Corea

Corea. Fins ara, eixa paraula no havia significat per a mi més que un minúscul país que segons semblava es duia molt malament amb el seu veí del nord. Els meus coneixements sobre el país en qüestió no han canviat massa, però ara eixa paraula em suggereix instantàneament una cara, la de Hyejin, i per tant, un sentiment dolç.

Com és d'irracional l'amor humà (en el sentit més general de la paraula). Sempre he pensat que és una casualitat haver sigut fill dels meus pares, germà dels meus germans o amic dels meus amics. Estimem als nostres simplement perquè hem tingut l'oportunitat de compartir el nostre temps amb ells. Agafeu a un individu qualsevol d'aquesta societat. De segur que els millors amics d'aquesta persona es trobaran entre els companys de l'escola, de la universitat, la gent del barri o de la falla. Aquesta persona no ha elegit a les persones que estima. Les ha trobades al seu camí, i instintivament ha desenvolupat un sentiment d'estima cap a elles. Això em du a pensar, per inducció, que qualsevol persona d'aquest món (amb un estat de salut mental raonable) és digne de rebre el nostre afecte. No obstant, no és així. Contínuament som informats de milers de persones que moren o sofreixen al món, i aquestes persones no desperten en nosaltres cap mena de sentiment. De fet, de vegades és necessari que se'ns estimule l'ànima amb una banda sonora o un relat personal perquè aquestes pobres persones modifiquen el nostre estat d'ànim durant una fracció de temps indeterminada. I és que l'amor humà, repetisc, és irracional. Aquest raonament em condueix a moltes preguntes, cap d'elles sense resposta. Em pregunte per exemple si estimem perquè sí, o si ho fem perquè necessitem ser estimats. Hi ha molt poques persones que siguen capaç d'estimar sense més, sense rebre res a canvi. Heu estimat alguna vegada a una persona anònima? Aquestos raonaments, com vos deia, em porten a relativitzar molts conceptes, per exemple el de nacionalitat, o per ser més exactes, el de pàtria. Hi ha conceptes que són per natura il·limitats, com "amor", "amistat", "llibertat", "justícia", i probablement també "nacionalitat". Però n'hi ha d'altres tancats, com per exemple "pàtria". Els conceptes tancats són tan artificials com les fronteres, només existeixen a causa de les limitacions de la ment humana.

Si una cosa agraïsc a l'experiència que estic vivint, és que m'ha ajudat a obrir la meva també limitada ment.

Però en fi, jo venia a explicar que, malgrat estos pensaments, estic vivint els moments més feliços que he passat en Dinamarca. O serà que he oblidat moments semblants del passat. Tot és possible.

Fa dues setmanes, vaig passar un cap de setmana increïble. Tot va començar quan Pavel (el meu amic xec, que vaig conèixer al curs de danés) ens va proposar als coreans i a mi que si ens en anàvem un cap de setmana al nord de Sjælland (l'illa on està situada Copenhague, mentre que Jutland és la península unida a Europa). El plan era viatjar en bicicleta uns 140 km en dos dies, acampar en la platja i fer una barbacoa per sopar.

La primera reacció va ser un poc escèptica. Acampar en la platja en el nord de Dinamarca? Fer 140 km en bici? Tioooo Pavel, que no tots som esportistes d'èlit com tu...

Però poc a poc, ens vam acomboiar. Hyejin em va acabar d'animar. Així que res, a pedalejar!

Vaig aprofitar l'excusa per comprar-me una bicicleta nova, que com que ara sóc capitalista, com diu Carles, m'ho puc permetre! M'he comprat una Mustang Classic, la bicicleta típica de Copenhague. És preciosa, no creieu? I voladora!

El viatge va anar bastant bé. Vam tindre dues punxades, però per sort ahi estava el mecànic Àlbert per solventar-les (crec que Jiwon es va enamorar de mí quan vaig saber trobar la punxada amb la sensibilitat dels llavis i seguidament li vaig arreglar la roda. Es va meravellar com només es meravellen els asiàtics).

