copenhagen reloaded

Benvinguts de nou!

Després d’un estiu profitós, i d’haver gaudit de nou de la meravellosa companyia de família i amics, torne a Copenhage per cremar els poquets diners que havia estalviat.

El tio Leonardo ha patrocinat el retorn a una ciutat que comença a ser, d’alguna manera, casa nostra. Aquest any es presenta interessant. No és una segona part de l’Erasmus. Eixa gran timada, des del punt de vista romantico-sentimental, ja és aigua passada. Açò és molt més. És una porta obrint-se, una porta que condueix a moltes altres més, cap a móns desconeguts i excitants.

Aquest any tinc l’oportunitat de treballar amb gent genial, tractant de resoldre un problema d’una envergadura considerable, aplicant allò que he aprés durant aquestos meravellosos anys. Tinc l’oportunitat de creuar eixa línia fina que separa l’enginyeria química i la biotecnologia i descobrir si allò que hi ha a l’altre costat de veritat m’apassiona.

Vaig arribar ací amb una certa apatia. És difícil tornar a un país on es parla un idioma completament estrany, lluny de la família i els amics, i sentir-se com a casa. Sobretot si en eixe lloc han desaparegut alguns d’aquells que feien sortir el sol quan al carrer plovia. Necessitava una passió, una inspiració, i almenys això últim, ho he aconseguit els darrers dies.

Aquesta setmana, el departament d’Enginyeria Química de la DTU ha organitzat el ECCE-6 (European Congress of Chemical Engineering). Ha sigut impressionant, més de mil persones han assistit a un congrés de quatre dies. Ha vingut gent de tot el món, a parlar de temes molt diversos. El Departament ens ha regalat l’assistència (a un congrés que costa 300 euros), a canvi d’una xicoteta col·laboració, en la preparació del material per als participants i per encarregar-nos del micròfon en el torn de preguntes de cada conferència. Ha sigut el treball més xollo que he fet i faré en la meua vida. Hem dinat tots els dies de gorreta uns menjars exquisits. M’he unflat com un gorrino, a base de salmó, carn, formatges, pastissos... Com diu Óscar, el nostre amic colombià, “a estos sitios hay que venir a comer toda la proteina del año”, que després tot és menjar pasta, creïlles, arròs i ous.

Ens han convidat a sopar al “cirkus” a Copenhage, una espècie de Moulin Rouge (això ho supose jo, perquè no hi he estat), que combina un sopar bastant bo amb un espectacle continu, durant 4 hores. Ens ho passàrem molt bé.

Però sobretot aquesta ha sigut una oportunitat per envoltar-me de la comunitat científica, conèixer com funciona un congrés d’aquest calibre i escoltar a alguns savis. També he aconseguit integrar-me amb els companys del meu departament.

Estic treballant al grup de “Bioprocess Engineering” dins del departament d’enginyeria química de la DTU, un grup de gent bastant jove, tots ells intel·ligentíssims i amb un futur impressionant. Treballe amb (o per a) una estudiant de PhD, anomenada Nanna. Esta xica és molt jove, només està en el primer any de doctorat, i això ha ajudat a que em duga amb ella molt bé. És molt llesta, però gents arrogant, molt viva i jovial. Admire d’ella la passió i l’entusiasme que té pel seu treball.

Però com vos deia, aquestos dies m’han servit per inspirar-me. Com em va dir Nanna, quan vam sortir d’una conferència d’un professor de 71 anys, un savi en enginyeria bioquímica, “you feel there’s so much to learn! Don’t you think it’s inspiring?”.

Envoltar-me de gent així, jove, i amb unes ganes immenses d’investigar sobre un tema tan desconegut i amb tant de futur com la biotecnologia, m’ha donat moltes ganes de treballar. Comence a plantejar-me seriosament fer ací el doctorat.

L’inconvenient és per suposat la soledat. Costa fer un grup d’amics estable per ací. I això de la soledat es nota més ara que Carles ja ha trobat lloc per viure. El pobre xaval ha hagut de dormir durant 14 dies en una colxoneta en el meu quarto, perquè no tenia cap lloc on anar. Per mi era una alegria, però per a ell una putada, clar.

