el retorn de l'electró

cap de setmana de poker i fideuà

2009-02-23T00:06:00.008+01:00

Si estiguéreu en el facebook estarieu més al dia, però com que preferiu quedar-vos en el passat, doncs hauré de posar ací unes quantes fotos...

Aquest cap de setmana els meus amics han vingut a casa, ja que jo no podia eixir per tindre un esguinç en el turmell. Dissabte per la nit, vam fer nit de poker i jungle speed, amb un sopar a l'altura dels millors que podríem fer-nos a casa, i amb uns mojitos made by Carles i Annette (la nòvia de Carles) tremendos. Vaig batre el meu propi rècord, que segueix augmentant poc a poc: 13 ous en una truita de creïlles! 15 ous pròximament, els fans m'ho demanen, jaja!

Diumenge, hem fet una fideuà de la que Carles i jo podem estar orgullosos. La nostra primera experiència en solitari amb una fideuà... perquè no sé si la fideuà mig cremada de Johan conta...

Però com podeu imaginar tot això només és una excusa per estar acompanyat per la millor gent.

Per cert, em sembla que són les primeres fotos públiques d'Annette?

Un abraç!

Albert

super sopar de dissabte

d'esquerra a dreta: Natalia, Dominika, Malwina (la nostra companya de pis), Annette, Carles i Axel

super fideuà!

d'esquerra a dreta: Albert, Annette, Inês, Wenjing, Malwina, Natalia

canvis

2009-02-17T00:14:00.016+01:00

Estimada Elena i tipets, semblava impossible però aquí estic de nou!

Del pringat de l'última entrada, a aquest renovat electró:

o aquest altre:

o aquest:

... hi ha hagut un canvi, definitivament.

Em sent increïblement bé. Feia temps que no em sentia tan bé. La vida que porte és difícilment millorable. Tinc un treball agradable, uns companys de treball de puta mare i de totes les parts del món, i amics de debò. Em sent molt afortunat de viure el que estic vivint... i que dure.

I a més, últimament allà on vaig, estic rodejat de dones. I últimament tinc l'autoestima a tope. No tinc por a la conversa, m'ho passe molt bé xerrant, i de vegades tinc algun acudit que em sorpren. El millor Albert, sense dubte.

Les fotos són de la festa que va organitzar la meva millor amiga ací, Wenjing, que celebrava l'any nou xinés. Una de les millors festes de la meua vida. Va començar amb els xinesos preparant dumplings (una espècie de raviolis de porc o vedella deliciosos), sushi, papes de gamba (vaig vore com es fan!!! resulta que són unes làmines congelades que les poses en oli calent i s'unflen de seguida)... Va continuar amb la sangria que vaig preparar jo... després vingueren els incontables xupitos i cocktails... Albert robant-li la cartera de forma magistral a un tipet italià que tractava de xerrar amb la tipeta que em porta de cap últimament... i va acabar amb Albert i aquesta tipeta ballant en el carrer a les dues de la nit, nevant...

Fa un parell de caps de setmana, el meu millor amic d'ací -Axel- i jo vam sortir amb Natàlia (així es diu) i la seva companya de pis, Dominika (una xica polaca). Ens ho passàrem genial. Quin parell de xiques amics!! No tinc fotos de moment, però en tindré! ;)

Hui he xerrat amb Natàlia, i ha anat molt bé. Probablement ens veurem el cap de setmana, o inclús abans... Si tot va bé, anem a planificar un viatge a Egipte, a bussejar pel mar roig! Natàlia és biòloga marina.

I l'altre dia, jugant a futbol, em vaig torçar el turmell, i el tinc fotut, i no puc ballar... i he de ballar... perquè ella vol que ballem...

she's electric!!

Un abraç!

àlbert

confusió

2008-12-07T14:25:00.000+01:00

El meu telèfon mòbil hauria d’haver sonat fa ja una estona. Havíem quedat que aquest matí aniríem a un mercadet de Nadal i a veure una representació de dansa del ventre. Però el mòbil no ha sonat, perquè aquesta persona amb qui tant m’agradaria compartir aquest diumenge, déu estar sobrecarregada emocionalment i no sap què vol en la vida. I té massa por d’estar sola. Massa por...

Jo tampoc sé que vull, però almenys sí que sé a qui estime. No sé de quina manera estime a aquesta persona, de quina manera es podria classificar aquest tipus de relació, ni si hi ha una paraula per fer-ho.

Fa una estona estava fent un comentari en el blog de Julian, on deia que per poder captivar a una persona (i ser captivat), cal ser sensible a la bellesa dels petits detalls. Julian parla d’una participació activa, i no sé si es refereix al fet de conquerir a una persona. La meua experiència personal és que per poder apreciar la bellesa d’una altra persona cal estar en un estat emocional de receptivitat. Molt sovint el que ocorre és que nosaltres estem bojos de receptivitat i malauradament no despertem cap interès especial en l’altra persona. Aquest sentiment és molt, molt frustrant. Però la meua experiència personal és, una altra vegada, que tot té un costat positiu. Més val despertar i adonar-se’n de la realitat. L’amor és cosa de dos.

I ara he rebut un missatge.

Me’n vaig. Un abraç,

Albert

2008-12-05T23:09:00.002+01:00

tant de bò m'equivoque, però em sembla que aquesta nit eixiré de la caverna de Plató...

molt prompte... el retorn

2008-12-02T22:27:00.002+01:00

Aquest cap de setmana l'electró torna amb tots vosaltres.

Albert

la crisis de les subprime amb humor

2008-10-15T19:38:00.000+01:00

"Team building"

2008-09-29T22:10:00.004+01:00

Casualitats que té la vida, uns mesos després Wenjing és la meua millor amiga.

àlbert

Bon Iver

2008-09-29T22:09:00.001+01:00

Dijous passat Ana i jo anàrem a un concert del grup Bon Iver en una sala molt coneguda en Copenhage, Vega. Tot un plaer sentir a estos tipets. Toquen un estil bastant inclassificable, amb una base musical molt intensa, encara que molt bàsica, i tenen la gràcia que tots quatre integrants del grup canten bé, encara que el líder del grup destacava bastant. Per cert que eixe tio es va portar al concert almenys 7 guitarres distintes. Pràcticament per a cada cançó usava una guitarra distinta. Inclús en tenia una completament metàl·lica, un so molt xulo.

Em vaig quedar flipat perquè hi havia un xiquet entre els membres del grup! Un xaval que tindria uns 16 anys! Increïble, perquè el pobre feia una cara de llàstima! Que jo pensava, però xavalet, alegra’t! Que no has tingut temps encara d’enamorar-te maxo!

La qualitat de so de Vega és magnífica, hi havia moments que l’estómac tremolava al ritme dels baixos. Una passada. Tinc ganes de que Ana, que és un Carles en xica i s’entera de tot, em torne a convidar a un altre concert en Vega, perquè va ser un dels millors concerts que he vist.

Espere que vos agrade!

tornar a començar

2008-09-21T23:30:00.003+01:00

I’m back!

No, aquest blog no caurà en l’oblit! Mentre el meu club de fans (presidit per Elenita) continue interessat per mi, per a mi continuarà sent un plaer escriure les meues parrafades!

Mare meua, m’he posat a llegir la meua última entrada, i he decidit que per no abusar de la vostra paciència em centraré en el present i hauré de deixar a banda els dos últims mesos. Això sí, vaig a fardar un poquet de cosines i germana guapes! Aquesta és una de les moltes fotos que es van fer en la boda del meu cosí Àlex en Itàlia, allà pel 8 d’agost...

Què? Què vos pareix la genètica Cervera i Padrell? Cada vegada que una d’elles feia aparició en el hall de l’hotel, tots fèiem una ovació!

Però en fi, centrem-nos! Doncs ja torne a estar per Copenhaguen, encara que moltes coses han canviat. Per començar, estic vivint en el piset dels meus somnis, un apartament molt xulo en un edifici situat en un dels millors llocs de la ciutat. Estem al costat dels llacs de Copenhaguen per un costat, i per l’altre tenim el museu nacional de l’art, amb el seu parc, i al jardí botànic, a més de la universitat antiga de Copenhaguen. A 10 minuts caminant del centre. Què més es pot demanar? Bé, només ens faltaria tindre un ascensor, tenint en compte que és un 5é pis, però mira, a base de pujar i baixar estic fent unes cames que ni Indurain.

Tinc una habitació molt agradable, amb tot allò que necessite i a més amb el meu piano electrònic, que vaig enviar des de València. A part ens ha quedat un salonet-menjador molt agradable, tot de l’IKEA, per supost.

M’ha fet gràcia llegir l’última entrada d’aquest blog, perquè en aquell temps encara estàvem buscant pis... va ser molt difícil trobar aquest, i ara pense que hem tingut molta sort. I, si tot va bé, viurem aquí durant els pròxims 2 anys. I tant de bo puguem quedar-nos aquí un any més, perquè no crec que trobem cap lloc millor que aquest, i fer una mudança és extenuant, sobretot quan has de pujar un sofà a un 5é pis per les escales, tu solet amb un pobre xaval del IKEA que es mereix el cel...

La companyia és magnífica. De moment estic vivint amb Ana, portuguesa, i amb Inês, també portuguesa, encara que Inês està ocupant l’habitació de Carles, que vindrà a viure aquí a partir de novembre.