Va haver un moment de pèrdua de l'orientació. Pavel, com que és un sobrat i li agrada el risc, només portava 3 mapes cutres trets del google maps, i va haver un moment que ens vam trobar amb una autopista que no podíem creuar i va proposar atravessar una zona que no apareixia en el mapa i creuar una via de tren per poder arribar a una altra carretera! Jo li vaig dir que estava boig, i que anàrem per un altre lloc. Al final, vam agafar una solució intermitja, i sense saber com, clavant-nos per un camí perdut, vam arribar de repent a la carretera que ens convenia! Increïble, tenint en compte que ens orientàvem amb la posició del sol simplement.

El viatge va ser meravellós. Vam passar entre boscos verdíssims, per zones de cultiu, amb unes precioses flors grogues pentinades pel vent, i finalment, quan descendíem cap a la platja, vaig admirar una de les millors postes de sol de la meua vida. Com que ens dirigíem cap a l'oest, teníem el sol de front. El cel era blau i rosa, amb uns núvols fragmentats que semblava que queien com una cascada, i, allà al fons, hi havia un sol taronja, a punt de fondre's amb la terra. Diverses vegades vaig tancar els ulls i vaig tractar de retenir aquella imatge, perquè aquell espectacle de color es mereixia una poesia.


Després, poc a poc, es va anar fent fosc. I afortunadament, prompte arribàrem a la platja de Tisvildeleje. Arribí mort, però feliç. De seguida muntàrem les tendes i preparàrem les barbacoes. Quina gana tenia!


Com que la nit va ser estrellada, el fred va anar augmentant, així que prompte entràrem en les tendes, i encara que el sòl era dur com una pedra, de seguida vaig caure, completament esgotat.


Al dia següent ens alçàrem molt prompte i vam donar un passeig per la zona. Havíem acampat en una platja amb dunes, completament verge, que em va recordar a Doñana. Més enllà de les dunes, hi havia un bosc de coníferes, per on caminàrem una estona. Pavel em va dir que allí dintre hi havia un gronxador, i quan el vam descobrir no m'ho creia. Era un gronxador agafat a un arbre en la part més alta d'un pendent. Hi havia que donar un salt i agafar-se a la corda per l'aire per donar impuls. I quan la corda arribava al seu màxim angle, baix els peus hi havia un buit d'uns 5 metres. Carles s'hagués mort d'haver vist la imatge. Però tots ho vam probar, va ser divertit i com podeu vore vam sobreviure.


Després del passeig per la muntanya tornàrem cap on teníem les bicicletes per la platja, i els bojos dels coreans, Dan i Pavel es banyaren i tot, freda com estava l'aigua.


Després continuàrem el viatge en bicicleta. La primera etapa del dia va concloure a Gileleje, on hi ha un bonic port i un bon mercat de peix, cosa estranya en Dinamarca. Allí vam menjar un gelat deliciós i vam continuar cap a Helsingør. A eixes altures ja estàvem morts, així que el castell de Hamlet em va donar bastant igual i em vaig dedicar a dormir una becadeta en el jardí que em va sentar divinament. Finalment, acabàrem el viatge tornant cap a Lyngby. 130 km o així en dos dies. Aconseguit. I una experiència inoblidable.

Aquest cap de setmana també ha sigut genial. Divendres anàrem Annette, Carles i jo (un dia escriuré un llibre anomenat "diari d'un farolet") a Pumpehuset, una sala de concerts al centre de Copenhague, i gaudírem d'un concert de folk rock. Va ser la primera experiència amb el folk rock, i la veritat és que em va agradar molt. També és cert que la música en directe és un altre món, així que durant el concert em vaig sentir com un folk-guy més. No em vaig quedar fins al final del concert (Carles i Annette sí), però l'última part que vaig vore jo va ser increïble. Una tipeta boja, i preciosa (en molts sentits), va crear una mena de barreja entre música electrònica i folk, amb uns sorolls bastant místics. Com va dir Annette, un estil molt nòrdic.

Dissabte vam fer una barbaque party a casa de Pavel. Eixírem a un descampat a prop, i vam fer una gran foguera. Ací en Dinamarca s'estila usar barbacoes de carbó, però que no vos enganyen, no van ni cara l'aire. Jo els vaig dir que es deixaren de tonteries, i que agafàrem el grill de la barbacoa i que el colocàrem sobre les brases de la foguera, que si no no soparíem, i com que va eixir bé l'experiment, em van dir tots que era un geni, a la qual cosa els vaig respondre que "és que al meu poble ho fem així".


