Corea

Corea. Fins ara, eixa paraula no havia significat per a mi més que un minúscul país que segons semblava es duia molt malament amb el seu veí del nord. Els meus coneixements sobre el país en qüestió no han canviat massa, però ara eixa paraula em suggereix instantàneament una cara, la de Hyejin, i per tant, un sentiment dolç.

Com és d'irracional l'amor humà (en el sentit més general de la paraula). Sempre he pensat que és una casualitat haver sigut fill dels meus pares, germà dels meus germans o amic dels meus amics. Estimem als nostres simplement perquè hem tingut l'oportunitat de compartir el nostre temps amb ells. Agafeu a un individu qualsevol d'aquesta societat. De segur que els millors amics d'aquesta persona es trobaran entre els companys de l'escola, de la universitat, la gent del barri o de la falla. Aquesta persona no ha elegit a les persones que estima. Les ha trobades al seu camí, i instintivament ha desenvolupat un sentiment d'estima cap a elles. Això em du a pensar, per inducció, que qualsevol persona d'aquest món (amb un estat de salut mental raonable) és digne de rebre el nostre afecte. No obstant, no és així. Contínuament som informats de milers de persones que moren o sofreixen al món, i aquestes persones no desperten en nosaltres cap mena de sentiment. De fet, de vegades és necessari que se'ns estimule l'ànima amb una banda sonora o un relat personal perquè aquestes pobres persones modifiquen el nostre estat d'ànim durant una fracció de temps indeterminada. I és que l'amor humà, repetisc, és irracional. Aquest raonament em condueix a moltes preguntes, cap d'elles sense resposta. Em pregunte per exemple si estimem perquè sí, o si ho fem perquè necessitem ser estimats. Hi ha molt poques persones que siguen capaç d'estimar sense més, sense rebre res a canvi. Heu estimat alguna vegada a una persona anònima? Aquestos raonaments, com vos deia, em porten a relativitzar molts conceptes, per exemple el de nacionalitat, o per ser més exactes, el de pàtria. Hi ha conceptes que són per natura il·limitats, com "amor", "amistat", "llibertat", "justícia", i probablement també "nacionalitat". Però n'hi ha d'altres tancats, com per exemple "pàtria". Els conceptes tancats són tan artificials com les fronteres, només existeixen a causa de les limitacions de la ment humana.

Si una cosa agraïsc a l'experiència que estic vivint, és que m'ha ajudat a obrir la meva també limitada ment.

Però en fi, jo venia a explicar que, malgrat estos pensaments, estic vivint els moments més feliços que he passat en Dinamarca. O serà que he oblidat moments semblants del passat. Tot és possible.

Fa dues setmanes, vaig passar un cap de setmana increïble. Tot va començar quan Pavel (el meu amic xec, que vaig conèixer al curs de danés) ens va proposar als coreans i a mi que si ens en anàvem un cap de setmana al nord de Sjælland (l'illa on està situada Copenhague, mentre que Jutland és la península unida a Europa). El plan era viatjar en bicicleta uns 140 km en dos dies, acampar en la platja i fer una barbacoa per sopar.

La primera reacció va ser un poc escèptica. Acampar en la platja en el nord de Dinamarca? Fer 140 km en bici? Tioooo Pavel, que no tots som esportistes d'èlit com tu...

Però poc a poc, ens vam acomboiar. Hyejin em va acabar d'animar. Així que res, a pedalejar!

Vaig aprofitar l'excusa per comprar-me una bicicleta nova, que com que ara sóc capitalista, com diu Carles, m'ho puc permetre! M'he comprat una Mustang Classic, la bicicleta típica de Copenhague. És preciosa, no creieu? I voladora!

El viatge va anar bastant bé. Vam tindre dues punxades, però per sort ahi estava el mecànic Àlbert per solventar-les (crec que Jiwon es va enamorar de mí quan vaig saber trobar la punxada amb la sensibilitat dels llavis i seguidament li vaig arreglar la roda. Es va meravellar com només es meravellen els asiàtics).

Va haver un moment de pèrdua de l'orientació. Pavel, com que és un sobrat i li agrada el risc, només portava 3 mapes cutres trets del google maps, i va haver un moment que ens vam trobar amb una autopista que no podíem creuar i va proposar atravessar una zona que no apareixia en el mapa i creuar una via de tren per poder arribar a una altra carretera! Jo li vaig dir que estava boig, i que anàrem per un altre lloc. Al final, vam agafar una solució intermitja, i sense saber com, clavant-nos per un camí perdut, vam arribar de repent a la carretera que ens convenia! Increïble, tenint en compte que ens orientàvem amb la posició del sol simplement.

