acomboiar. Hyejin em va acabar d'animar. Així que res, a pedalejar!

Vaig aprofitar l'excusa per comprar-me una bicicleta nova, que com que ara sóc capitalista, com diu Carles, m'ho puc permetre! M'he comprat una Mustang Classic, la bicicleta típica de Copenhague. És preciosa, no creieu? I voladora!

El viatge va anar bastant bé. Vam tindre dues punxades, però per sort ahi estava el mecànic Àlbert per solventar-les (crec que Jiwon es va enamorar de mí quan vaig saber trobar la punxada amb la sensibilitat dels llavis i seguidament li vaig arreglar la roda. Es va meravellar com només es meravellen els asiàtics).

Va haver un moment de pèrdua de l'orientació. Pavel, com que és un sobrat i li agrada el risc, només portava 3 mapes cutres trets del google maps, i va haver un moment que ens vam trobar amb una autopista que no podíem creuar i va proposar atravessar una zona que no apareixia en el mapa i creuar una via de tren per poder arribar a una altra carretera! Jo li vaig dir que estava boig, i que anàrem per un altre lloc. Al final, vam agafar una solució intermitja, i sense saber com, clavant-nos per un camí perdut, vam arribar de repent a la carretera que ens convenia! Increïble, tenint en compte que ens orientàvem amb la posició del sol simplement.

El viatge va ser meravellós. Vam passar entre boscos verdíssims, per zones de cultiu, amb unes precioses flors grogues pentinades pel vent, i finalment, quan descendíem cap a la platja, vaig admirar una de les millors postes de sol de la meua vida. Com que ens dirigíem cap a l'oest, teníem el sol de front. El cel era blau i rosa, amb uns núvols fragmentats que semblava que queien com una cascada, i, allà al fons, hi havia un sol taronja, a punt de fondre's amb la terra. Diverses vegades vaig tancar els ulls i vaig tractar de retenir aquella imatge, perquè aquell espectacle de color es mereixia una poesia.


Després, poc a poc, es va anar fent fosc. I afortunadament, prompte arribàrem a la platja de Tisvildeleje. Arribí mort, però feliç. De seguida muntàrem les tendes i preparàrem les barbacoes. Quina gana tenia!


Com que la nit va ser estrellada, el fred va anar augmentant, així que prompte entràrem en les tendes, i encara que el sòl era dur com una pedra, de seguida vaig caure, completament esgotat.


Al dia següent ens alçàrem molt prompte i vam donar un passeig per la zona. Havíem acampat en una platja amb dunes, completament verge, que em va recordar a Doñana. Més enllà de les dunes, hi havia un bosc de coníferes, per on caminàrem una estona. Pavel em va dir que allí dintre hi havia un gronxador, i quan el vam descobrir no m'ho creia. Era un gronxador agafat a un arbre en la part més alta d'un pendent. Hi havia que donar un salt i agafar-se a la corda per l'aire per donar impuls. I quan la corda arribava al seu màxim angle, baix els peus hi havia un buit d'uns 5 metres. Carles s'hagués mort d'haver vist la imatge. Però tots ho vam probar, va ser divertit i com podeu vore vam sobreviure.


Després del passeig per la muntanya tornàrem cap on teníem les bicicletes per la platja, i els bojos dels coreans, Dan i Pavel es banyaren i tot, freda com estava l'aigua.


Després continuàrem el viatge en bicicleta. La primera etapa del dia va concloure a Gileleje, on hi ha un bonic port i un bon mercat de peix, cosa estranya en Dinamarca. Allí vam menjar un gelat deliciós i vam continuar cap a Helsingør. A eixes altures ja estàvem morts, així que el castell de Hamlet em va donar bastant igual i em vaig dedicar a dormir una becadeta en el jardí que em va sentar divinament. Finalment, acabàrem el viatge tornant cap a Lyngby. 130 km o així en dos dies. Aconseguit. I una experiència inoblidable.