La nit va acabar de la millor manera possible, anant cap a la parada d'autobusos de la DTU en la bicicleta de Hyejin i portant-la a ella al darrere, en un dels moments més romàntics (si no el més) que he viscut en Dinamarca (sentiria ella el mateix?). I curiosament, no estic enamorat (eròticament) d'ella. I és que com diu Milan Kundera, hi ha dos tipus de dones, aquelles amb les que desitjaries gitar-te, i aquelles amb les que desitjaries dormir. Però a vore com li propose jo si vol dormir amb mi...


Hyejin torna a Corea aquest dijous. No la tornaré a vore en molt de temps. Estic aprenent a viure amb aquest tipus de situacions. La qual cosa, en certa manera, m'espanta.

Una abraçada,


àlbert


P.S. Qualsevol cançó de Jorge Drexler m'hagués servit per aquesta entrada, així que he posat una de les meues favorites.

Tots en un arbre d'eixos raríssims

Pavel engronxant-se

Un arbre amb forma de serp!

Hyejin enterrada

Els bojos eixos nadant

Foto d'anunci de colònia

Corea, Txèquia i Austràlia

No podia faltar!

nova etapa

Sí, una nova etapa. I ara sí que va en sèrio.

Vaig tornar a Dinamarca l'1 de maig, després d'haver viscut un mes i mig magnífic. Ha sigut una mena d'acomiadament d'un tipus de vida, que segons les previsions quedarà suspés almenys durant els pròxims 3 anys. Tot va començar aquell 17 de març, aquell fred 17 de març, en què vaig abandonar un Copenhague molt nevat, sense saber ben bé si seria un "fins prompte" o un "adéu". Al dia següent tornava a casa, i canviava radicalment de la neu a un Sol revitalitzant. A València m'esperava la meua família (incloses les meues cosines) i unes Falles que vaig gaudir com si no les hagués conegut mai. Després va vindre una Pasqua al mas, a Reus, i sense tindre temps per assumir que havia tornat a casa, agafava un avió a Roma.

El viatge que vaig realitzar per l'oest i el nord-oest de Itàlia ha sigut sense dubte un dels millors que he fet en la meua vida. Per eixa gent tan especial, per un temps increïble, una arquitectura, un paisatge i un art exhuberants i replets de secrets per descobrir, i un menjar i uns "gelatos" divís.

Aurora, Majo, Lean i Juli em van fer sentir com a casa, al temps que eixes divertidíssimes converses nocturnes en l'habitació d'Aurora i Majo, amb frases tan bones com Majo diguent "A vosotros no os pasa que os levantáis de dormir sin pantalones algunas veces?" i la seva posterior "xe, voy a callarme ya, que me canso de oir mi voz!", em van fer sentir com un xiquet en un campament. Gràcies per eixos meravellosos moments!

Descobrir Siena, i Florència amb Aurora, Mar i Clara i després pel meu compte va ser tota una experiència. Com ja sabeu Florència és una ciutat increïble. I si he de seleccionar el meu lloc favorit, diria que és la vista de la ciutat des de la Piazzale de Michelangelo. És un d'eixos llocs on s'ha d'anar amb una tipeta que de moment no ha volgut donar-se a conèixer...

I què dir de Torino, Milan, però sobretot Pier! Doncs que va ser com pujar-se en una màquina del temps i tornar a fer l'erasmus, amb la falta de Carles, però amb un Pier amb ganes de fer tot el que no va voler fer a Copenhague per tindre nòvia en aquells moments. I eixe Pier és el millor. És un tipet que no ha nascut per compartir una vida amb una tipeta, eixe ha nascut per caçar. Ho té en la sang. El tio va fer tota una demostració i va besar a una xica californiana i va obtindre el seu número de telèfon en tan sols 5 minuts! Increïble!

Després d'haver-me empassat quasi tota la meua guia Lonely Planet sobre Itàlia de 900 pàgines, vaig tornar a València, havent aprés moltíssim sobre... la vida, en definitiva.

Els següents dies em vaig dedicar a adaptar el meu Projecte Final de Carrera a la versió espanyola, i de nou sense donar-me temps a assumir que tornava a estar a casa, me n'anava a Galícia, la meua bellíssima terra natal.

