Hola a totes i tots!!
Per fi he tornat, com sempre amb mil coses que contar i poc espai per fer-ho. Aquestos últims dies han volat a gran velocitat. No fa ni una setmana estàvem pensant amb il·lusió quin color seria el més apropiat per a la corbata que ens posaríem al sopar de gala, i ara ja sembla que fa un mes.
Va ser encertada la meua decisió de deixar per a la memòria aquella sensació d’il·lusió, nervis i emoció prèvia a la gran nit. Bé... la nit. A pesar que la DTU va organitzar una festa impressionant (hi havia 3 sales de música, una d’elles de la grandària d’un camp de bàsquet, amb música en directe i inclús una orquestra i un grup de jazz) i que les xiques estaven totes guapíssimes, la festa va ser molt freda. Res que veure amb el sopar de gala que vam fer l’any passat del poli. Allí la gent va muntar una festa en grup, i ací jo no feia més que pegar voltes buscant on sentir-me còmode, i no ho vaig aconseguir en tota la nit. Malgrat tot, el simple fet de poder gaudir de la bellesa de les nostres amigues, que tanta devoció posen en aquestes ocasions, ja va ser un plaer. Leticia i Audrey (una de les franceses) estaven molt guapes, i Caroline (l’altra francesa) estava tan bonica que feia mal als ulls, com quan mires el sol i et crema la vista...
Millor no parlar de quines il·lusions teníem i com de distints van ser els fets. Com sempre, és inútil somniar i imaginar què passarà (o imaginar els nostres desitjos). U ja té experiència, però sempre cau en els mateixos errors. Quan tenim il·lusió per algun esdeveniment important desitgem amb tanta força que després la realitat cau com un pes i ens decepciona. Crec que va ser ma mare qui em comentà una vegada que és un perill enamorar-se de l’amor. Quanta raó tenia, i què fàcil és que ocórrega. Quan ens agrada algú, tendim a crear un univers paral·lel, on creem la imatge que creiem perfecta per a la nostra parella. Però la realitat pot ser millor, només cal que deixem de somniar i comencem a escoltar i observar els detalls d’aquelles persones que de veritat ens estimen. I que obrim els ulls quan altres persones no ho fan, almenys no com nosaltres ho fem. Però què difícil és...
Açò comença el seu final. Com amb els milers de treballs que hem d’entregar, la “deadline” s’apropa perillosament. Poc a poc, haurem de començar a acomiadar-nos d’aquells que han sigut els nostres amics ací. Aquesta és la maledicció dels erasmus. Tenim l’oportunitat de conèixer gent magnífica, però estem condemnats a acomiadar-nos d’ells. I és dur que hi haja una “deadline” per a l’amistat, o per a l’amor. Va ser trist acomiadar-me d’Andrea i ha sigut trist acomiadar-se de Daniela, la novia de Pier. Ha sigut una premonició del que ocorrerà d’aquí uns dies. I ara la deadline està establerta per a l’1 de juny. És dur veure que puc perdre l’oportunitat de conèixer a una xica meravellosa només perquè el temps se’n va...
Els meus cosins i els meus germans han estat ací aquest cap de setmana. Ens ho hem passat fenomenal. Tres dies han donat per a molt, i ho hem vist quasi tot. M’he sentit reconfortat amb l’ humor i el carinyo dels meus. Igual que quan van vindre els tipets, m’he sentit molt feliç de recordar que a casa els nostres sempre estaran ahí.
Espere tornar a escriure prompte. Fins aleshores un abraç molt fort.
Albert
P.S. La música va dedicada als meus germanets i cosins. “don’t touch me!”
Per fi he tornat, com sempre amb mil coses que contar i poc espai per fer-ho. Aquestos últims dies han volat a gran velocitat. No fa ni una setmana estàvem pensant amb il·lusió quin color seria el més apropiat per a la corbata que ens posaríem al sopar de gala, i ara ja sembla que fa un mes.
Va ser encertada la meua decisió de deixar per a la memòria aquella sensació d’il·lusió, nervis i emoció prèvia a la gran nit. Bé... la nit. A pesar que la DTU va organitzar una festa impressionant (hi havia 3 sales de música, una d’elles de la grandària d’un camp de bàsquet, amb música en directe i inclús una orquestra i un grup de jazz) i que les xiques estaven totes guapíssimes, la festa va ser molt freda. Res que veure amb el sopar de gala que vam fer l’any passat del poli. Allí la gent va muntar una festa en grup, i ací jo no feia més que pegar voltes buscant on sentir-me còmode, i no ho vaig aconseguir en tota la nit. Malgrat tot, el simple fet de poder gaudir de la bellesa de les nostres amigues, que tanta devoció posen en aquestes ocasions, ja va ser un plaer. Leticia i Audrey (una de les franceses) estaven molt guapes, i Caroline (l’altra francesa) estava tan bonica que feia mal als ulls, com quan mires el sol i et crema la vista...
Millor no parlar de quines il·lusions teníem i com de distints van ser els fets. Com sempre, és inútil somniar i imaginar què passarà (o imaginar els nostres desitjos). U ja té experiència, però sempre cau en els mateixos errors. Quan tenim il·lusió per algun esdeveniment important desitgem amb tanta força que després la realitat cau com un pes i ens decepciona. Crec que va ser ma mare qui em comentà una vegada que és un perill enamorar-se de l’amor. Quanta raó tenia, i què fàcil és que ocórrega. Quan ens agrada algú, tendim a crear un univers paral·lel, on creem la imatge que creiem perfecta per a la nostra parella. Però la realitat pot ser millor, només cal que deixem de somniar i comencem a escoltar i observar els detalls d’aquelles persones que de veritat ens estimen. I que obrim els ulls quan altres persones no ho fan, almenys no com nosaltres ho fem. Però què difícil és...
Açò comença el seu final. Com amb els milers de treballs que hem d’entregar, la “deadline” s’apropa perillosament. Poc a poc, haurem de començar a acomiadar-nos d’aquells que han sigut els nostres amics ací. Aquesta és la maledicció dels erasmus. Tenim l’oportunitat de conèixer gent magnífica, però estem condemnats a acomiadar-nos d’ells. I és dur que hi haja una “deadline” per a l’amistat, o per a l’amor. Va ser trist acomiadar-me d’Andrea i ha sigut trist acomiadar-se de Daniela, la novia de Pier. Ha sigut una premonició del que ocorrerà d’aquí uns dies. I ara la deadline està establerta per a l’1 de juny. És dur veure que puc perdre l’oportunitat de conèixer a una xica meravellosa només perquè el temps se’n va...
Els meus cosins i els meus germans han estat ací aquest cap de setmana. Ens ho hem passat fenomenal. Tres dies han donat per a molt, i ho hem vist quasi tot. M’he sentit reconfortat amb l’ humor i el carinyo dels meus. Igual que quan van vindre els tipets, m’he sentit molt feliç de recordar que a casa els nostres sempre estaran ahí.
Espere tornar a escriure prompte. Fins aleshores un abraç molt fort.
Albert
P.S. La música va dedicada als meus germanets i cosins. “don’t touch me!”