Aquest cap de setmana també ha sigut genial. Divendres anàrem Annette, Carles i jo (un dia escriuré un llibre anomenat "diari d'un farolet") a Pumpehuset, una sala de concerts al centre de Copenhague, i gaudírem d'un concert de folk rock. Va ser la primera experiència amb el folk rock, i la veritat és que em va agradar molt. També és cert que la música en directe és un altre món, així que durant el concert em vaig sentir com un folk-guy més. No em vaig quedar fins al final del concert (Carles i Annette sí), però l'última part que vaig vore jo va ser increïble. Una tipeta boja, i preciosa (en molts sentits), va crear una mena de barreja entre música electrònica i folk, amb uns sorolls bastant místics. Com va dir Annette, un estil molt nòrdic.

Dissabte vam fer una barbaque party a casa de Pavel. Eixírem a un descampat a prop, i vam fer una gran foguera. Ací en Dinamarca s'estila usar barbacoes de carbó, però que no vos enganyen, no van ni cara l'aire. Jo els vaig dir que es deixaren de tonteries, i que agafàrem el grill de la barbacoa i que el colocàrem sobre les brases de la foguera, que si no no soparíem, i com que va eixir bé l'experiment, em van dir tots que era un geni, a la qual cosa els vaig respondre que "és que al meu poble ho fem així".


La nit va acabar de la millor manera possible, anant cap a la parada d'autobusos de la DTU en la bicicleta de Hyejin i portant-la a ella al darrere, en un dels moments més romàntics (si no el més) que he viscut en Dinamarca (sentiria ella el mateix?). I curiosament, no estic enamorat (eròticament) d'ella. I és que com diu Milan Kundera, hi ha dos tipus de dones, aquelles amb les que desitjaries gitar-te, i aquelles amb les que desitjaries dormir. Però a vore com li propose jo si vol dormir amb mi...


Hyejin torna a Corea aquest dijous. No la tornaré a vore en molt de temps. Estic aprenent a viure amb aquest tipus de situacions. La qual cosa, en certa manera, m'espanta.

Una abraçada,


àlbert


P.S. Qualsevol cançó de Jorge Drexler m'hagués servit per aquesta entrada, així que he posat una de les meues favorites.

Tots en un arbre d'eixos raríssims

Pavel engronxant-se

Un arbre amb forma de serp!

Hyejin enterrada

Els bojos eixos nadant

Foto d'anunci de colònia

Corea, Txèquia i Austràlia

No podia faltar!

nova etapa

Sí, una nova etapa. I ara sí que va en sèrio.

Vaig tornar a Dinamarca l'1 de maig, després d'haver viscut un mes i mig magnífic. Ha sigut una mena d'acomiadament d'un tipus de vida, que segons les previsions quedarà suspés almenys durant els pròxims 3 anys. Tot va començar aquell 17 de març, aquell fred 17 de març, en què vaig abandonar un Copenhague molt nevat, sense saber ben bé si seria un "fins prompte" o un "adéu". Al dia següent tornava a casa, i canviava radicalment de la neu a un Sol revitalitzant. A València m'esperava la meua família (incloses les meues cosines) i unes Falles que vaig gaudir com si no les hagués conegut mai. Després va vindre una Pasqua al mas, a Reus, i sense tindre temps per assumir que havia tornat a casa, agafava un avió a Roma.

El viatge que vaig realitzar per l'oest i el nord-oest de Itàlia ha sigut sense dubte un dels millors que he fet en la meua vida. Per eixa gent tan especial, per un temps increïble, una arquitectura, un paisatge i un art exhuberants i replets de secrets per descobrir, i un menjar i uns "gelatos" divís.

Aurora, Majo, Lean i Juli em van fer sentir com a casa, al temps que eixes divertidíssimes converses nocturnes en l'habitació d'Aurora i Majo, amb frases tan bones com Majo diguent "A vosotros no os pasa que os levantáis de dormir sin pantalones algunas veces?" i la seva posterior "xe, voy a callarme ya, que me canso de oir mi voz!", em van fer sentir com un xiquet en un campament. Gràcies per eixos meravellosos moments!

Descobrir Siena, i Florència amb Aurora, Mar i Clara i després pel meu compte va ser tota una experiència. Com ja sabeu Florència és una ciutat increïble. I si he de seleccionar el meu lloc favorit, diria que és la vista de la ciutat des de la Piazzale de Michelangelo. És un d'eixos llocs on s'ha d'anar amb una tipeta que de moment no ha volgut donar-se a conèixer...