En la residència on visc tinc tot el que podria desitjar. El més important, una taula de ping-pong i una de billar! Carles i jo hem estat practicant estos dies. Hem agafat un nivell de ping-pong considerable! Aneu preparant-se aquells que oseu visitar-nos, perquè la pallissa serà minina.

La gent que comparteix cuina amb mi (teòricament, unes 16 persones, però he vist a unes 8, els altres no sé on s’amaguen) estan bastant bé. Els millors son un xaval del Canadà, Ryan, un danés, Ol (o algo així, sona com “cervesa” en danés, per tant endavant serà “el tio cervesa”) i... au. Els altres potables. Però han tingut una bona idea, fer un “dinner club”, de manera que compartirem els sopars certs dies de la setmana, cosa que espere que ajude a fer-nos intimar un poquet...

La setmana passada vaig anar a classes de salsa!! És un intent, ja desesperat, de menjar-me alguna rosca. Espere que servisca d’alguna manera per conèixer gent. L’últim dia va ser molt divertit! La cosa és super estúpida, la música no em diu res, i em sent com un jilipolles, però com que tot el món està igual, doncs ja està bé. Jo crec que també m’anirà bé per a acostumar-me a apropar-me a les xiques, que mai no m’atrevisc a agafar a cap per a ballar, això del contacte personal és una cosa que em costa...

La setmana passada ballí amb una xineta, jeje, molt graciosa ella. Està ple d’asiàtics en eixa classe!!

També tinc pensat apuntar-me a classes de danés. Vull tindre coses extraescolars per passar-ho bé i desconnectar. I sempre estarà saber un poc de danés, pel que puga passar.

Ara que Carles ja comença a tindre un ritme de vida més o menys estable, estem començant a pensar què fer amb el nostre “break” d’octubre - deuríem tindre una setmaneta o així de festa. A mi em fa il·lusió anar a Polònia, i vore’ns tots allí, però clar, depen de com tingueu el tema de vacances. Ja ens ho fareu saber. També, igual un dia qualsevol ens en anem a Berlin.

Acabe ja, desitjant-vos a tots que tingueu un bon retrobament amb la uni, colegis, etc. Se vos troba a faltar a tots i totes. Escriviu!

Un abraç i molts besets,

Albert

fi

Així va començar tot...

I s’ha acabat. Demà torne a València. No tornaré a dormir en el meu llit, no tornaré a seure en esta cadira, no tornaré a passejar entre estes parets repletes de portes falses, ni tampoc em dutxaré sobre aquell desastrós forat en terra. No tornaré a veure l’arbre del meu jardinet, no veuré com cauen les seues fulles i es queda despullat, com s’adorm durant mesos i de sobte desperta com una xica preciosa al teu costat, amb les seues flors blanques, que anuncien el naixement de noves i diminutes fulles... Ideal o no, aquesta és la nostra caseta roja. I l’enyoraré.

L’any Erasmus va acabar ara ja fa uns quinze dies. Després d’un mes final replet de treballets que entregar, de sobte em vaig trobar que havia acabat la carrera. S’han acabat les classes i els exàmens (per sempre?). I ho creieu o no, això també ho enyoraré. I molt. No em puc creure que se supose que ja sé tot el que necessite saber. Açò em provoca un acolloniment profund, però d’altra banda, últimament m’he adonat que també sense donar-nos compte, ens hem fet madurs i realment hem aprés molt durant els darrers anys. Això em dona ambició pel futur. Tinc moltes ganes de seguir aprenent i treballar dur.