El viatge va ser meravellós. Vam passar entre boscos verdíssims, per zones de cultiu, amb unes precioses flors grogues pentinades pel vent, i finalment, quan descendíem cap a la platja, vaig admirar una de les millors postes de sol de la meua vida. Com que ens dirigíem cap a l'oest, teníem el sol de front. El cel era blau i rosa, amb uns núvols fragmentats que semblava que queien com una cascada, i, allà al fons, hi havia un sol taronja, a punt de fondre's amb la terra. Diverses vegades vaig tancar els ulls i vaig tractar de retenir aquella imatge, perquè aquell espectacle de color es mereixia una poesia.


Després, poc a poc, es va anar fent fosc. I afortunadament, prompte arribàrem a la platja de Tisvildeleje. Arribí mort, però feliç. De seguida muntàrem les tendes i preparàrem les barbacoes. Quina gana tenia!


Com que la nit va ser estrellada, el fred va anar augmentant, així que prompte entràrem en les tendes, i encara que el sòl era dur com una pedra, de seguida vaig caure, completament esgotat.


Al dia següent ens alçàrem molt prompte i vam donar un passeig per la zona. Havíem acampat en una platja amb dunes, completament verge, que em va recordar a Doñana. Més enllà de les dunes, hi havia un bosc de coníferes, per on caminàrem una estona. Pavel em va dir que allí dintre hi havia un gronxador, i quan el vam descobrir no m'ho creia. Era un gronxador agafat a un arbre en la part més alta d'un pendent. Hi havia que donar un salt i agafar-se a la corda per l'aire per donar impuls. I quan la corda arribava al seu màxim angle, baix els peus hi havia un buit d'uns 5 metres. Carles s'hagués mort d'haver vist la imatge. Però tots ho vam probar, va ser divertit i com podeu vore vam sobreviure.


Després del passeig per la muntanya tornàrem cap on teníem les bicicletes per la platja, i els bojos dels coreans, Dan i Pavel es banyaren i tot, freda com estava l'aigua.


Després continuàrem el viatge en bicicleta. La primera etapa del dia va concloure a Gileleje, on hi ha un bonic port i un bon mercat de peix, cosa estranya en Dinamarca. Allí vam menjar un gelat deliciós i vam continuar cap a Helsingør. A eixes altures ja estàvem morts, així que el castell de Hamlet em va donar bastant igual i em vaig dedicar a dormir una becadeta en el jardí que em va sentar divinament. Finalment, acabàrem el viatge tornant cap a Lyngby. 130 km o així en dos dies. Aconseguit. I una experiència inoblidable.

Aquest cap de setmana també ha sigut genial. Divendres anàrem Annette, Carles i jo (un dia escriuré un llibre anomenat "diari d'un farolet") a Pumpehuset, una sala de concerts al centre de Copenhague, i gaudírem d'un concert de folk rock. Va ser la primera experiència amb el folk rock, i la veritat és que em va agradar molt. També és cert que la música en directe és un altre món, així que durant el concert em vaig sentir com un folk-guy més. No em vaig quedar fins al final del concert (Carles i Annette sí), però l'última part que vaig vore jo va ser increïble. Una tipeta boja, i preciosa (en molts sentits), va crear una mena de barreja entre música electrònica i folk, amb uns sorolls bastant místics. Com va dir Annette, un estil molt nòrdic.

Dissabte vam fer una barbaque party a casa de Pavel. Eixírem a un descampat a prop, i vam fer una gran foguera. Ací en Dinamarca s'estila usar barbacoes de carbó, però que no vos enganyen, no van ni cara l'aire. Jo els vaig dir que es deixaren de tonteries, i que agafàrem el grill de la barbacoa i que el colocàrem sobre les brases de la foguera, que si no no soparíem, i com que va eixir bé l'experiment, em van dir tots que era un geni, a la qual cosa els vaig respondre que "és que al meu poble ho fem així".


La nit va acabar de la millor manera possible, anant cap a la parada d'autobusos de la DTU en la bicicleta de Hyejin i portant-la a ella al darrere, en un dels moments més romàntics (si no el més) que he viscut en Dinamarca (sentiria ella el mateix?). I curiosament, no estic enamorat (eròticament) d'ella. I és que com diu Milan Kundera, hi ha dos tipus de dones, aquelles amb les que desitjaries gitar-te, i aquelles amb les que desitjaries dormir. Però a vore com li propose jo si vol dormir amb mi...


Hyejin torna a Corea aquest dijous. No la tornaré a vore en molt de temps. Estic aprenent a viure amb aquest tipus de situacions. La qual cosa, en certa manera, m'espanta.

Una abraçada,


àlbert


P.S. Qualsevol cançó de Jorge Drexler m'hagués servit per aquesta entrada, així que he posat una de les meues favorites.

Tots en un arbre d'eixos raríssims

Pavel engronxant-se

Un arbre amb forma de serp!

Hyejin enterrada

Els bojos eixos nadant

Foto d'anunci de colònia

Corea, Txèquia i Austràlia

No podia faltar!