I què dir de Torino, Milan, però sobretot Pier! Doncs que va ser com pujar-se en una màquina del temps i tornar a fer l'erasmus, amb la falta de Carles, però amb un Pier amb ganes de fer tot el que no va voler fer a Copenhague per tindre nòvia en aquells moments. I eixe Pier és el millor. És un tipet que no ha nascut per compartir una vida amb una tipeta, eixe ha nascut per caçar. Ho té en la sang. El tio va fer tota una demostració i va besar a una xica californiana i va obtindre el seu número de telèfon en tan sols 5 minuts! Increïble!

Després d'haver-me empassat quasi tota la meua guia Lonely Planet sobre Itàlia de 900 pàgines, vaig tornar a València, havent aprés moltíssim sobre... la vida, en definitiva.

Els següents dies em vaig dedicar a adaptar el meu Projecte Final de Carrera a la versió espanyola, i de nou sense donar-me temps a assumir que tornava a estar a casa, me n'anava a Galícia, la meua bellíssima terra natal.

Encara que Galícia és meravellosa, el millor va ser tornar a estar amb Letícia. Què bonica que és. És una d'eixes persones precioses, que tant difícils són de trobar. Ella té la gran gràcia de què és tan feliç que comunica eixa felicitat. I ú no pot evitar sentir-se bé quan xerra amb ella sobre qualsevol cosa. He gaudit amb ella d'una excursió per l`àrea del Miño amb una gent magnífica. Els monitors se n'eixiren. Una nit vam fer "noche de terror", que això als gallegs els mola molt, i van començar a contar unes històries que feien morir de riure. Jo tractava d'apagar eixes ganes de riure, perquè la professionalitat dels gallegs quan parlen de "meigas" i de parets que ploren sang, o rodes del volum d'una minicadena que giren soles no té igual, i la seva seriositat et deixava amb el dubte de si realment es creien el que deien!

Després de donar tantes voltes pel món, vaig tornar per fi, d'una manera més definitiva, a València. Vaig estar uns dies pel poli, com si res hagués passat en els darrers dos anys. Vaig passar una vesprà de xarreta super agradable amb el tipet, què en un mercadet de menjar i begudes típics valencians, el molt burro es va comprar cinc tíquets i al final va agafar un pet xicotet i tot. Que la gent quan el veia pel poli li preguntava "tipet, has begut?". Per fi vaig conèixer a Majo, la tipeta oficial, que em va caure super bé, i espere que tot vaja bé entre ells dos si decideixen que siga així. També vaig compartir algun dinar amb Edu i Johan, i uns dies després, ja just el dia abans de tornar a Copenhague, van ser les famoses paelles del poli. Una experiència que em feia gràcia viure, i que em va agradar moltíssim durant l'elaboració de la fideuà que va organitzar el Johan, que misteriosament va eixir bona. I dic misteriosament (mireu la foto en que jo tinc el polze diguent "açò no valdrà res!") perquè el Johan poseeix el màgic do de que li isca bé una fideuà utilitzant aigua corrent en lloc de caldo de peix, afegint una quantitat ínfima de marisc i damunt cremant-lo (el caldo, si se li pot dir així, era negre completament), i finalment quasi oblidant-se d'afegir la sal (i amb Edu tirant la sal a grapats, i a ull). M'ho vaig passar molt bé, molt divertit, però he de dir que encara que vaig gaudir molt de la companyia de Saül i tots els químics, amb la seua famosa "conga, conga, me gusta la milonga", el final de les paelles va ser molt trist, quan tota la gent va marxar de la festa allò semblava un abocador. I crec que uns estudiants d'enginyeria, que tant se'ns parla de medi ambient, hauríem de donar exemple. I si fos per mi, les paelles en el poli no existirien. I mira que ho passí bé, però festes es poden fer sense ser uns bruts i sense eixos desgavells.

I bé, no em puc oblidar del meravellós temps que he passat amb els meus germans i els meus pares. Ha sigut un plaer tornar a estar a casa.

Com sabeu, ara torne a estar a Copenhague. Treballaré en la DTU com assistent de recerca (faré més o menys el mateix que feia abans, però cobrant) durant maig i juny, i si tot continua bé (de moment va bé segons m'han dit), començaré el meu doctorat l'1 d'agost, que acabaria segons el planning el 31 de juliol de 2011.