Encara que Galícia és meravellosa, el millor va ser tornar a estar amb Letícia. Què bonica que és. És una d'eixes persones precioses, que tant difícils són de trobar. Ella té la gran gràcia de què és tan feliç que comunica eixa felicitat. I ú no pot evitar sentir-se bé quan xerra amb ella sobre qualsevol cosa. He gaudit amb ella d'una excursió per l`àrea del Miño amb una gent magnífica. Els monitors se n'eixiren. Una nit vam fer "noche de terror", que això als gallegs els mola molt, i van començar a contar unes històries que feien morir de riure. Jo tractava d'apagar eixes ganes de riure, perquè la professionalitat dels gallegs quan parlen de "meigas" i de parets que ploren sang, o rodes del volum d'una minicadena que giren soles no té igual, i la seva seriositat et deixava amb el dubte de si realment es creien el que deien!

Després de donar tantes voltes pel món, vaig tornar per fi, d'una manera més definitiva, a València. Vaig estar uns dies pel poli, com si res hagués passat en els darrers dos anys. Vaig passar una vesprà de xarreta super agradable amb el tipet, què en un mercadet de menjar i begudes típics valencians, el molt burro es va comprar cinc tíquets i al final va agafar un pet xicotet i tot. Que la gent quan el veia pel poli li preguntava "tipet, has begut?". Per fi vaig conèixer a Majo, la tipeta oficial, que em va caure super bé, i espere que tot vaja bé entre ells dos si decideixen que siga així. També vaig compartir algun dinar amb Edu i Johan, i uns dies després, ja just el dia abans de tornar a Copenhague, van ser les famoses paelles del poli. Una experiència que em feia gràcia viure, i que em va agradar moltíssim durant l'elaboració de la fideuà que va organitzar el Johan, que misteriosament va eixir bona. I dic misteriosament (mireu la foto en que jo tinc el polze diguent "açò no valdrà res!") perquè el Johan poseeix el màgic do de que li isca bé una fideuà utilitzant aigua corrent en lloc de caldo de peix, afegint una quantitat ínfima de marisc i damunt cremant-lo (el caldo, si se li pot dir així, era negre completament), i finalment quasi oblidant-se d'afegir la sal (i amb Edu tirant la sal a grapats, i a ull). M'ho vaig passar molt bé, molt divertit, però he de dir que encara que vaig gaudir molt de la companyia de Saül i tots els químics, amb la seua famosa "conga, conga, me gusta la milonga", el final de les paelles va ser molt trist, quan tota la gent va marxar de la festa allò semblava un abocador. I crec que uns estudiants d'enginyeria, que tant se'ns parla de medi ambient, hauríem de donar exemple. I si fos per mi, les paelles en el poli no existirien. I mira que ho passí bé, però festes es poden fer sense ser uns bruts i sense eixos desgavells.

I bé, no em puc oblidar del meravellós temps que he passat amb els meus germans i els meus pares. Ha sigut un plaer tornar a estar a casa.

Com sabeu, ara torne a estar a Copenhague. Treballaré en la DTU com assistent de recerca (faré més o menys el mateix que feia abans, però cobrant) durant maig i juny, i si tot continua bé (de moment va bé segons m'han dit), començaré el meu doctorat l'1 d'agost, que acabaria segons el planning el 31 de juliol de 2011.

Sí, jo també em vaig ensurtar quan vaig veure l'any 2011 sobre un paper. I no ha sigut una decisió fàcil. Però, dins de mi, crec que tenia la decisió presa des del primer dia. M'agrada la vida en la universitat, i la vida fora, conèixer coreans, xinesos, txecs, espanyols... I m'agrada la forma de treballar del nostre (crec que ara ja puc començar a dir-ho) grup de recerca. Sobretot m'agrada la gent. Crec que tinc l'oportunitat d'aprendre moltíssim com a professional però sobretot com a persona dels pròxims 3 anys, així que encara que de vegades tinga por del futur i em pregunte si estaré a l'altura, m'agrada pensar en com crec que seré jo després d'aquestos anys i en tot allò i tots aquells que podré haver conegut.