Amb Ana tot va molt bé. És una xica molt agradable, igual que el seu novi, que ve des de Suècia cada dos caps de setmana (per evitar especulacions). Amb Inês també va molt bé, però si vareu llegir la meua última entrada, vos en adonaríeu que jo tenia moltes expectatives, que no s’han acomplit, almenys no del tot. Seguisc sent molt bon amic d’ella, però d’una banda està clar que això serà tot, i d’altra, viure amb ella no és tan senzill. Últimament està bastant estressada, perquè ha d’entregar el projecte d’ací no-res, i de vegades em dona la sensació de què semblem un matrimoni no massa ben avingut, i això és l’última cosa que jo hauria desitjat. En fi... Es tracta de ser pacient i tolerant, no sempre és fàcil conviure amb algú, especialment en moments difícils.

Com sabeu ara sóc estudiant de doctorat! És emocionant. El projecte de moment va molt bé. La setmana passada vaig tindre una reunió important amb el cap del departament i membres de l’empresa farmacèutica amb qui col·laborem (Lundbeck), i tots van estar molt contents del treball que havia fet fins aleshores i de la presentació que vaig fer. Així que en el treball tot ha començat molt bé.

El millor que té el doctorat, de moment, és ser assistent del professor en Introducció al Control de Processos. El meu treball consisteix en estar en classe durant els exercicis i explicar als alumnes que tenen problemes com solucionar-los. A part els he d’ajudar a utilitzar el Matlab i de tant en tant he de fer alguna xicoteta explicació. No és espectacular el que he de fer, però he descobert una petita vocació, ja que m’encanta ensenyar. De moment només hem tingut dues classes, i en la primera vaig tindre més responsabilitat. Vaig estar bastant nerviós, perquè era la primera vegada que havia de fer una presentació per a uns alumnes, però passades les quatre hores dels exercicis, me’n vaig anar a casa super feliç d’haver vist que havia estat capaç de contestar i resoldre tots els dubtes, i que quasi tots els alumnes havien pogut acabar l’exercici del dia. És una sensació molt gratificant.

Quant a la meua vida social, en aquestos moments està bastant pobra. L’últim bon amic que em quedava, Pavel, se n’ha tornat a la República Txeca i no tornarà fins febrer o març. Se’l troba a faltar, però acabe de planificar un viatget a Praga amb un altre amic mexicà per fer-li una visita un cap de setmana en octubre! Estic desitjant-ho.

En la universitat conec molta gent, i tots els divendres no em perd el partit de futbol amb els mexicans i colombians, però fora d’allí no fem res junts. Així que els meus amics queden reduïts a Ana, Inês, i Carles quan torne (aquest dimarts!).

Però el curs acadèmic ha tornat a començar (ho va fer l’1 de setembre), i amb ell les classes de salsa. Dimarts passat vaig tindre la meua primera classe en el nivell avançat! Va anar molt bé, però ara resulta que hem canviat de professor, i es veu que cada ú usa uns noms distints per a les figures, així que l’altre dia anava de cul... Però això no es deia “prima con la hermana”? No, aquest tio a això li diu “adios con la prima”... Buff!!! No hi ha qui s’aclare. Perquè es que damunt algunes figuretes se les trauen. Hi ha una que es diu “fiesta” i es tracta de donar palmes a un costat, a l’altre, tocar cul amb cul de la xica de la dreta, i després amb la de l'esquerra... Ale, i ara què, "sangria"?? La millor (o la pitjor segons es mire), és la figura “enchufla con peluqueria”, que es tracta de fer una enchufla i quan passes pel costat de la xica que deixes, li desfàs els cabells a la pobra xiqueta. No sé qui va ser l’original d’inventar-se això!

En fi, que salsa continua sent tan divertit com sempre, i tractaré de no perdre’m cap classe. A part és en classe de salsa on he de fer els deures amb l’aspecte social... Per no parlar que ja tinc a dues xiquetes en el punt de mira, una en particular...

Estic a l’espera de que m’assignen una classe de danès. Porten temps des de l’escola diguent-me que ja m’avisaran de quan comencem, espere que siga prompte. És un altre molt bon lloc per fer amics, passar una bona estona, i desconnectar un poquet del treball. A part, és la meua intenció aprendre danès com per poder mantindre una conversa d’aquí un any o any i mig... això seria ideal...

Bé, això és tot més o menys. Ja veieu que la meva vida privada no està en el seu millor moment, però en general tot va molt bé, i estic molt content de poder viure on visc. Aquest matí, he anat a donar un passeget pel jardí botànic i llegir una estoneta. Què afortunat em sent de poder fer això... Per cert, que m’acabe de llegir el llibre “la elegancia del erizo”, de Muriel Barbery i ha sigut un plaer. Un llibre sobre l’art, la felicitat i eixes petites coses efímeres que ens fan sentir la Bellesa.

Espere que estigueu molt bé tots/es. Escriviu i conteu notícies, i si voleu quedem pel messenger/voipbuster/skype i xarrem. Per cert que ja sabeu que ara teniu 3 anys per fer una visita, així que no hi ha excusa que valga per no vindre a visitar-nos.

Un abraç!

àlbert

tornar

2008-07-02T23:17:00.001+01:00

Acaba el període de transició i prompte començarà el doctorat.

Divendres per la vesprà torne a València. Estaré a casa des del 4 de juliol fins al 29 de juliol. Aleshores tornaré a Dinamarca, i l’1 d’agost començaré el doctorat, una experiència que durarà 3 anys.

Se’m fa estrany pensar que passat-demà estaré de nou a casa. Des que vaig tornar a Dinamarca han passat només 2 mesos. No obstant això, han passat moltes coses. El mes de maig va ser l’acomiadament de Hyejin i de tot allò que envoltava d’alguna manera a la seua persona. L’acomiadament d’un tipus de vida. El mes de juny ha sigut un “tornar a començar”. I em sorpren que tot haja passat d’una manera tan natural. Sense donar-me compte m’he fet molt bon amic de Inês, una nova companya a la DTU. Pensant-ho bé, l’Eurocopa ha ajudat bastant en aquest procés, ja que ha donat l’excusa perfecta per moltes quedades i per trencar el gel.

Tot fa indicar que Inês serà un dels pilars sobre els quals es sostindrà la meua vida, almenys temporalment. M’ho passe amb ella genial, i els “coffee breaks” que hem començat a fer cada dia després de dinar no serien el mateix sense ella. Una tipeta simpàtica a més no poder i molt bona xiqueta. Llàstima que en principi torna a Portugal a finals de setembre, però en fi, a gaudir del present i si a cas a tractar de convéncer-la perquè es quede. Clar que això ha de nàixer d’ella, si no mai no aconseguirà ser feliç aquí.

Ara que la història es reescriu de nou, se’m fa estrany posar un parèntesi. Encara que això no lleva, per suposat, que no tinga moltes ganes de tornar a casa per tornar a vore a tot el món de nou.

Continua la búsqueda d’una nova casa per compartir eventualment amb Ana, una amiga portugesa, i amb Carles. Està molt difícil la cosa...

Aquesta entrada ha sigut bastant improvisada. Gràcies Juli i Elena per insistir en que escrivís. La pròxima des de València. Una abraçada molt gran a tots i totes!

àlbert

Corea

2008-05-28T21:23:00.025+01:00

Corea. Fins ara, eixa paraula no havia significat per a mi més que un minúscul país que segons semblava es duia molt malament amb el seu veí del nord. Els meus coneixements sobre el país en qüestió no han canviat massa, però ara eixa paraula em suggereix instantàneament una cara, la de Hyejin, i per tant, un sentiment dolç.

Com és d'irracional l'amor humà (en el sentit més general de la paraula). Sempre he pensat que és una casualitat haver sigut fill dels meus pares, germà dels meus germans o amic dels meus amics. Estimem als nostres simplement perquè hem tingut l'oportunitat de compartir el nostre temps amb ells. Agafeu a un individu qualsevol d'aquesta societat. De segur que els millors amics d'aquesta persona es trobaran entre els companys de l'escola, de la universitat, la gent del barri o de la falla. Aquesta persona no ha elegit a les persones que estima. Les ha trobades al seu camí, i instintivament ha desenvolupat un sentiment d'estima cap a elles. Això em du a pensar, per inducció, que qualsevol persona d'aquest món (amb un estat de salut mental raonable) és digne de rebre el nostre afecte. No obstant, no és així. Contínuament som informats de milers de persones que moren o sofreixen al món, i aquestes persones no desperten en nosaltres cap mena de sentiment. De fet, de vegades és necessari que se'ns estimule l'ànima amb una banda sonora o un relat personal perquè aquestes pobres persones modifiquen el nostre estat d'ànim durant una fracció de temps indeterminada. I és que l'amor humà, repetisc, és irracional. Aquest raonament em condueix a moltes preguntes, cap d'elles sense resposta. Em pregunte per exemple si estimem perquè sí, o si ho fem perquè necessitem ser estimats. Hi ha molt poques persones que siguen capaç d'estimar sense més, sense rebre res a canvi. Heu estimat alguna vegada a una persona anònima? Aquestos raonaments, com vos deia, em porten a relativitzar molts conceptes, per exemple el de nacionalitat, o per ser més exactes, el de pàtria. Hi ha conceptes que són per natura il·limitats, com "amor", "amistat", "llibertat", "justícia", i probablement també "nacionalitat". Però n'hi ha d'altres tancats, com per exemple "pàtria". Els conceptes tancats són tan artificials com les fronteres, només existeixen a causa de les limitacions de la ment humana.

Si una cosa agraïsc a l'experiència que estic vivint, és que m'ha ajudat a obrir la meva també limitada ment.

Però en fi, jo venia a explicar que, malgrat estos pensaments, estic vivint els moments més feliços que he passat en Dinamarca. O serà que he oblidat moments semblants del passat. Tot és possible.