Sí, jo també em vaig ensurtar quan vaig veure l'any 2011 sobre un paper. I no ha sigut una decisió fàcil. Però, dins de mi, crec que tenia la decisió presa des del primer dia. M'agrada la vida en la universitat, i la vida fora, conèixer coreans, xinesos, txecs, espanyols... I m'agrada la forma de treballar del nostre (crec que ara ja puc començar a dir-ho) grup de recerca. Sobretot m'agrada la gent. Crec que tinc l'oportunitat d'aprendre moltíssim com a professional però sobretot com a persona dels pròxims 3 anys, així que encara que de vegades tinga por del futur i em pregunte si estaré a l'altura, m'agrada pensar en com crec que seré jo després d'aquestos anys i en tot allò i tots aquells que podré haver conegut.

Els primers dies per ací dalt han sigut com una "lag phase", si em permeteu el terme. Ha costat (i encara consta) comprendre que moltes coses han canviat, i que ara sí, comença una nova etapa. Carles, Zhimin (un amic xinés que es va alegrar moltíssim de tornar a vore'm, em va dir "oh! pensava que no et tornaria a vore!"), els e-mails de Hyejin i Pavel, i el partit de futbol de divendres passat m'han ajudat a recordar que aquí també tinc la meua vida. I que és i pot ser molt agradable. És una llàstima que la gent haurà de marxar algun dia, però el fet d'haver-los conegut ja és una sort, i em dona l'esperança de que coneixeré gent com ells i elles de nou en el futur.

Ara visc en un apartament a Copenhague, allò que sempre havia volgut, i a més a més, just en el centre. Visc en una de les millors zones de la ciutat, just al costat d'un dels llacs de la ciutat i en la zona d'eixir per la nit, repleta de bars i cafés. La llàstima, que compartisc pis amb una tipeta danesa d'uns 30 anys que no té massa afició per la conversació. Segons em va dir per e-mail, ha estudiat literatura danesa, i ara és "free-lance writer", cosa que pintava molt bé al principi, però que ara ni tan sols he pogut confirmar perquè esta tipeta s'amaga en la seua habitació constantment. De vegades em dic a mí mateix, "mira, és tímida, què li anem a fer", però jo també ho sóc, i una cosa és ser tímid i una altra ser un poc estúpid. En fi, crec que el lloc on visc ara serà temporal, encara que la localització és realment bona. Idealment m'agradaria compartir un pis amb altres estudiants, és un projecte que tinc en ment i que m'hauré de plantejar seriosament pròximament.

El tema estrella d'aquesta entrada podria ser parlar un poquet sobre Annette, la tipeta de Carles, que ja conec bastant bé (almenys m'he pogut fer ja una primera molt bona impressió). Però crec que no em correspon a mi parlar d'ella (eh! Carles!), així que no ho faré. Això sí, no puc deixar de dir que com a membre del consell de savis, Annette m'ha caigut molt bé i que se'ls veu super bé junts, cosa que m'alegra moltíssim. Damunt Carles és super bon tipet i em convida a sortir amb ells de sopar per ahi, encara que jo faça de farolet... Per cert que divendres per la nit van fer una TDC party (recordeu? "Tour de chambres") en la resi de Carles, i em va convidar. Ho vaig passar super bé, i espere poder tornar per allí prompte, perquè hi ha molt bon rollo, i per què no confesar-ho, alguna xiqueta espectacular. Espere que Carles em pase les fotos prompte i si algun dia d'aquesta vida s'anima a tornar a escriure en un blog, que espere siga així després del toc d'atenció que li hem fet tots, les penge ell mateix, encara que algunes d'elles poden fer que perdeu tot el vostre respecte per nosaltres (o no, tal volta augmente, jeje, no dic més...).

Crec que ja he abusat bastant del vostre temps, si és que heu arribat fins ací. Hi havia moltes coses que contar. Ha sigut un plaer vore-vos a tots. Fins molt prompte i una abraçada molt forta del vostre petit electronet, que ja s'està fent un electró adult!

àlbert

P.S. La cançó que sona (que ja haurà acabat de sonar ja fa rato, amb el rollo que vos he soltat), me la va passar Leticia. M'encanta perquè és una cançó tan happy com ho és ella!

Moments

Il·luminació del carrer Sueca (Falles)

Fontana di Trevi (Roma)

Aurora i jo sobre el Ponte Vechio (Florència)

Vista de Florència des del Piazzale Michelangelo

Pier i jo en una pizzeria napolitana a Torino, on vaig menjar la millor pizza de la meua vida.

