"Team building"

Casualitats que té la vida, uns mesos després Wenjing és la meua millor amiga.

àlbert

Bon Iver

Dijous passat Ana i jo anàrem a un concert del grup Bon Iver en una sala molt coneguda en Copenhage, Vega. Tot un plaer sentir a estos tipets. Toquen un estil bastant inclassificable, amb una base musical molt intensa, encara que molt bàsica, i tenen la gràcia que tots quatre integrants del grup canten bé, encara que el líder del grup destacava bastant. Per cert que eixe tio es va portar al concert almenys 7 guitarres distintes. Pràcticament per a cada cançó usava una guitarra distinta. Inclús en tenia una completament metàl·lica, un so molt xulo.

Em vaig quedar flipat perquè hi havia un xiquet entre els membres del grup! Un xaval que tindria uns 16 anys! Increïble, perquè el pobre feia una cara de llàstima! Que jo pensava, però xavalet, alegra’t! Que no has tingut temps encara d’enamorar-te maxo!

La qualitat de so de Vega és magnífica, hi havia moments que l’estómac tremolava al ritme dels baixos. Una passada. Tinc ganes de que Ana, que és un Carles en xica i s’entera de tot, em torne a convidar a un altre concert en Vega, perquè va ser un dels millors concerts que he vist.

Espere que vos agrade!

tornar a començar

I’m back!

No, aquest blog no caurà en l’oblit! Mentre el meu club de fans (presidit per Elenita) continue interessat per mi, per a mi continuarà sent un plaer escriure les meues parrafades!

Mare meua, m’he posat a llegir la meua última entrada, i he decidit que per no abusar de la vostra paciència em centraré en el present i hauré de deixar a banda els dos últims mesos. Això sí, vaig a fardar un poquet de cosines i germana guapes! Aquesta és una de les moltes fotos que es van fer en la boda del meu cosí Àlex en Itàlia, allà pel 8 d’agost...

Què? Què vos pareix la genètica Cervera i Padrell? Cada vegada que una d’elles feia aparició en el hall de l’hotel, tots fèiem una ovació!

Però en fi, centrem-nos! Doncs ja torne a estar per Copenhaguen, encara que moltes coses han canviat. Per començar, estic vivint en el piset dels meus somnis, un apartament molt xulo en un edifici situat en un dels millors llocs de la ciutat. Estem al costat dels llacs de Copenhaguen per un costat, i per l’altre tenim el museu nacional de l’art, amb el seu parc, i al jardí botànic, a més de la universitat antiga de Copenhaguen. A 10 minuts caminant del centre. Què més es pot demanar? Bé, només ens faltaria tindre un ascensor, tenint en compte que és un 5é pis, però mira, a base de pujar i baixar estic fent unes cames que ni Indurain.

Tinc una habitació molt agradable, amb tot allò que necessite i a més amb el meu piano electrònic, que vaig enviar des de València. A part ens ha quedat un salonet-menjador molt agradable, tot de l’IKEA, per supost.

M’ha fet gràcia llegir l’última entrada d’aquest blog, perquè en aquell temps encara estàvem buscant pis... va ser molt difícil trobar aquest, i ara pense que hem tingut molta sort. I, si tot va bé, viurem aquí durant els pròxims 2 anys. I tant de bo puguem quedar-nos aquí un any més, perquè no crec que trobem cap lloc millor que aquest, i fer una mudança és extenuant, sobretot quan has de pujar un sofà a un 5é pis per les escales, tu solet amb un pobre xaval del IKEA que es mereix el cel...

La companyia és magnífica. De moment estic vivint amb Ana, portuguesa, i amb Inês, també portuguesa, encara que Inês està ocupant l’habitació de Carles, que vindrà a viure aquí a partir de novembre.

Amb Ana tot va molt bé. És una xica molt agradable, igual que el seu novi, que ve des de Suècia cada dos caps de setmana (per evitar especulacions). Amb Inês també va molt bé, però si vareu llegir la meua última entrada, vos en adonaríeu que jo tenia moltes expectatives, que no s’han acomplit, almenys no del tot. Seguisc sent molt bon amic d’ella, però d’una banda està clar que això serà tot, i d’altra, viure amb ella no és tan senzill. Últimament està bastant estressada, perquè ha d’entregar el projecte d’ací no-res, i de vegades em dona la sensació de què semblem un matrimoni no massa ben avingut, i això és l’última cosa que jo hauria desitjat. En fi... Es tracta de ser pacient i tolerant, no sempre és fàcil conviure amb algú, especialment en moments difícils.