Els primers dies per ací dalt han sigut com una "lag phase", si em permeteu el terme. Ha costat (i encara consta) comprendre que moltes coses han canviat, i que ara sí, comença una nova etapa. Carles, Zhimin (un amic xinés que es va alegrar moltíssim de tornar a vore'm, em va dir "oh! pensava que no et tornaria a vore!"), els e-mails de Hyejin i Pavel, i el partit de futbol de divendres passat m'han ajudat a recordar que aquí també tinc la meua vida. I que és i pot ser molt agradable. És una llàstima que la gent haurà de marxar algun dia, però el fet d'haver-los conegut ja és una sort, i em dona l'esperança de que coneixeré gent com ells i elles de nou en el futur.

Ara visc en un apartament a Copenhague, allò que sempre havia volgut, i a més a més, just en el centre. Visc en una de les millors zones de la ciutat, just al costat d'un dels llacs de la ciutat i en la zona d'eixir per la nit, repleta de bars i cafés. La llàstima, que compartisc pis amb una tipeta danesa d'uns 30 anys que no té massa afició per la conversació. Segons em va dir per e-mail, ha estudiat literatura danesa, i ara és "free-lance writer", cosa que pintava molt bé al principi, però que ara ni tan sols he pogut confirmar perquè esta tipeta s'amaga en la seua habitació constantment. De vegades em dic a mí mateix, "mira, és tímida, què li anem a fer", però jo també ho sóc, i una cosa és ser tímid i una altra ser un poc estúpid. En fi, crec que el lloc on visc ara serà temporal, encara que la localització és realment bona. Idealment m'agradaria compartir un pis amb altres estudiants, és un projecte que tinc en ment i que m'hauré de plantejar seriosament pròximament.

El tema estrella d'aquesta entrada podria ser parlar un poquet sobre Annette, la tipeta de Carles, que ja conec bastant bé (almenys m'he pogut fer ja una primera molt bona impressió). Però crec que no em correspon a mi parlar d'ella (eh! Carles!), així que no ho faré. Això sí, no puc deixar de dir que com a membre del consell de savis, Annette m'ha caigut molt bé i que se'ls veu super bé junts, cosa que m'alegra moltíssim. Damunt Carles és super bon tipet i em convida a sortir amb ells de sopar per ahi, encara que jo faça de farolet... Per cert que divendres per la nit van fer una TDC party (recordeu? "Tour de chambres") en la resi de Carles, i em va convidar. Ho vaig passar super bé, i espere poder tornar per allí prompte, perquè hi ha molt bon rollo, i per què no confesar-ho, alguna xiqueta espectacular. Espere que Carles em pase les fotos prompte i si algun dia d'aquesta vida s'anima a tornar a escriure en un blog, que espere siga així després del toc d'atenció que li hem fet tots, les penge ell mateix, encara que algunes d'elles poden fer que perdeu tot el vostre respecte per nosaltres (o no, tal volta augmente, jeje, no dic més...).

Crec que ja he abusat bastant del vostre temps, si és que heu arribat fins ací. Hi havia moltes coses que contar. Ha sigut un plaer vore-vos a tots. Fins molt prompte i una abraçada molt forta del vostre petit electronet, que ja s'està fent un electró adult!

àlbert

P.S. La cançó que sona (que ja haurà acabat de sonar ja fa rato, amb el rollo que vos he soltat), me la va passar Leticia. M'encanta perquè és una cançó tan happy com ho és ella!

Moments

Il·luminació del carrer Sueca (Falles)

Fontana di Trevi (Roma)

Aurora i jo sobre el Ponte Vechio (Florència)

Vista de Florència des del Piazzale Michelangelo

Pier i jo en una pizzeria napolitana a Torino, on vaig menjar la millor pizza de la meua vida.

Leticia i jo a Bayona (Galícia)

El grup de l'excursió a la desembocadura del Miño

Edu, Johan i jo amb la nostra creació miraculosa (València, paelles ETSII)

sense ordinador

No m'ha caigut un llamp ni m'ha assassinat la dona danesa amb qui visc ara... no done notícies perquè estic sense ordinador portàtil, cosa que espere que canvie a partir de dimarts! Pròximament, mirada enrere, a este mes i mig meravellosos en què no he parat i he viscut quasi de tot, i noves expectatives.

Un abraç,

Albert