Leticia i jo a Bayona (Galícia)

El grup de l'excursió a la desembocadura del Miño

Edu, Johan i jo amb la nostra creació miraculosa (València, paelles ETSII)

sense ordinador

No m'ha caigut un llamp ni m'ha assassinat la dona danesa amb qui visc ara... no done notícies perquè estic sense ordinador portàtil, cosa que espere que canvie a partir de dimarts! Pròximament, mirada enrere, a este mes i mig meravellosos en què no he parat i he viscut quasi de tot, i noves expectatives.

Un abraç,

Albert

i ara a Santiago, a vore a Leticia...

... i a fer un passeig en canoa pel Miño, i a menjar pulpo a feira, i lacón con grelos...

... i entre viatge i viatge hi ha hagut una trobada express amb Juli i Mar, una obra de dansa preciosa al Teatre Principal (el amor brujo, de Falla), una reunió amb Sorianator memorable, una entrega de projecte, amb una enquadernació (o millor dit violació) on m'han sablat 100 euros...

... i en el cap tinc una presentació front a Sorianator's class, un futur treball temporal en Dinamarca, un futur PhD, i una casa necessària per viure...

... i no tinc temps ni per vore les fotos d'Itàlia!

abracets!

àlbert

p.s. què tal Cancún?

p.s.2. Carles, ara que tens més coses que contar que ningú, continuaràs sense escriure al bloc? Mira que t'enviem entre tots un cap de cavall per correu postal, eh?

p.s.3. Com va JxB?

p.s.4. I la búsqueda de cosetes per al futur, Lean?

espai suspés per vacances..

Aurora, Majo, Lean, Juli, Pier, Andrea...


... i Italia, il belpaese.

P.S. Perdoneu que repetisca la cançó, però em sembla la més adient.

i'm coming home...

Vi ses, Danmark! :)

Snif! snif!

mmmm.... ja puc sentir l'olor a pólvora...

gràcies

Estimats lectors!

Qui vos parla és ja un sr. Enginyer! O això és el que diuen! Jo no m’ho acabe de creure, encara que si vos dic la veritat, amics tipets, tots som enginyers des de fa ja molt de temps. I el projecte és una manera de donar-nos un cert temps perquè ens fem a la idea.

Avui, tretze de març de 2008, he presentat el meu projecte final de carrera: “Fermentation process monitoring using NIR transflectance”.

I avui, tretze de març de 2008, no seria un dia tan especial si no fos per tots vosaltres. I he pensat que, ja que no se si tindreu el plaer de llegir una tesi tan interessant com la meua (es nota la ironia?), doncs vaig a improvisar ací una secció d’agraïments.

Ahi van doncs els “acknowledgements”, la part més important de qualsevol treball, ja que és allò que el fa humà.

Mec! Ara em quede sense bateria, i m’he deixat el cable a la DTU!!! Quina ràbia!

Açò serà modificat demà en quant tinga un poquet més de sort! Moltes gràcies, estimats tipets, per la vostra amistat, sense la qual aquestos últims cinc anys no hagueren sigut tan feliços com ho han estat. I moltes gràcies família, per estimarme....

Açò s’apaga.

Gràcies per la super orla!! :)

Albert

Hui, Møns Klint

Estimats tots i totes,

Comence a tindre una quantitat de coses per contar tan gran que com no ho faça ja, la pròxima entrada serà tan llarga que no l’aguantarà ni la millor de les meues fans: Elena. Aniré posant entrades poc a poc, perquè si no, no les llegirà ningú.

Per ordre cronològic, ja feia temps que volia contar-vos el viatge que vaig fer amb el meu amic Pavel a uns penya-segats que hi ha al sud de Dinamarca. Un lloc preciós, que ja havíem tractat de visitar Carles i jo en una ocasió. Dic “tractar”, perquè aquell maleït dia algun déu va estar en contra nostra i no va voler que vegérem eixa meravella.

Aquest lloc del qual vos parle s’anomena Møns Klint, que significa “els penya-segats de Møn, una illa que queda al sud de Dinamarca.