L’experiència Erasmus ha sigut magnífica en molts aspectes. He evolucionat, he madurat, m’he fet més independent i solvent. Ha sigut una oportunitat única per conèixer món. I me’n torne a casa amb l’alegria d’haver conegut tres o quatre amics realment bons. Com els que ja tinc a casa. No obstant, me’n vaig un poc decepcionat amb alguna gent que he conegut. Esperava d’aquest any conèixer molta gent nova amb qui poder fer una amistat especial, però m’he trobat amb que és difícil conèixer bé als estudiants Erasmus. Quan anem de festa tot el món és molt obert, però al dia següent a la gent li costa recordar amb qui va parlar la nit anterior. I això em dona una sensació de fals estat d’excitació o falsa felicitat. Una felicitat, que, com una borratxera només dura unes hores, i després només deixa un lleu record d’aquella agradable sensació.

Carles i jo diguem que ací cadascú té el seu secretet. Alguna raó per la qual van decidir deixar per un temps el lloc on vivien. I amb certa gent sembla com si hi hagués un escut, que no permet als estranys apropar-se. Em pregunte si hi haurà algú que haja vingut ací només per passar-ho bé, i inclús si jo mateix tenia el meu secretet i no me n’he adonat.

Amb tot, em quede amb la bondat i simpatia d’Andrea i Hillarie, la entranyable mala llet d’Audrey, l’alegria i l’energia inacabable de Leticia, la felicitat del nostre estimat Pier (i la seua Daniella) i com no la meravellosa companyia de Carles, que ha sigut un fort pilar que ha donat estabilitat a la meua vida.

Hi ha milers de pensaments i records que m’agradaria escriure, però no hi ha temps. Tal volta un altre dia (sobretot ara que tindré tant de temps lliure). Però no m’en puc anar a dormir sense fer menció a l’extraordinari viatge que m’ha ocupat durant les darreres dues setmanes. Ha sigut sense dubte dels millors de la meua vida. Va començar a Estocolm, on vaig vore primer a Andrés i Juana, i després em vaig reunir amb els meus pares i uns amics. Un temps inigualable ha ajudat a fer d’eixa ciutat una de les més boniques que he vist mai. Després he anat amb els meus pares i els amics a Bergen, una ciutat-poble a Noruega, coneguda per les seues precioses cases de fusta i el seu mercat del peix, on ens vam posar les botes menjant salmó, cranc i cigales directes del mercat als nostres dits (perquè no menjàvem amb plat!).

Però el millor del viatge encara estava per arribar. Vam fer un viatge pels fiords noruecs. Va ser espectacular. El meu pare va dir que era la cosa més bonica que havia vist mai, i no exagerava. Hem vist uns paisatges que semblen mentida, inclús quan estàs allí en persona vivint-ho. És increïble viatjar amb vaixell pel mar tenint a ambdós costats muntanyes immenses, amb inacabables cascades i boscos. I quan contemples una bellesa tan immensa, i de tant en tant et quedes encantat observant el vol perfecte d’una gavina al costat del vaixell, és difícil no creure en alguna Deïtat. I aleshores et dones compte de que d’alguna manera cal una bona dosi de fe per creure en la ciència.

Acabe ja. Només diré que tinc moltes ganes de vore-vos a tots. Espere que siga molt prompte (intentaré no ser odiós i no molestar molt mentre estigueu d’exàmens!). Gràcies a tots els que m’heu llegit durant tot aquest any i m’heu escrit. Sabeu que això és el que dóna més alegria. Continuarem en setembre.

Una abraçada molt forta,

Albert

P.S. Sabeu que llegeixo amb freqüència tots els vostres blogs. I tant Mar com Julian i Saül (i no nomene a Carles perquè està poca vergonya últimament i no escriu) escriviu pensaments molt interessants. Vull animar ara al tipet a que cree un blog amb els seus pensaments (polítics o no); que sempre ens envia e-mails que estan molt bé i crec que seria inclús més interessant llegir les respostes de nosaltres. És cert que a l’esquerra li falta participació, força i unitat, i crec que un blog del tipet podria fer sorgir idees interessants, encara que només fos entre nosaltres. Al cap i a la fi, la política deuria interessar-se per nosaltres en lloc de pels grans esdeveniments i construccions. Bé, i a Leandre no cal que li diga que imprescindible quan vaja a Berlin que escriga!