Fa dues setmanes, vaig passar un cap de setmana increïble. Tot va començar quan Pavel (el meu amic xec, que vaig conèixer al curs de danés) ens va proposar als coreans i a mi que si ens en anàvem un cap de setmana al nord de Sjælland (l'illa on està situada Copenhague, mentre que Jutland és la península unida a Europa). El plan era viatjar en bicicleta uns 140 km en dos dies, acampar en la platja i fer una barbacoa per sopar.

La primera reacció va ser un poc escèptica. Acampar en la platja en el nord de Dinamarca? Fer 140 km en bici? Tioooo Pavel, que no tots som esportistes d'èlit com tu...

Però poc a poc, ens vam acomboiar. Hyejin em va acabar d'animar. Així que res, a pedalejar!

Vaig aprofitar l'excusa per comprar-me una bicicleta nova, que com que ara sóc capitalista, com diu Carles, m'ho puc permetre! M'he comprat una Mustang Classic, la bicicleta típica de Copenhague. És preciosa, no creieu? I voladora!

El viatge va anar bastant bé. Vam tindre dues punxades, però per sort ahi estava el mecànic Àlbert per solventar-les (crec que Jiwon es va enamorar de mí quan vaig saber trobar la punxada amb la sensibilitat dels llavis i seguidament li vaig arreglar la roda. Es va meravellar com només es meravellen els asiàtics).

Va haver un moment de pèrdua de l'orientació. Pavel, com que és un sobrat i li agrada el risc, només portava 3 mapes cutres trets del google maps, i va haver un moment que ens vam trobar amb una autopista que no podíem creuar i va proposar atravessar una zona que no apareixia en el mapa i creuar una via de tren per poder arribar a una altra carretera! Jo li vaig dir que estava boig, i que anàrem per un altre lloc. Al final, vam agafar una solució intermitja, i sense saber com, clavant-nos per un camí perdut, vam arribar de repent a la carretera que ens convenia! Increïble, tenint en compte que ens orientàvem amb la posició del sol simplement.

El viatge va ser meravellós. Vam passar entre boscos verdíssims, per zones de cultiu, amb unes precioses flors grogues pentinades pel vent, i finalment, quan descendíem cap a la platja, vaig admirar una de les millors postes de sol de la meua vida. Com que ens dirigíem cap a l'oest, teníem el sol de front. El cel era blau i rosa, amb uns núvols fragmentats que semblava que queien com una cascada, i, allà al fons, hi havia un sol taronja, a punt de fondre's amb la terra. Diverses vegades vaig tancar els ulls i vaig tractar de retenir aquella imatge, perquè aquell espectacle de color es mereixia una poesia.

Després, poc a poc, es va anar fent fosc. I afortunadament, prompte arribàrem a la platja de Tisvildeleje. Arribí mort, però feliç. De seguida muntàrem les tendes i preparàrem les barbacoes. Quina gana tenia!

Com que la nit va ser estrellada, el fred va anar augmentant, així que prompte entràrem en les tendes, i encara que el sòl era dur com una pedra, de seguida vaig caure, completament esgotat.

Al dia següent ens alçàrem molt prompte i vam donar un passeig per la zona. Havíem acampat en una platja amb dunes, completament verge, que em va recordar a Doñana. Més enllà de les dunes, hi havia un bosc de coníferes, per on caminàrem una estona. Pavel em va dir que allí dintre hi havia un gronxador, i quan el vam descobrir no m'ho creia. Era un gronxador agafat a un arbre en la part més alta d'un pendent. Hi havia que donar un salt i agafar-se a la corda per l'aire per donar impuls. I quan la corda arribava al seu màxim angle, baix els peus hi havia un buit d'uns 5 metres. Carles s'hagués mort d'haver vist la imatge. Però tots ho vam probar, va ser divertit i com podeu vore vam sobreviure.

Després del passeig per la muntanya tornàrem cap on teníem les bicicletes per la platja, i els bojos dels coreans, Dan i Pavel es banyaren i tot, freda com estava l'aigua.

Després continuàrem el viatge en bicicleta. La primera etapa del dia va concloure a Gileleje, on hi ha un bonic port i un bon mercat de peix, cosa estranya en Dinamarca. Allí vam menjar un gelat deliciós i vam continuar cap a Helsingør. A eixes altures ja estàvem morts, així que el castell de Hamlet em va donar bastant igual i em vaig dedicar a dormir una becadeta en el jardí que em va sentar divinament. Finalment, acabàrem el viatge tornant cap a Lyngby. 130 km o així en dos dies. Aconseguit. I una experiència inoblidable.

Aquest cap de setmana també ha sigut genial. Divendres anàrem Annette, Carles i jo (un dia escriuré un llibre anomenat "diari d'un farolet") a Pumpehuset, una sala de concerts al centre de Copenhague, i gaudírem d'un concert de folk rock. Va ser la primera experiència amb el folk rock, i la veritat és que em va agradar molt. També és cert que la música en directe és un altre món, així que durant el concert em vaig sentir com un folk-guy més. No em vaig quedar fins al final del concert (Carles i Annette sí), però l'última part que vaig vore jo va ser increïble. Una tipeta boja, i preciosa (en molts sentits), va crear una mena de barreja entre música electrònica i folk, amb uns sorolls bastant místics. Com va dir Annette, un estil molt nòrdic.

Dissabte vam fer una barbaque party a casa de Pavel. Eixírem a un descampat a prop, i vam fer una gran foguera. Ací en Dinamarca s'estila usar barbacoes de carbó, però que no vos enganyen, no van ni cara l'aire. Jo els vaig dir que es deixaren de tonteries, i que agafàrem el grill de la barbacoa i que el colocàrem sobre les brases de la foguera, que si no no soparíem, i com que va eixir bé l'experiment, em van dir tots que era un geni, a la qual cosa els vaig respondre que "és que al meu poble ho fem així".

La nit va acabar de la millor manera possible, anant cap a la parada d'autobusos de la DTU en la bicicleta de Hyejin i portant-la a ella al darrere, en un dels moments més romàntics (si no el més) que he viscut en Dinamarca (sentiria ella el mateix?). I curiosament, no estic enamorat (eròticament) d'ella. I és que com diu Milan Kundera, hi ha dos tipus de dones, aquelles amb les que desitjaries gitar-te, i aquelles amb les que desitjaries dormir. Però a vore com li propose jo si vol dormir amb mi...

Hyejin torna a Corea aquest dijous. No la tornaré a vore en molt de temps. Estic aprenent a viure amb aquest tipus de situacions. La qual cosa, en certa manera, m'espanta.

Una abraçada,

àlbert

P.S. Qualsevol cançó de Jorge Drexler m'hagués servit per aquesta entrada, així que he posat una de les meues favorites.

Tots en un arbre d'eixos raríssims

Pavel engronxant-se

Un arbre amb forma de serp!

Hyejin enterrada

Els bojos eixos nadant

Foto d'anunci de colònia

Corea, Txèquia i Austràlia

No podia faltar!

nova etapa

2008-05-11T16:23:00.027+01:00

Sí, una nova etapa. I ara sí que va en sèrio.

Vaig tornar a Dinamarca l'1 de maig, després d'haver viscut un mes i mig magnífic. Ha sigut una mena d'acomiadament d'un tipus de vida, que segons les previsions quedarà suspés almenys durant els pròxims 3 anys. Tot va començar aquell 17 de març, aquell fred 17 de març, en què vaig abandonar un Copenhague molt nevat, sense saber ben bé si seria un "fins prompte" o un "adéu". Al dia següent tornava a casa, i canviava radicalment de la neu a un Sol revitalitzant. A València m'esperava la meua família (incloses les meues cosines) i unes Falles que vaig gaudir com si no les hagués conegut mai. Després va vindre una Pasqua al mas, a Reus, i sense tindre temps per assumir que havia tornat a casa, agafava un avió a Roma.

El viatge que vaig realitzar per l'oest i el nord-oest de Itàlia ha sigut sense dubte un dels millors que he fet en la meua vida. Per eixa gent tan especial, per un temps increïble, una arquitectura, un paisatge i un art exhuberants i replets de secrets per descobrir, i un menjar i uns "gelatos" divís.

Aurora, Majo, Lean i Juli em van fer sentir com a casa, al temps que eixes divertidíssimes converses nocturnes en l'habitació d'Aurora i Majo, amb frases tan bones com Majo diguent "A vosotros no os pasa que os levantáis de dormir sin pantalones algunas veces?" i la seva posterior "xe, voy a callarme ya, que me canso de oir mi voz!", em van fer sentir com un xiquet en un campament. Gràcies per eixos meravellosos moments!

Descobrir Siena, i Florència amb Aurora, Mar i Clara i després pel meu compte va ser tota una experiència. Com ja sabeu Florència és una ciutat increïble. I si he de seleccionar el meu lloc favorit, diria que és la vista de la ciutat des de la Piazzale de Michelangelo. És un d'eixos llocs on s'ha d'anar amb una tipeta que de moment no ha volgut donar-se a conèixer...

I què dir de Torino, Milan, però sobretot Pier! Doncs que va ser com pujar-se en una màquina del temps i tornar a fer l'erasmus, amb la falta de Carles, però amb un Pier amb ganes de fer tot el que no va voler fer a Copenhague per tindre nòvia en aquells moments. I eixe Pier és el millor. És un tipet que no ha nascut per compartir una vida amb una tipeta, eixe ha nascut per caçar. Ho té en la sang. El tio va fer tota una demostració i va besar a una xica californiana i va obtindre el seu número de telèfon en tan sols 5 minuts! Increïble!

Després d'haver-me empassat quasi tota la meua guia Lonely Planet sobre Itàlia de 900 pàgines, vaig tornar a València, havent aprés moltíssim sobre... la vida, en definitiva.