Si voleu informació sobre aquest lloc podeu consultar la Wikipedia, que tot ho sap (http://en.wikipedia.org/wiki/Mons_Klint). Jo volia currar-m’ho i donar informació xula sobre aquest lloc, però no em dona temps. Simplement diré que són penya-segats de creta, que és el que es coneix en anglés com a chalk, però que no és guix.

Tal com diu la Wikipedia: the chalk forming the cliffs consists of the remains of shells from millions of microscopic creatures (coccolithophorids) which lived on the seabed over 70 million years ago. As a result of huge pressure from glaciers moving west, the terrain was compacted and pushed upwards, forming a number of hills and folds. When the ice melted at the end of the last ice age about 11,000 years ago, the cliffs emerged.

Increïble, no?

Ara et passeges per la costa i admires eixes muntanyes colossals al costat del mar, i ni se’t passa pel cap la possibilitat de què hagen estat creades per milions de criatures microscòpiques...

Quan passejàvem per allí, vam vore algú que altre que amb un martell picava en els penya-segats, i ara ja sé perquè. Estaven buscant fòssils.

Møns Klint és molt curiós. El material del què estan fets els penya-segats és tan bla que es desfà fàcilment amb les mans. I el mar, poc a poc, es va menjant les immenses muntanyes. Vaig llegir a la Wikipedia que un dels punts més alts de Dinamarca va estar a Møns Klint, però de sobte va caure, vençut per l’etern desgast de l’aigua.

Quan u passeja per la costa, ha d’anar molt en compte, ja que de tant en tant hi ha petits despreniments... Així que no es pot caminar pel costat del penya-segat. Però d’altra banda tampoc no es pot anar pel costat del mar... I això sempre que no puge la marea, aleshores, com diuen ací, “you are in trouble”. Em va contar el meu amic Pavel que una vegada va estar allí i els va pujar la marea de repent! I aleshores es van haver de llevar els pantalons i van haver de xopar-se fins a la cintura, perquè deia que si anaven pel costat del penya-segat, l’impacte de l’aigua era la millor de les dutxes. No em vull ni imaginar, jo que tinc una fixació per la temperatura dels meus peus, com devien acabar.

Pavel és un xic xec que vaig conéixer a classe de danés i que és super bon xaval. Very good people. Vam anar ell i jo i una parelleta de xecs, el nom dels quals la meua limitada memòria no pot recordar. Però també eren molt bons tipets.

Aquest Pavel està tan boig, que un dia va anar en bicicleta des de Copenhage fins als penya-segats, 8 hores en bici!! Però el més fort és que va eixir a les 6 de la vesprà i va arribar a les tantes de la nit... Aleshores, el seu amic i ell van dormir al ras... simplement amb un sac de dormir! I tot perquè volia vore rompre el dia! Però va tindre tan mala sort que li van eixir núvols i boira pel matí i no va poder vore res.

I bé, ho deixe ja per hui. Vaig a posar unes quantes fotos xules. I me’n vaig a sopar, que esta nit vaig un poquet de festa amb Pavel i HyeJin, la meua amiga coreana. Més notícies pròximament...

La parelleta de xecs, Pavel i jo

Foto que no pot faltar. En cap país, pel que es veu...

Enganxat en una ternayina!!

M'encanta aquesta foto. Un mar de tres colors. L'aigua és blanca al costat dels penya-segats... És preciós.

Veieu el mateix cap de Buda que jo?

Els penya-segats i jo.

Penya-segats.

La típica foto de Møns Klint

Escales a l'infinit... (Bé, en realitat, porten de la costa a dalt del penya-segat)

Kan du tale dansk?

Ja, selvfølgelig, det kan jeg godt!

Aquesta serà la meua resposta quan algú em pregunte si se parlar danés. Hui he fet l’examen i ha estat xupat! Estic fet tot un danés!

Estic molt content, sempre és bonic vore que els esforços es paguen. I encara que era un palo anar a classe dimarts i dijous durant dos hores, després de les 8 hores de rigor a la uni, ara puc dir orgullós que “Jeg kan tale lidt dansk”.