Com sabeu ara sóc estudiant de doctorat! És emocionant. El projecte de moment va molt bé. La setmana passada vaig tindre una reunió important amb el cap del departament i membres de l’empresa farmacèutica amb qui col·laborem (Lundbeck), i tots van estar molt contents del treball que havia fet fins aleshores i de la presentació que vaig fer. Així que en el treball tot ha començat molt bé.

El millor que té el doctorat, de moment, és ser assistent del professor en Introducció al Control de Processos. El meu treball consisteix en estar en classe durant els exercicis i explicar als alumnes que tenen problemes com solucionar-los. A part els he d’ajudar a utilitzar el Matlab i de tant en tant he de fer alguna xicoteta explicació. No és espectacular el que he de fer, però he descobert una petita vocació, ja que m’encanta ensenyar. De moment només hem tingut dues classes, i en la primera vaig tindre més responsabilitat. Vaig estar bastant nerviós, perquè era la primera vegada que havia de fer una presentació per a uns alumnes, però passades les quatre hores dels exercicis, me’n vaig anar a casa super feliç d’haver vist que havia estat capaç de contestar i resoldre tots els dubtes, i que quasi tots els alumnes havien pogut acabar l’exercici del dia. És una sensació molt gratificant.

Quant a la meua vida social, en aquestos moments està bastant pobra. L’últim bon amic que em quedava, Pavel, se n’ha tornat a la República Txeca i no tornarà fins febrer o març. Se’l troba a faltar, però acabe de planificar un viatget a Praga amb un altre amic mexicà per fer-li una visita un cap de setmana en octubre! Estic desitjant-ho.

En la universitat conec molta gent, i tots els divendres no em perd el partit de futbol amb els mexicans i colombians, però fora d’allí no fem res junts. Així que els meus amics queden reduïts a Ana, Inês, i Carles quan torne (aquest dimarts!).

Però el curs acadèmic ha tornat a començar (ho va fer l’1 de setembre), i amb ell les classes de salsa. Dimarts passat vaig tindre la meua primera classe en el nivell avançat! Va anar molt bé, però ara resulta que hem canviat de professor, i es veu que cada ú usa uns noms distints per a les figures, així que l’altre dia anava de cul... Però això no es deia “prima con la hermana”? No, aquest tio a això li diu “adios con la prima”... Buff!!! No hi ha qui s’aclare. Perquè es que damunt algunes figuretes se les trauen. Hi ha una que es diu “fiesta” i es tracta de donar palmes a un costat, a l’altre, tocar cul amb cul de la xica de la dreta, i després amb la de l'esquerra... Ale, i ara què, "sangria"?? La millor (o la pitjor segons es mire), és la figura “enchufla con peluqueria”, que es tracta de fer una enchufla i quan passes pel costat de la xica que deixes, li desfàs els cabells a la pobra xiqueta. No sé qui va ser l’original d’inventar-se això!

En fi, que salsa continua sent tan divertit com sempre, i tractaré de no perdre’m cap classe. A part és en classe de salsa on he de fer els deures amb l’aspecte social... Per no parlar que ja tinc a dues xiquetes en el punt de mira, una en particular...

Estic a l’espera de que m’assignen una classe de danès. Porten temps des de l’escola diguent-me que ja m’avisaran de quan comencem, espere que siga prompte. És un altre molt bon lloc per fer amics, passar una bona estona, i desconnectar un poquet del treball. A part, és la meua intenció aprendre danès com per poder mantindre una conversa d’aquí un any o any i mig... això seria ideal...

Bé, això és tot més o menys. Ja veieu que la meva vida privada no està en el seu millor moment, però en general tot va molt bé, i estic molt content de poder viure on visc. Aquest matí, he anat a donar un passeget pel jardí botànic i llegir una estoneta. Què afortunat em sent de poder fer això... Per cert, que m’acabe de llegir el llibre “la elegancia del erizo”, de Muriel Barbery i ha sigut un plaer. Un llibre sobre l’art, la felicitat i eixes petites coses efímeres que ens fan sentir la Bellesa.

Espere que estigueu molt bé tots/es. Escriviu i conteu notícies, i si voleu quedem pel messenger/voipbuster/skype i xarrem. Per cert que ja sabeu que ara teniu 3 anys per fer una visita, així que no hi ha excusa que valga per no vindre a visitar-nos.

Un abraç!

àlbert