Els següents dies em vaig dedicar a adaptar el meu Projecte Final de Carrera a la versió espanyola, i de nou sense donar-me temps a assumir que tornava a estar a casa, me n'anava a Galícia, la meua bellíssima terra natal.

Encara que Galícia és meravellosa, el millor va ser tornar a estar amb Letícia. Què bonica que és. És una d'eixes persones precioses, que tant difícils són de trobar. Ella té la gran gràcia de què és tan feliç que comunica eixa felicitat. I ú no pot evitar sentir-se bé quan xerra amb ella sobre qualsevol cosa. He gaudit amb ella d'una excursió per l`àrea del Miño amb una gent magnífica. Els monitors se n'eixiren. Una nit vam fer "noche de terror", que això als gallegs els mola molt, i van començar a contar unes històries que feien morir de riure. Jo tractava d'apagar eixes ganes de riure, perquè la professionalitat dels gallegs quan parlen de "meigas" i de parets que ploren sang, o rodes del volum d'una minicadena que giren soles no té igual, i la seva seriositat et deixava amb el dubte de si realment es creien el que deien!

Després de donar tantes voltes pel món, vaig tornar per fi, d'una manera més definitiva, a València. Vaig estar uns dies pel poli, com si res hagués passat en els darrers dos anys. Vaig passar una vesprà de xarreta super agradable amb el tipet, què en un mercadet de menjar i begudes típics valencians, el molt burro es va comprar cinc tíquets i al final va agafar un pet xicotet i tot. Que la gent quan el veia pel poli li preguntava "tipet, has begut?". Per fi vaig conèixer a Majo, la tipeta oficial, que em va caure super bé, i espere que tot vaja bé entre ells dos si decideixen que siga així. També vaig compartir algun dinar amb Edu i Johan, i uns dies després, ja just el dia abans de tornar a Copenhague, van ser les famoses paelles del poli. Una experiència que em feia gràcia viure, i que em va agradar moltíssim durant l'elaboració de la fideuà que va organitzar el Johan, que misteriosament va eixir bona. I dic misteriosament (mireu la foto en que jo tinc el polze diguent "açò no valdrà res!") perquè el Johan poseeix el màgic do de que li isca bé una fideuà utilitzant aigua corrent en lloc de caldo de peix, afegint una quantitat ínfima de marisc i damunt cremant-lo (el caldo, si se li pot dir així, era negre completament), i finalment quasi oblidant-se d'afegir la sal (i amb Edu tirant la sal a grapats, i a ull). M'ho vaig passar molt bé, molt divertit, però he de dir que encara que vaig gaudir molt de la companyia de Saül i tots els químics, amb la seua famosa "conga, conga, me gusta la milonga", el final de les paelles va ser molt trist, quan tota la gent va marxar de la festa allò semblava un abocador. I crec que uns estudiants d'enginyeria, que tant se'ns parla de medi ambient, hauríem de donar exemple. I si fos per mi, les paelles en el poli no existirien. I mira que ho passí bé, però festes es poden fer sense ser uns bruts i sense eixos desgavells.

I bé, no em puc oblidar del meravellós temps que he passat amb els meus germans i els meus pares. Ha sigut un plaer tornar a estar a casa.

Com sabeu, ara torne a estar a Copenhague. Treballaré en la DTU com assistent de recerca (faré més o menys el mateix que feia abans, però cobrant) durant maig i juny, i si tot continua bé (de moment va bé segons m'han dit), començaré el meu doctorat l'1 d'agost, que acabaria segons el planning el 31 de juliol de 2011.

Sí, jo també em vaig ensurtar quan vaig veure l'any 2011 sobre un paper. I no ha sigut una decisió fàcil. Però, dins de mi, crec que tenia la decisió presa des del primer dia. M'agrada la vida en la universitat, i la vida fora, conèixer coreans, xinesos, txecs, espanyols... I m'agrada la forma de treballar del nostre (crec que ara ja puc començar a dir-ho) grup de recerca. Sobretot m'agrada la gent. Crec que tinc l'oportunitat d'aprendre moltíssim com a professional però sobretot com a persona dels pròxims 3 anys, així que encara que de vegades tinga por del futur i em pregunte si estaré a l'altura, m'agrada pensar en com crec que seré jo després d'aquestos anys i en tot allò i tots aquells que podré haver conegut.

Els primers dies per ací dalt han sigut com una "lag phase", si em permeteu el terme. Ha costat (i encara consta) comprendre que moltes coses han canviat, i que ara sí, comença una nova etapa. Carles, Zhimin (un amic xinés que es va alegrar moltíssim de tornar a vore'm, em va dir "oh! pensava que no et tornaria a vore!"), els e-mails de Hyejin i Pavel, i el partit de futbol de divendres passat m'han ajudat a recordar que aquí també tinc la meua vida. I que és i pot ser molt agradable. És una llàstima que la gent haurà de marxar algun dia, però el fet d'haver-los conegut ja és una sort, i em dona l'esperança de que coneixeré gent com ells i elles de nou en el futur.

Ara visc en un apartament a Copenhague, allò que sempre havia volgut, i a més a més, just en el centre. Visc en una de les millors zones de la ciutat, just al costat d'un dels llacs de la ciutat i en la zona d'eixir per la nit, repleta de bars i cafés. La llàstima, que compartisc pis amb una tipeta danesa d'uns 30 anys que no té massa afició per la conversació. Segons em va dir per e-mail, ha estudiat literatura danesa, i ara és "free-lance writer", cosa que pintava molt bé al principi, però que ara ni tan sols he pogut confirmar perquè esta tipeta s'amaga en la seua habitació constantment. De vegades em dic a mí mateix, "mira, és tímida, què li anem a fer", però jo també ho sóc, i una cosa és ser tímid i una altra ser un poc estúpid. En fi, crec que el lloc on visc ara serà temporal, encara que la localització és realment bona. Idealment m'agradaria compartir un pis amb altres estudiants, és un projecte que tinc en ment i que m'hauré de plantejar seriosament pròximament.

El tema estrella d'aquesta entrada podria ser parlar un poquet sobre Annette, la tipeta de Carles, que ja conec bastant bé (almenys m'he pogut fer ja una primera molt bona impressió). Però crec que no em correspon a mi parlar d'ella (eh! Carles!), així que no ho faré. Això sí, no puc deixar de dir que com a membre del consell de savis, Annette m'ha caigut molt bé i que se'ls veu super bé junts, cosa que m'alegra moltíssim. Damunt Carles és super bon tipet i em convida a sortir amb ells de sopar per ahi, encara que jo faça de farolet... Per cert que divendres per la nit van fer una TDC party (recordeu? "Tour de chambres") en la resi de Carles, i em va convidar. Ho vaig passar super bé, i espere poder tornar per allí prompte, perquè hi ha molt bon rollo, i per què no confesar-ho, alguna xiqueta espectacular. Espere que Carles em pase les fotos prompte i si algun dia d'aquesta vida s'anima a tornar a escriure en un blog, que espere siga així després del toc d'atenció que li hem fet tots, les penge ell mateix, encara que algunes d'elles poden fer que perdeu tot el vostre respecte per nosaltres (o no, tal volta augmente, jeje, no dic més...).

Crec que ja he abusat bastant del vostre temps, si és que heu arribat fins ací. Hi havia moltes coses que contar. Ha sigut un plaer vore-vos a tots. Fins molt prompte i una abraçada molt forta del vostre petit electronet, que ja s'està fent un electró adult!

àlbert

P.S. La cançó que sona (que ja haurà acabat de sonar ja fa rato, amb el rollo que vos he soltat), me la va passar Leticia. M'encanta perquè és una cançó tan happy com ho és ella!

Moments

Il·luminació del carrer Sueca (Falles)

Fontana di Trevi (Roma)

Aurora i jo sobre el Ponte Vechio (Florència)

Vista de Florència des del Piazzale Michelangelo

Pier i jo en una pizzeria napolitana a Torino, on vaig menjar la millor pizza de la meua vida.

Leticia i jo a Bayona (Galícia)

El grup de l'excursió a la desembocadura del Miño

Edu, Johan i jo amb la nostra creació miraculosa (València, paelles ETSII)

sense ordinador

2008-05-08T15:59:00.002+01:00

No m'ha caigut un llamp ni m'ha assassinat la dona danesa amb qui visc ara... no done notícies perquè estic sense ordinador portàtil, cosa que espere que canvie a partir de dimarts! Pròximament, mirada enrere, a este mes i mig meravellosos en què no he parat i he viscut quasi de tot, i noves expectatives.

Un abraç,

Albert

i ara a Santiago, a vore a Leticia...

2008-04-17T00:21:00.002+01:00

... i a fer un passeig en canoa pel Miño, i a menjar pulpo a feira, i lacón con grelos...

... i entre viatge i viatge hi ha hagut una trobada express amb Juli i Mar, una obra de dansa preciosa al Teatre Principal (el amor brujo, de Falla), una reunió amb Sorianator memorable, una entrega de projecte, amb una enquadernació (o millor dit violació) on m'han sablat 100 euros...

... i en el cap tinc una presentació front a Sorianator's class, un futur treball temporal en Dinamarca, un futur PhD, i una casa necessària per viure...

... i no tinc temps ni per vore les fotos d'Itàlia!

abracets!

àlbert

p.s. què tal Cancún?

p.s.2. Carles, ara que tens més coses que contar que ningú, continuaràs sense escriure al bloc? Mira que t'enviem entre tots un cap de cavall per correu postal, eh?

p.s.3. Com va JxB?

p.s.4. I la búsqueda de cosetes per al futur, Lean?

espai suspés per vacances..

