Benvinguts de nou!
Després d’un estiu profitós, i d’haver gaudit de nou de la meravellosa companyia de família i amics, torne a Copenhage per cremar els poquets diners que havia estalviat.
El tio Leonardo ha patrocinat el retorn a una ciutat que comença a ser, d’alguna manera, casa nostra. Aquest any es presenta interessant. No és una segona part de l’Erasmus. Eixa gran timada, des del punt de vista romantico-sentimental, ja és aigua passada. Açò és molt més. És una porta obrint-se, una porta que condueix a moltes altres més, cap a móns desconeguts i excitants.
Aquest any tinc l’oportunitat de treballar amb gent genial, tractant de resoldre un problema d’una envergadura considerable, aplicant allò que he aprés durant aquestos meravellosos anys. Tinc l’oportunitat de creuar eixa línia fina que separa l’enginyeria química i la biotecnologia i descobrir si allò que hi ha a l’altre costat de veritat m’apassiona.
Vaig arribar ací amb una certa apatia. És difícil tornar a un país on es parla un idioma completament estrany, lluny de la família i els amics, i sentir-se com a casa. Sobretot si en eixe lloc han desaparegut alguns d’aquells que feien sortir el sol quan al carrer plovia. Necessitava una passió, una inspiració, i almenys això últim, ho he aconseguit els darrers dies.
Aquesta setmana, el departament d’Enginyeria Química de la DTU ha organitzat el ECCE-6 (European Congress of Chemical Engineering). Ha sigut impressionant, més de mil persones han assistit a un congrés de quatre dies. Ha vingut gent de tot el món, a parlar de temes molt diversos. El Departament ens ha regalat l’assistència (a un congrés que costa 300 euros), a canvi d’una xicoteta col·laboració, en la preparació del material per als participants i per encarregar-nos del micròfon en el torn de preguntes de cada conferència. Ha sigut el treball més xollo que he fet i faré en la meua vida. Hem dinat tots els dies de gorreta uns menjars exquisits. M’he unflat com un gorrino, a base de salmó, carn, formatges, pastissos... Com diu Óscar, el nostre amic colombià, “a estos sitios hay que venir a comer toda la proteina del año”, que després tot és menjar pasta, creïlles, arròs i ous.
Ens han convidat a sopar al “cirkus” a Copenhage, una espècie de Moulin Rouge (això ho supose jo, perquè no hi he estat), que combina un sopar bastant bo amb un espectacle continu, durant 4 hores. Ens ho passàrem molt bé.
Però sobretot aquesta ha sigut una oportunitat per envoltar-me de la comunitat científica, conèixer com funciona un congrés d’aquest calibre i escoltar a alguns savis. També he aconseguit integrar-me amb els companys del meu departament.
Estic treballant al grup de “Bioprocess Engineering” dins del departament d’enginyeria química de la DTU, un grup de gent bastant jove, tots ells intel·ligentíssims i amb un futur impressionant. Treballe amb (o per a) una estudiant de PhD, anomenada Nanna. Esta xica és molt jove, només està en el primer any de doctorat, i això ha ajudat a que em duga amb ella molt bé. És molt llesta, però gents arrogant, molt viva i jovial. Admire d’ella la passió i l’entusiasme que té pel seu treball.
Però com vos deia, aquestos dies m’han servit per inspirar-me. Com em va dir Nanna, quan vam sortir d’una conferència d’un professor de 71 anys, un savi en enginyeria bioquímica, “you feel there’s so much to learn! Don’t you think it’s inspiring?”.
Envoltar-me de gent així, jove, i amb unes ganes immenses d’investigar sobre un tema tan desconegut i amb tant de futur com la biotecnologia, m’ha donat moltes ganes de treballar. Comence a plantejar-me seriosament fer ací el doctorat.
L’inconvenient és per suposat la soledat. Costa fer un grup d’amics estable per ací. I això de la soledat es nota més ara que Carles ja ha trobat lloc per viure. El pobre xaval ha hagut de dormir durant 14 dies en una colxoneta en el meu quarto, perquè no tenia cap lloc on anar. Per mi era una alegria, però per a ell una putada, clar.
En la residència on visc tinc tot el que podria desitjar. El més important, una taula de ping-pong i una de billar! Carles i jo hem estat practicant estos dies. Hem agafat un nivell de ping-pong considerable! Aneu preparant-se aquells que oseu visitar-nos, perquè la pallissa serà minina.
La gent que comparteix cuina amb mi (teòricament, unes 16 persones, però he vist a unes 8, els altres no sé on s’amaguen) estan bastant bé. Els millors son un xaval del Canadà, Ryan, un danés, Ol (o algo així, sona com “cervesa” en danés, per tant endavant serà “el tio cervesa”) i... au. Els altres potables. Però han tingut una bona idea, fer un “dinner club”, de manera que compartirem els sopars certs dies de la setmana, cosa que espere que ajude a fer-nos intimar un poquet...
La setmana passada vaig anar a classes de salsa!! És un intent, ja desesperat, de menjar-me alguna rosca. Espere que servisca d’alguna manera per conèixer gent. L’últim dia va ser molt divertit! La cosa és super estúpida, la música no em diu res, i em sent com un jilipolles, però com que tot el món està igual, doncs ja està bé. Jo crec que també m’anirà bé per a acostumar-me a apropar-me a les xiques, que mai no m’atrevisc a agafar a cap per a ballar, això del contacte personal és una cosa que em costa...
La setmana passada ballí amb una xineta, jeje, molt graciosa ella. Està ple d’asiàtics en eixa classe!!
També tinc pensat apuntar-me a classes de danés. Vull tindre coses extraescolars per passar-ho bé i desconnectar. I sempre estarà saber un poc de danés, pel que puga passar.
Ara que Carles ja comença a tindre un ritme de vida més o menys estable, estem començant a pensar què fer amb el nostre “break” d’octubre - deuríem tindre una setmaneta o així de festa. A mi em fa il·lusió anar a Polònia, i vore’ns tots allí, però clar, depen de com tingueu el tema de vacances. Ja ens ho fareu saber. També, igual un dia qualsevol ens en anem a Berlin.
Acabe ja, desitjant-vos a tots que tingueu un bon retrobament amb la uni, colegis, etc. Se vos troba a faltar a tots i totes. Escriviu!
Un abraç i molts besets,
Albert