M’alegre de que vos haja agradat el video tant com jo m’ho vaig passar bé fent-lo. La veritat és que conforme l’editava m’anava sorprenent de que anava quedant bé. I sense prentendre-ho, al final ha resultat que la millor part és indiscutiblement la del museu, on ens vàrem calçar eixes sabatilles enormes d’anar per casa, els vam netejar el piso de tant de fer el jilipolles i damunt li vam alegrar el dia al pobre guàrdia, que estava mort de l’avorriment. I és que moltes vegades els millors moments són imprevisibles. No es pot planificar la felicitat. S’ha de viure quan passa per davant, s’ha de caçar al vol. I per a una persona extracalculadora com jo, és important adonar-se’n.

No em queda molt per afegir sobre Berlin, jo crec que ja s’ha dit tot. Per als familiars que vullguen saber més sobre el viatge, que entren al blog de Julian (l’enllaç el tinc a la dreta). Anem a ser realistes, jo crec que en lloc de “familiars” em puc dirigir directament a Elena. Elena, pásate por el blog de Julian, que lo ha explicado todo muy bien. Y de paso ponle un comentario que le hace ilusión, jeje.

Els últims dies han sigut d’infart. Van haver rumors en la uni de què no em podien extendre la data d’entrega del projecte. Però per sort sí que ha pogut ser la final. El 29 de febrer és el dia D, definitivament.

El millor que m’ha passat des que he tornat a Copenhage, i que coincideix amb esta nova etapa de “madurito”, ha sigut iniciar una amistat amb una xica coreana que és super bona xiqueta. Aquesta xica (la “core” endavant, per no donar el nom de moment) venia a classe de salsa amb mi. A mi sempre m’havia picat, perquè té una forma de vestir molt elegant. A diferència dels japos, que son uns yanquis tots, la core te bon gust. I això m’agrada. Perquè sempre he pensat que és una llàstima que els japonesos no hagen conservat la seva cultura. No sóc cap especialista en el tema, però què ha sigut d’eixos preciosos kimonos? Tal volta no siga massa pràctic, però almenys podrien haver fet un esforç en mantindre els seus costums, no se...

Bé, que m’enrolle. El cas és que l’últim dia de classe de salsa vaig perdre la vergonya, i quasi com a excepció en la meua vida, vaig deixar la ment en blanc, ni pressions ni històries, i simplement em vaig apropar a les coreanes i els vaig soltar el que m’apetia: les vaig convidar a ballar a un local de salsa un diumenge. La cosa va eixir molt bé. La core és la millor ballarina amb qui he ballat. La xiqueta és super primeta i és molt fàcil de conduir. I a diferència d’altres, sempre està contenta i felicitant-te per lo bé que balles.

Després d’això van vindre les vacances de Nadal, i la core va visitar Espanya. Li vaig esciure un super-mail explicant-li què havia de visitar a València, i ahi me la vaig guanyar. De nou, a diferència de moltes altres, em va contestar amb un e-mail encantador, i preguntant-me si estaria per Copenhage en el segon quadrimestre i que si era així li agradaria convidar-me a sopar un dia.

I ahi ella em va guanyar a mi.

Aquesta xiqueta és, en resum, de puta mare. Good people, eixa bona gent que tant abunda a València i que ací tan difícil és de trobar.

El passat divendres hi hagué festa a la DTU, i ens vàrem vore. M’ho vaig passar super bé, ballant amb ella, aplicant lo aprés en salsa, desaprenent a ballar fent el pato, mantenint una conversació agradable amb ella sense que li agafaren ganes d’anar al servei... En fi, el mai vist.

Tenim previst convidar-nos mutuament a sopar (jo faria una paella, i ella a saber què faria, mare meua) i tenim pendent anar a un concert de jazz. L’altre dia em va escriure i em va dir que li escriga i que quedem quan jo vulga, que sempre trobarà temps per a mi. I això és bonic que t’ho diguen.

Supose que vos pregunteu (si heu arribat a llegir fins ací i no vos heu dormit encara) com em plantege la situació... I aprofitaré per abordar el tema del “madurito”, que ha estat molt comentat.

Crec que qui millor m’ha calat ha sigut el sr. Lean, que ha parlat amb una saviesa comparable a la del sr. Charles. Efectivament, quan u va diguent per ahi que va de madurito, és perquè no ho te assumit. Perquè precisament un madurito mai diria que ho és. Ho és per natura, no li fa falta dir-ho, perquè irradia ones de maduresa. I a mi em queda molt. Molt...

Com em plantege la situació? Home, maduret encara no seré, però menys imbècil que fa un temps sí sóc, perquè a base de pataes volaores u va aprenent, i deixa de fer el ridícul poc a poc...