2008-04-01T17:50:00.004+01:00

Aurora, Majo, Lean, Juli, Pier, Andrea...

... i Italia, il belpaese.

P.S. Perdoneu que repetisca la cançó, però em sembla la més adient.

i'm coming home...

2008-03-17T00:24:00.003+01:00

Vi ses, Danmark! :)

Snif! snif!

mmmm.... ja puc sentir l'olor a pólvora...

gràcies

2008-03-13T21:13:00.002+01:00

Estimats lectors!

Qui vos parla és ja un sr. Enginyer! O això és el que diuen! Jo no m’ho acabe de creure, encara que si vos dic la veritat, amics tipets, tots som enginyers des de fa ja molt de temps. I el projecte és una manera de donar-nos un cert temps perquè ens fem a la idea.

Avui, tretze de març de 2008, he presentat el meu projecte final de carrera: “Fermentation process monitoring using NIR transflectance”.

I avui, tretze de març de 2008, no seria un dia tan especial si no fos per tots vosaltres. I he pensat que, ja que no se si tindreu el plaer de llegir una tesi tan interessant com la meua (es nota la ironia?), doncs vaig a improvisar ací una secció d’agraïments.

Ahi van doncs els “acknowledgements”, la part més important de qualsevol treball, ja que és allò que el fa humà.

Mec! Ara em quede sense bateria, i m’he deixat el cable a la DTU!!! Quina ràbia!

Açò serà modificat demà en quant tinga un poquet més de sort! Moltes gràcies, estimats tipets, per la vostra amistat, sense la qual aquestos últims cinc anys no hagueren sigut tan feliços com ho han estat. I moltes gràcies família, per estimarme....

Açò s’apaga.

Gràcies per la super orla!! :)

Albert

Hui, Møns Klint

2008-03-06T21:07:00.012+01:00

Estimats tots i totes,

Comence a tindre una quantitat de coses per contar tan gran que com no ho faça ja, la pròxima entrada serà tan llarga que no l’aguantarà ni la millor de les meues fans: Elena. Aniré posant entrades poc a poc, perquè si no, no les llegirà ningú.

Per ordre cronològic, ja feia temps que volia contar-vos el viatge que vaig fer amb el meu amic Pavel a uns penya-segats que hi ha al sud de Dinamarca. Un lloc preciós, que ja havíem tractat de visitar Carles i jo en una ocasió. Dic “tractar”, perquè aquell maleït dia algun déu va estar en contra nostra i no va voler que vegérem eixa meravella.

Aquest lloc del qual vos parle s’anomena Møns Klint, que significa “els penya-segats de Møn, una illa que queda al sud de Dinamarca.

Si voleu informació sobre aquest lloc podeu consultar la Wikipedia, que tot ho sap (http://en.wikipedia.org/wiki/Mons_Klint). Jo volia currar-m’ho i donar informació xula sobre aquest lloc, però no em dona temps. Simplement diré que són penya-segats de creta, que és el que es coneix en anglés com a chalk, però que no és guix.

Tal com diu la Wikipedia: the chalk forming the cliffs consists of the remains of shells from millions of microscopic creatures (coccolithophorids) which lived on the seabed over 70 million years ago. As a result of huge pressure from glaciers moving west, the terrain was compacted and pushed upwards, forming a number of hills and folds. When the ice melted at the end of the last ice age about 11,000 years ago, the cliffs emerged.

Increïble, no?

Ara et passeges per la costa i admires eixes muntanyes colossals al costat del mar, i ni se’t passa pel cap la possibilitat de què hagen estat creades per milions de criatures microscòpiques...

Quan passejàvem per allí, vam vore algú que altre que amb un martell picava en els penya-segats, i ara ja sé perquè. Estaven buscant fòssils.

Møns Klint és molt curiós. El material del què estan fets els penya-segats és tan bla que es desfà fàcilment amb les mans. I el mar, poc a poc, es va menjant les immenses muntanyes. Vaig llegir a la Wikipedia que un dels punts més alts de Dinamarca va estar a Møns Klint, però de sobte va caure, vençut per l’etern desgast de l’aigua.

Quan u passeja per la costa, ha d’anar molt en compte, ja que de tant en tant hi ha petits despreniments... Així que no es pot caminar pel costat del penya-segat. Però d’altra banda tampoc no es pot anar pel costat del mar... I això sempre que no puge la marea, aleshores, com diuen ací, “you are in trouble”. Em va contar el meu amic Pavel que una vegada va estar allí i els va pujar la marea de repent! I aleshores es van haver de llevar els pantalons i van haver de xopar-se fins a la cintura, perquè deia que si anaven pel costat del penya-segat, l’impacte de l’aigua era la millor de les dutxes. No em vull ni imaginar, jo que tinc una fixació per la temperatura dels meus peus, com devien acabar.

Pavel és un xic xec que vaig conéixer a classe de danés i que és super bon xaval. Very good people. Vam anar ell i jo i una parelleta de xecs, el nom dels quals la meua limitada memòria no pot recordar. Però també eren molt bons tipets.

Aquest Pavel està tan boig, que un dia va anar en bicicleta des de Copenhage fins als penya-segats, 8 hores en bici!! Però el més fort és que va eixir a les 6 de la vesprà i va arribar a les tantes de la nit... Aleshores, el seu amic i ell van dormir al ras... simplement amb un sac de dormir! I tot perquè volia vore rompre el dia! Però va tindre tan mala sort que li van eixir núvols i boira pel matí i no va poder vore res.

I bé, ho deixe ja per hui. Vaig a posar unes quantes fotos xules. I me’n vaig a sopar, que esta nit vaig un poquet de festa amb Pavel i HyeJin, la meua amiga coreana. Més notícies pròximament...

La parelleta de xecs, Pavel i jo

Foto que no pot faltar. En cap país, pel que es veu...

Enganxat en una ternayina!!

M'encanta aquesta foto. Un mar de tres colors. L'aigua és blanca al costat dels penya-segats... És preciós.

Veieu el mateix cap de Buda que jo?

Els penya-segats i jo.

Penya-segats.

La típica foto de Møns Klint

Escales a l'infinit... (Bé, en realitat, porten de la costa a dalt del penya-segat)

Kan du tale dansk?

2008-02-05T22:54:00.000+01:00

Ja, selvfølgelig, det kan jeg godt!

Aquesta serà la meua resposta quan algú em pregunte si se parlar danés. Hui he fet l’examen i ha estat xupat! Estic fet tot un danés!

Estic molt content, sempre és bonic vore que els esforços es paguen. I encara que era un palo anar a classe dimarts i dijous durant dos hores, després de les 8 hores de rigor a la uni, ara puc dir orgullós que “Jeg kan tale lidt dansk”.

M’alegre de que vos haja agradat el video tant com jo m’ho vaig passar bé fent-lo. La veritat és que conforme l’editava m’anava sorprenent de que anava quedant bé. I sense prentendre-ho, al final ha resultat que la millor part és indiscutiblement la del museu, on ens vàrem calçar eixes sabatilles enormes d’anar per casa, els vam netejar el piso de tant de fer el jilipolles i damunt li vam alegrar el dia al pobre guàrdia, que estava mort de l’avorriment. I és que moltes vegades els millors moments són imprevisibles. No es pot planificar la felicitat. S’ha de viure quan passa per davant, s’ha de caçar al vol. I per a una persona extracalculadora com jo, és important adonar-se’n.

No em queda molt per afegir sobre Berlin, jo crec que ja s’ha dit tot. Per als familiars que vullguen saber més sobre el viatge, que entren al blog de Julian (l’enllaç el tinc a la dreta). Anem a ser realistes, jo crec que en lloc de “familiars” em puc dirigir directament a Elena. Elena, pásate por el blog de Julian, que lo ha explicado todo muy bien. Y de paso ponle un comentario que le hace ilusión, jeje.

Els últims dies han sigut d’infart. Van haver rumors en la uni de què no em podien extendre la data d’entrega del projecte. Però per sort sí que ha pogut ser la final. El 29 de febrer és el dia D, definitivament.

El millor que m’ha passat des que he tornat a Copenhage, i que coincideix amb esta nova etapa de “madurito”, ha sigut iniciar una amistat amb una xica coreana que és super bona xiqueta. Aquesta xica (la “core” endavant, per no donar el nom de moment) venia a classe de salsa amb mi. A mi sempre m’havia picat, perquè té una forma de vestir molt elegant. A diferència dels japos, que son uns yanquis tots, la core te bon gust. I això m’agrada. Perquè sempre he pensat que és una llàstima que els japonesos no hagen conservat la seva cultura. No sóc cap especialista en el tema, però què ha sigut d’eixos preciosos kimonos? Tal volta no siga massa pràctic, però almenys podrien haver fet un esforç en mantindre els seus costums, no se...

Bé, que m’enrolle. El cas és que l’últim dia de classe de salsa vaig perdre la vergonya, i quasi com a excepció en la meua vida, vaig deixar la ment en blanc, ni pressions ni històries, i simplement em vaig apropar a les coreanes i els vaig soltar el que m’apetia: les vaig convidar a ballar a un local de salsa un diumenge. La cosa va eixir molt bé. La core és la millor ballarina amb qui he ballat. La xiqueta és super primeta i és molt fàcil de conduir. I a diferència d’altres, sempre està contenta i felicitant-te per lo bé que balles.

Després d’això van vindre les vacances de Nadal, i la core va visitar Espanya. Li vaig esciure un super-mail explicant-li què havia de visitar a València, i ahi me la vaig guanyar. De nou, a diferència de moltes altres, em va contestar amb un e-mail encantador, i preguntant-me si estaria per Copenhage en el segon quadrimestre i que si era així li agradaria convidar-me a sopar un dia.

I ahi ella em va guanyar a mi.

Aquesta xiqueta és, en resum, de puta mare. Good people, eixa bona gent que tant abunda a València i que ací tan difícil és de trobar.

El passat divendres hi hagué festa a la DTU, i ens vàrem vore. M’ho vaig passar super bé, ballant amb ella, aplicant lo aprés en salsa, desaprenent a ballar fent el pato, mantenint una conversació agradable amb ella sense que li agafaren ganes d’anar al servei... En fi, el mai vist.

Tenim previst convidar-nos mutuament a sopar (jo faria una paella, i ella a saber què faria, mare meua) i tenim pendent anar a un concert de jazz. L’altre dia em va escriure i em va dir que li escriga i que quedem quan jo vulga, que sempre trobarà temps per a mi. I això és bonic que t’ho diguen.

Supose que vos pregunteu (si heu arribat a llegir fins ací i no vos heu dormit encara) com em plantege la situació... I aprofitaré per abordar el tema del “madurito”, que ha estat molt comentat.

Crec que qui millor m’ha calat ha sigut el sr. Lean, que ha parlat amb una saviesa comparable a la del sr. Charles. Efectivament, quan u va diguent per ahi que va de madurito, és perquè no ho te assumit. Perquè precisament un madurito mai diria que ho és. Ho és per natura, no li fa falta dir-ho, perquè irradia ones de maduresa. I a mi em queda molt. Molt...

Com em plantege la situació? Home, maduret encara no seré, però menys imbècil que fa un temps sí sóc, perquè a base de pataes volaores u va aprenent, i deixa de fer el ridícul poc a poc...

Així que en principi anem a comportar-nos. Si hi ha cap canvi d’estratègia o comence a sentir símptomes de feblesa, sereu informats rigorosament.

Un abraç per a ells i molts besets per a elles!

àlbert

si je ne trouve pas mon style, ce n’est pas faute d’essayer,
et l’amour... j’laisse tomber

eixa és l’actitud.

el video més esperat

2008-02-04T01:58:00.000+01:00

Per fi arriba el video més esperat, la versió tipetil de Rambo IV, una pel·lícula profunda, que mostra a un John Rambo més espiritual que mai, retirat a la meditació, fins que els birmanos es claven amb els seus amics i s'enfada. A partir d'ahi tot és ketchup salpicant la càmera.

Aquest video només li farà gràcia a 3 persones com a molt que jo me se. La resta de la gent perdrà segurament el poc respecte que els quedés cap a nosaltres. En fi, correré eixe risc.

Però que sapigueu que m'he dedicat a editar esta meravella del seté art fins a les dues de la matinada, i que per culpa del meu amor tipetil suspendré l'examen de danés que tinc dimarts, i que encara no he començat a estudiar.

Y ya, sin más preámbulos, vos deixe amb un exponent màxim del gènere freaky que més triomfa al youtube.

(les entrades intel·ligents ja les deixem per a un altre dia, igual que les notícies del cor... que n'hi ha! ;p)

àlbert

l'amour...

2008-01-29T23:46:00.001+01:00

... j'en veux pas.

Com que no tinc temps per escriure ara, deixe aquesta espècie d'anunci de la pròxima entrada, que arribarà als cinemes en els pròxims dies. Així almenys lleve ja d'una punyetera vegada el video de les mosques petorreres, que es veu no ha tingut massa èxit.

I com que jo a diferència de vosaltres no sóc un bon poeta, doncs m'apropie de les creacions dels atres. Aquesta cançó, descoberta fa no-res, representa l'esperit d'esta nova etapa que comença en la meua vida. Ja està bé de fer el ridícul, ara vaig de "madurito"... Conclusió principal del viatge a Berlin. Un viatge d'eixos que et fan sentir feliç; feliç de tindre els amics que tens. Un viatge que mereix una entrada a part. Perquè Berlin no seria Berlin sense Juli i Lean.

I com a símbol d'aquesta nova filosofia de la vida, ahi queden tremendes portades de disc...

Aquesta foto demostra entre altres coses que: (1) no s'ha de fer fotos a contrallum (2) hi ha coses que ni el photoshop pot arreglar, encara que he de confesar que he gastat el office photoeditor o com es diga, la qual cosa significa que (3) no tinc ni puta idea de retocar fotos.

L'amour

L'amour, hum hum, pas pour moi,

Tous ces "toujours",

C'est pas net, ça joue des tours,

Ca s'approche sans se montrer,

Comme un traître de velours,

Ca me blesse ou me lasse selon les jours

L'amour, hum hum, ça ne vaut rien,

Ça m'inquiète de tout,

Et ça se déguise en doux,

Quand ça gronde, quand ça me mord,

Alors oui, c'est pire que tout,

Car j'en veux, hum hum, plus encore,

Pourquoi faire ce tas de plaisirs, de frissons, de caresses, de pauvres promesses ?

A quoi bon se laisser reprendre

Le cour en chamade,

Ne rien y comprendre,

C'est une embuscade,

L'amour ça ne va pas,

C'est pas du Saint Laurent,

Ca ne tombe pas parfaitement,

Si je ne trouve pas mon style ce n'est pas faute d'essayer,

Et l'amour j'laisse tomber !

A quoi bon ce tas de plaisirs, de frissons, de caresses, de pauvres promesses ?

Pourquoi faire se laisser reprendre,

Le cour en chamade,

Ne rien y comprendre,

C'est une embuscade,

L'amour, hum hum, j'en veux pas

J'préfère de temps de temps

Je préfère le goût du vent

Le goût étrange et doux de la peau de mes amants,

Mais l'amour, hum hum, pas vraiment!

...

P.S. No me direu que no vos he deixat els comentaris ofensius en bandeja... en plan: "això del madurito igual li funciona al sarkozy, però a tu..." Ala pues, quedeu-se a gust. A mi me la suda, com que vaig de madurito...

Merry Christmas!!

2007-12-24T19:47:00.000+01:00

un video molt interessant

2007-12-16T20:15:00.000+01:00

Un video que m'ha enviat ma mare per e-mail i que és molt interessant. Per cert, ja me direu si certes expressions vos recorden a la mateixa persona que a mi, jeje.

Punxeu aquí

balanç i eixes coses...

2007-12-16T19:57:00.000+01:00

És diumenge, un diumenge com qualsevol altre si no fos perquè aquesta vegada no aniré a ballar salsa. Fa no-res m’ha enviat un sms l’única xica que m’envia sms per dir-me que aquesta vegada no li apeteix anar a ballar. I ja li he contestat, agraïnt-li per informar-me. I aquest agraïment, encara que puga semblar irònic, ha sigut sincer. Perquè aquesta xicona, encara que siga una hip-hopera amb molts pardalets en el cap, que condueix un golf tunejat i planeja anar-se’n a Costa Rica per “estudiar castellà”, és una bona persona. Good people.

Així que crec que aquest és un moment ideal per fer balanç. No balanç del 2007, perquè en un any passen moltes coses, però sí d’aquesta nova etapa de projecte.

El temps ha passat tant ràpid com sempre. O inclús més. La raó: que aquesta terra comença a ser-nos molt familiar, i que m’he montat un horari molt ocupat. Entre les classes de danés, de salsa, els dimecres que Carles i jo hem anat a la Student House, i els diumenges que he anat al “park cafe” a ballar, no he parat. Afortunadament.

El treball ha anat molt bé. El projecte no ha donat massa bons resultats (o cap, de moment), però m’he sentit molt a gust. No hi ha cap lloc per a treballar millor que Dinamarca. I dubte que trobe mai cap departament on la gent siga tan bona gent, treballadora i intel·ligent, on cada treball que fas és valorat com un treball únic. No hi ha hagut cap reunió amb els meus supervisors que no haja acabat amb un “thank you” i amb un “you’re doing a good work, Àlbert”... I la jove amb qui estic treballant, Nanna, és la millor “jefa” que podria tindre. La llàstima ha sigut que els resultats que estem obtenint no valguen una merda. Em sent bastant impotent, perquè tant Nanna com jo pensem que no podem fer res al respecte. Les lleis de la natura són les que són, i hi ha coses que funcionen i altres no.

En els últims dies m’ha entrat una peresa estranya. No sé si és les ganes que tinc de vore-vos a tots i totes de nou, o la frustració del treball que no dona resultats, o este fotut mal temps, que no ens ha deixat vore el Sol durant un mes. Però tractaré d’animar-me de nou, i continuar treballant dur. Sobretot després de l’esforç que tots hem fet per dur este projecte endavant.

Abans que se m’avorriu abordaré el tema dones, que si no l’audiència cau per terra. Però no vos feu il·lusions, que a diferència de Julian, ací no hem trobat de moment dones dignes d’estimar (parle d’amistat o d’amor, que al cap i a la fi és més o menys el mateix). Ja m’agradaria poder dir el mateix que ell!

En les meues declaracions abunda la fanfarroneria i la brometa. Ja no sé quantes voltes li he dit a Carles que “esta nit sí que sí” o que “acabe de vore a la mare dels meus fills”. I no se quantes voltes m’he embobat perquè una xicona simplement m’ha donat un somriure o m’ha seguit un intent de conversa. Però la pura veritat és que res de res... Això sí, una cosa ha canviat, xiques!! El tipet Albert ha perdut la vergonya!! Una de les ventatges que té ser ignorat per moltes tipetes i rebre “pataes volaores” (per cert, Julian, no se si ho sabies, que en la Wikipedia hi ha articles dedicats als tipus de patades!! House-round kick, flying kick... impressionant!) és que u es fa completament invulnerable a tot. Vamos, que me la suda bàsicament tot. I tot, o quasi tot, és gràcies al millor que m’ha passat aquí, aprendre a ballar salsa.