Així que en principi anem a comportar-nos. Si hi ha cap canvi d’estratègia o comence a sentir símptomes de feblesa, sereu informats rigorosament.

Un abraç per a ells i molts besets per a elles!

àlbert

si je ne trouve pas mon style, ce n’est pas faute d’essayer,
et l’amour... j’laisse tomber

eixa és l’actitud.

el video més esperat

Per fi arriba el video més esperat, la versió tipetil de Rambo IV, una pel·lícula profunda, que mostra a un John Rambo més espiritual que mai, retirat a la meditació, fins que els birmanos es claven amb els seus amics i s'enfada. A partir d'ahi tot és ketchup salpicant la càmera.

Aquest video només li farà gràcia a 3 persones com a molt que jo me se. La resta de la gent perdrà segurament el poc respecte que els quedés cap a nosaltres. En fi, correré eixe risc.

Però que sapigueu que m'he dedicat a editar esta meravella del seté art fins a les dues de la matinada, i que per culpa del meu amor tipetil suspendré l'examen de danés que tinc dimarts, i que encara no he començat a estudiar.

Y ya, sin más preámbulos, vos deixe amb un exponent màxim del gènere freaky que més triomfa al youtube.

(les entrades intel·ligents ja les deixem per a un altre dia, igual que les notícies del cor... que n'hi ha! ;p)

àlbert

l'amour...

... j'en veux pas.

Com que no tinc temps per escriure ara, deixe aquesta espècie d'anunci de la pròxima entrada, que arribarà als cinemes en els pròxims dies. Així almenys lleve ja d'una punyetera vegada el video de les mosques petorreres, que es veu no ha tingut massa èxit.

I com que jo a diferència de vosaltres no sóc un bon poeta, doncs m'apropie de les creacions dels atres. Aquesta cançó, descoberta fa no-res, representa l'esperit d'esta nova etapa que comença en la meua vida. Ja està bé de fer el ridícul, ara vaig de "madurito"... Conclusió principal del viatge a Berlin. Un viatge d'eixos que et fan sentir feliç; feliç de tindre els amics que tens. Un viatge que mereix una entrada a part. Perquè Berlin no seria Berlin sense Juli i Lean.

I com a símbol d'aquesta nova filosofia de la vida, ahi queden tremendes portades de disc...

Aquesta foto demostra entre altres coses que: (1) no s'ha de fer fotos a contrallum (2) hi ha coses que ni el photoshop pot arreglar, encara que he de confesar que he gastat el office photoeditor o com es diga, la qual cosa significa que (3) no tinc ni puta idea de retocar fotos.

L'amour

L'amour, hum hum, pas pour moi,

Tous ces "toujours",

C'est pas net, ça joue des tours,

Ca s'approche sans se montrer,

Comme un traître de velours,

Ca me blesse ou me lasse selon les jours

L'amour, hum hum, ça ne vaut rien,

Ça m'inquiète de tout,

Et ça se déguise en doux,

Quand ça gronde, quand ça me mord,

Alors oui, c'est pire que tout,

Car j'en veux, hum hum, plus encore,

Pourquoi faire ce tas de plaisirs, de frissons, de caresses, de pauvres promesses ?

A quoi bon se laisser reprendre

Le cour en chamade,

Ne rien y comprendre,

C'est une embuscade,

L'amour ça ne va pas,

C'est pas du Saint Laurent,

Ca ne tombe pas parfaitement,

Si je ne trouve pas mon style ce n'est pas faute d'essayer,

Et l'amour j'laisse tomber !

A quoi bon ce tas de plaisirs, de frissons, de caresses, de pauvres promesses ?

Pourquoi faire se laisser reprendre,

Le cour en chamade,

Ne rien y comprendre,

C'est une embuscade,

L'amour, hum hum, j'en veux pas

J'préfère de temps de temps

Je préfère le goût du vent

Le goût étrange et doux de la peau de mes amants,

Mais l'amour, hum hum, pas vraiment!

...

P.S. No me direu que no vos he deixat els comentaris ofensius en bandeja... en plan: "això del madurito igual li funciona al sarkozy, però a tu..." Ala pues, quedeu-se a gust. A mi me la suda, com que vaig de madurito...