Volia fer una entrada-homenatge a les meues classes de ball. Però per falta de temps hauré de deixar-ho en un paràgraf o dos aquí...

Sí, la salsa cambió mi vida. Jeje! Encara que cada dimarts abans d’anar a classes m’entrava un atac de vergonya, no he fallat ni una, i he aprés molt com a ballarí, com a home i com a persona. Totes eixes figures, la enchufla, Cuba, 70, 71, 72, dame una!, treinta y tres!... han sigut simplement capítols de la millor teràpia que hi ha. Riure. I més important: aprendre a riure’s d’ú mateix. Encara em queda mooooolt per aprendre, però el més important ja ha quedat. I encara que continue sent irremediablement tímid, això no m’impedeix traure una xica a ballar. I fixeu-se que no dic “preguntar a una xica d’eixir a ballar”, perquè totes volen, d’alguna manera, ballar.

I és més... No sabeu quant diu d’una xica la manera en què balla... però no es tracta d’una qüestió d’estil ni de talent. Perquè el ball és una cosa de dos, no és sino una forma de comunicació. Hi ha xiques que et donen una mà flàccida i desinteressada, les que te la donen forta i tracten de dur-te on elles volen, i les que simplement gaudeixen de la música i et dediquen un somriure. I eixes últimes són perilloses.

Aquesta entrada no podia acabar sense les típiques bones intencions per al 2008 i alguns bons auguris. Un any important, on passarà de tot. En 2008 si tot va bé serem enginyers i ens plantejarem on viure i on treballar. En 2008 continuarem ballant, aprenent danés i tractarem de llegir més i mirar menys l’ordinador. En 2008 m’enrecordaré de més aniversaris, especialment del de Rocío. En 2008 Joaquín acabarà el seu temple xinés. En 2008 intentaré quedar més amb els amics de Carlet i els de Vichy. En 2008 Carles i jo anirem més que mai a la Student House. En 2008 Carles no punxarà més rodes de bicicleta i coneixerà a la mare dels seus fills, que li presentaré jo. En 2008 el tipet obrirà un bloc (ui no! Que ja ho ha fet!). En 2008 Julian ens presentarà a la seua nòvia Lisa. En 2008 Leandre ens presentarà a la seua tàndem. En 2008 Saül ens dirà quina és la combinació guanyadora de la seua poesia. En 2008 Ferran s’emportarà a Algemesí a una polaca espectacular. En 2008 Aurora trobarà un macho italiano que ens posarà celosos. En 2008 Mar ens soltarà expressions xungues madrilenyes amb tota naturalitat, com “me voy para la kely” o “joder mis viejos son un coñazo, colega” . Els eng. químics seran expulsats de Mèxic per escàndalo público. Els Padrell viatjaran a Itàlia, per assistir a la boda del meu cosí. I els Cervera continuaran tan caxondos com sempre. Però el més important, el 2008 començarà amb vosaltres.

I bé, acabe ja. Felicitant per adelantat els Nadals i el nou any. Desitjant-vos a tots el millor. I recordant-vos que se vos troba a faltar. I més ara.

Una abraçada i molts besets!

àlbert

P.S. Vos deixe (si la tecnologia em deixa) amb musiqueta de l'única dona estrangera que m'estima.

2007-11-23T18:20:00.000+01:00

ara resulta que damunt juga bé al futbol...

Continuació...

2007-11-22T23:46:00.000+01:00

Doncs vos contava que ara tinc una nova companya a l’oficina d’estudiants que fem el projecte. Jo em vaig alegrar molt quan la vaig vore entrar. Moltes voltes estic assoles, i quan no ve un tipet israelí que no me posa gens o una tipeta portuguesa que és molt bona tia però que és l’exemple total d’independència femenina.

La xiqueta és una danesa bastant guapeta. Te un no se que i un que se jo que m’agrada. És molt calladeta, però pel poc que he parlat amb ella em sembla que és simpàtica. Total, que jo, que sóc un bon xaval, per tractar d’integrar-la i tal li vaig dir un dia que podria vindre-se’n a dinar amb nosaltres. Li preguntí que on dinava i em va dir que dinava no se on tots els dies. Aleshores va i me solta: “If I need company I will let you know”. Zas! En toda la boca! (comentari de Carles quan li ho vaig contar).

Però això va ocórrer ja fa una setmana, ara ja és aigua passada. I jo, que sóc masoca, continue atontolinat per la tipeta eixa, crec que el comentari eixe me’l va soltar sense mala intenció... Ara estic a vore què passa. Intente xarrar amb ella encara que siga de tonteries.

És una tipeta bastant enigmàtica. Igual que és super calladeta, va i te el portàtil ple de pegatines de discoteques guais (això pense jo, que són de discoteques), així que me dona la sensació que és la reina del ball allà on va... I encara que no xarre molt, cada vegada que entra i ix de l’oficina em regala uns somriures que m’alegren el dia. I ara resulta que li agrada jugar a futbol, així que tots els divendres vindrà a jugar amb nosaltres. Els del meu departament (Bioprocess Engineering) hem montat un equipet, volem maxacar als del CAPEC (process control i coses així), que estan al mateix corredor que nosaltres, però estem separats per dues portes.

Així que demà tinc partidet de futbet. M’he comprat unes deportives especials per a futbol sala, amb l’intenció de quedar com un professional davant de la danesa. A vore si l’excusa del futbol serveix perquè fem amistat, ja vorem.

Però em queda el dubte... com se li entra a una tia en futbol? Menys mal que segurament estarà en el meu equip...

I això és tot... de la part interessant. No se si sabeu que estic anant a classes de danés. És millor del que m’imaginava... val la pena l’esforç. De moment.

Un abraç molt fort! I felicitats Leandre!

Albert

P.S. Carles, espere que de la cançó hages aprés quina és l’actitud. Dissabte en la Christmas Party a posar-la en pràctica.

fotos TDC party i video

2007-11-22T23:29:00.000+01:00

TDC party

2007-11-21T21:51:00.000+01:00

Mentre espere a que Carles sope (de seguida ens en anem a la Student House a Copenhage, on hi ha erasmus party every Wednesday) vaig a actualitzar açò una miqueta, que fa falta (hi ha hagut algunes reclamacions per part dels lectors).

Fa dos caps de setmana va ser la TDC party (tour de chambres). Consisteix en què tots els que compartim la mateixa cuina (unes 10 persones) visitem cada una de les nostres habitacions. Entre tots escollim un tema genèric i després cadascú ha de decorar la seua habitació d’acord amb un tema relacionat. En el nostre cas havíem de fer alguna cosa amb la lletra “M” (molt originals els enginyers, ho vam decidir apuntant a un periòdic amb els ulls tancats i mirant a vore quina lletra havia eixit), així que jo vaig escollir el Mediterrani, perquè volia fer alguna cosa sobre València (el recurso fácil).

Així que me vaig currar uns pòsters explicant cosetes sobre la nostra terra, el nostre menjar i sobre les falles. El més típic, no me va donar temps per a més, i total, perquè no ho llegiren...

Però a més de la decoració de l’habitació, cadascú havia d’elaborar una beguda (un cocktail, xupitos, el que fora), que podia estar relacionada amb el tema de l’habitació a través d’un joc (de beure) o no. En el meu cas vaig fer una aigua de València boníssima (suc de taronja exprimit per mi, unes 15 taronges...).

Però no content amb les meues responsabilitats, a més em vaig comprometre a cuinar per a tots. Vaig fer dos truites de creïlla, pollastre al forn amb pomes i de postres tiramisu. A les 12 de la vesprà del dissabte el tio Rasmus (la versió danesa de Leandre però en jove), que és molt bon xaval, i jo vam començar a cuinar. A les 3:30 pm començava el dinar, i a les 5:30 pm començàvem a visitar les habitacions! Això vol dir que a eixa mateixa hora començàvem a beure com descosits!

Imagineu-se (bé, molts ja ho sabran) el que és beure’s més de 10 begudes distintes en una vesprada. El pet va ser mortal. Abans de visitar cada habitació, entre habitació i habitació cantàvem la cançó del video del Youtube. No se què dirà, però al final me la sabia com si fos de Copenhage de tota la vida. Al principi començàrem timidets i tal, però al cap d’unes hores teníem una alegria en el cos impressionant.

A mi la cosa em va servir per coneixer millor a la gent d’ací i perdre la vergonya. Dels de la meua cuina el Rasmus i el Lars són els millors tios. De les ties no parle. Unes paves que no paraven de fer fotos a la cara de la gent, i jo pa fotre els vaig fer igual. El tio Klaus va portar a una amiga seua. Li vaig tirar els trastos d’una manera quasi grotesca... però a la tia li va fer gràcia. Em va dir “I don’t know how is the normal Albert, but I like the drunk Albert”. Tira, ho agafaré com un compliment.
I com deia Forrest Gump, eso es todo lo que tengo que decir sobre la fiesta TDC.

Em va fer gràcia l’altre dia quan entre al blog de Saül i en la part d’enllaços posa, per al meu blog: “Albert i les dones”. Qualsevol diria tu. En lo miserable que sóc jo. Vos posaré un poquet al dia. En classe de salsa hi ha una tipeta que posa molt d’interès en quedar per anar a ballar, però resulta que és una pijeta que te un Golf tot tunejat i que posa hip-hop al seu cotxe a tota màquina. I a més hui m’he enterat de que “she is in a relationship”, d’acord amb el que diu el facebook. De les altres de salsa, jo estic a la expectativa, però està mal la cosa.

Ara resulta que tinc una nova companya a l’oficina d’estudiants que fem el projecte. Ella fa un diploma, equivalent al bachelor o a l’enginyeria tècnica (però en sèrio, no com a la euiti), i...

(continuarà... m’en vaig pitant a Copenhage que encara faré tard!)

dancing party

2007-11-04T17:42:00.000+01:00

Hui, en exclusiva, en el retorn de l’electró, els oferirem tots els detalls sobre la dancing party d’ahir! Però primer, per a calentar, posem un poquet de salseta: “a bailar el toca toca”. Atenció a la lletra! No m’estranya que, segons alguns estudis, els colombians and company siguen dels pobles més feliços del món.

La dancing party és una festa que s’organitza una vegada per semestre, on tots els que donen alguna classe de ball a la DTU estan convidats. Hi ha gent que dona salsa, standard/latin (comprén english waltz, tango, quick step, cha cha cha, rumba i jive), tango argentí, rock ‘n’ roll, funk hip hop... Impressionant la quantitat de tipus de balls que existeixen.

Va haver primer un sopar, i després la festa s’obria per a tot el món que volia vindre a ballar. Jo sabia que uns amics colombians, cubans i mexicans venien al ball, però no al sopar, així que l’estratègia era buscar-se la vida i conèixer gent nova. Però també tenia dos objectius (dues tipetes) que ja tenia al punt de mira en les classes de salsa, i amb les quals pretenia començar aproximacions diplomàtiques.

Sorpresa sorpresa quan els graciosets dels organitzadors de la festa s’havien inventat una manera de mesclar a la gent en les taules, en plan xic-xica, a sorts, per obligar-nos a conèixer gent nova. Resulta que cada plat tenia mitja carta de póker, negre per a xics i roig per a xiques. Quan arribàvem havíem d’agafar l'altra meitat d’una d’eixes cartes, i aleshores havíem de buscar on ens havia tocat sentar-nos. Bé, em pose davant del montó de trossos de cartes i pense “la primera que agafe bona, i la sort decidirà”.

Maleït 6 de trèbols!

El meu lloc estava a l’extrem de la taula, per tant, les meues possibilitats de conèixer a tipetes només començar ja s’havien quedat en un 50% del normal, perquè tots tenien xica a dreta i esquerra, i jo només a la dreta.

“Bé, serà qüestió de focalitzar l’atenció sobre la tipeta que em toque a la dreta... qui serà?” ... Passa un minut i s’assenta en front un tipet danés... De seguida arriba una tipeta que s’assenta al seu costat... Comencen a xarrar... i jo continue sense ningú al costat: “mecagüen todo (com diu Saül), a que no me toca ningú a la dreta?” M’en vaig a pel sopar (buffet), i m’omplic bé el plat. “Almenys traurem rendiment a les 80 kr que he pagat”.

Torne a la taula: “oh si, senyor! Una tia al meu costat!... Bé, anem allà”

Transcripció quasi original de com va començar la conversa:

- Hi, what’s your name?
- Eva, and you?
- I’m Albert. So, what do you dance?
- I’m studying fine arts.
- Oh, ok. But I was asking what do you dance...
- Oh, sorry! Jitterburg.
- Ah, good! I’ve heard about it... but what is it like?
- Well... you jump a lot!

Comencem a menjar... La tia no solta paraula. Pinta molt freaky, però jo he de traure una conversa d’on siga...

- So, what type of art do you prefer?
- Sorry? (jo parle mal, però ella tampoc controla massa d’anglés, encara que és danesa)
- What type of art do you like? Painting, sculpture...?
- Oh, video and audio.

En eixe moment se’m va caure el món damunt. Resulta que vaig tindre la sort de sentar-me al costat d’una d’eixes persones que es dediquen a muntar vídeos estranys, amb sorolls i tal. Una completa bogeria, però la porten a un museu d’art contemporani, i mira... com diria Pier, te peguen la timada.

Li vaig perguntar per algun “big project” que hagués fet. No vaig acabar de comprendre el que em va dir, però era algo així com que havia fet una instal·lació de so en un ascensor. Aleshores, quan l’ascensor començava a moure’s, posava un soroll que feia vibrar les parets! Li vaig preguntar que on havia fet això, i em a dir que no va ser en un museu, si no en un edifici normal que portava a un “fitness center”. Diu que la gent de vegades s’espantava quan sentia eixe soroll (perquè no sabien que estaven dins d’una obra d’art) i telefonaven al servei d’emergència!!

Aleshores li vaig dir que quin tipus de sorolls utilitzava, si era sons naturals (com les tipetes d’Amiina que li agrada al Carles, una cosa agradable) o si era sorolls aritificials. Em va contar que una vegada va grabar el soroll d’un tren. Després em comentà que entre emissora i emissora de ràdio hi havia sorolls molt interessants.

Buff... Com una puta cabra, si em perdoneu l’expressió. Damunt, més introvertida impossible. Però bé, després de dos cervesses ja em donava igual tot i encara puc dir que m’ho vaig passar bé durant el sopar, sobretot pensant en lo divertit que seria contar-ho.

Acabà el sopar, i jo vaig respirar. Ara venia el ball, i jo ja era lliure d’anar on volgués. Dels meus dos objectius, no vaig avistar cap d’ells al principi. Jo ja estava pujant-me per les parets per la mala sort que tenia. Però aleshores vaig trobar al Asgar, un xaval danès que ja coneixia del curs passat, i vam estar un rato xarrant, fins que van arribar els reforços, els colombians, mexicans i el cubà. A partir d’això tot va millorar.

Els mestres dels diferents estils havien preparat unes xicotetes demostracions, i després explicaven els passos bàsics del seu estil. Al final ahir vaig aprendre el moviment bàsic del jitterburg (o jive, un estil molt divertit, tipo rock’n’roll, podeu sentir una mostra a http://www.jitterbug.nl/Roll%20Over%20Beethoven.mp3 ), del cha-cha-cha, i del més molongo de tots, del funk i hip hop!

La nit va donar per a molt. Me vaig divertir xarrant amb el cubà. Diu que en Cuba, quan els amics ixen per ahí, “es siempre para ir de caseria”. Però que ací està més complicat, totes estan pillades (en els dos sentits, les que no ho estan en el sentit real, ho estan en el figurat!). I moltes històries més que no contaré per no matar-vos a llegir.

Vaig ballar amb unes quantes tipetes, i vaig aprendre dues lliçons molt importants. Les tipetes a voltes venen, i se posen a xarrar amb tu un rato, però aleshores te dones compte de que en realitat els la suda bastant la conversa, el que volen és que les tragues a ballar! En quant ho preguntes diuen “yes!” sense pensar-s’ho. La segona lliçó és que una vegada estàs ballant, si no rendeixes com toca, l’has perduda. Al principi se riuen, però quan veuen que la cosa és inviable, se’n van. Així que és important saber ballar. Jo espere que al final del curs hauré aprés lo suficient per conservar a una xicona.

Dels meus objectius principals, al final només va haver una d’elles. És la danesa de la foto. No és que tinga jo cap interès especial, però la xica és simpàtica, i diu que vol aprendre espanyol, així que amb la tonteria ja teníem de que parlar durant tota la nit.

Però observeu la foto, és molt representativa del problema més gran que té la DTU. No conec de res a tots eixos tios, però tota la nit van estar rondant a la tia esta. En quant u se’n va al quarto de bany, ja l’ha perdut. Ja hi ha algú que te l’ha agafat i està xarrant o ballant amb ella. I així no és pot treballar en condicions.

Els altres objectius (ara que ho pense hi havia més de dos) eren una xineta molt graciosa i una polaca molt guapeta que no van apareixer. Però vaig ballar amb una altra polaca que s’ha passat al nivell intermig de salsa, i per tant ara quasi no la veig. Va ser un objectiu en el passat, així que ahir vam reiniciar aproximacions. La tia, en una cançoneta tipo salsa però més lenta, em va dir: “no, això no es balla tipo salsa, és més arrimaet” Total, que era ballar apegats tot el rato, “touching the potato”. Vaig aguantar un minut, però no vaig poder, jo me pixe. He d’eixir molt per Copenhage a ballar això perquè me resulte natural, de moment tot és riure’m.

En resum, una bona nit! M’agradaria repetir una festa així quan acabem el curs, per vore com he millorat el meu estil. I acabe ja, demanant disculpes per la imperdonable verborrea que tinc.

Un abraç i molts besets!

Albert

lo mismo da que sea rubia o que sea morena

hola de nou!

2007-10-19T23:28:00.000+01:00

Espere que no vos haja espantat la música. Sigueu pacients i deixeu-la correr i voreu quina passada. És llarga, això sí, però el final és espectacular. Va dedicada al tito Juli. S’anomena “el gran tango”. Juli, això li ho poses a la tia eixa que t’estàs camelant en el teu quarto i... ja em donaràs les gràcies. Per cert que què boig que estàs amb això d’anar a classes de rus!

Feia ja temps que volia actualitzar el meu bloc, i no em posava mai. Em pensava que estava perdent audiència, però no tu! Tinc uns lectors molt fidels. La meua cosina Elena és de les millors, es mereix un premi a l’amor cosinal (no existeix eixa paraula? Quin és l’equivalent de fraternal per a cosins?) I hui m’ha donat una altra alegria el meu veí Alberto. No només perquè m’ha escrit, si no a més perquè m’ha informat que son pare, el famós Joaquín, que ho arregla tot en ma casa, doncs ara també fa de Lobatón i s’ha trobat la meua estimada gateta “bitxet” (sí, què passa, té nom de xic!) en la muntanya. Mireu la foto d’ella i digueu-me si no vos enamoreu d’ella.

El cas és que esta gateta estava, i supose continua estant, com una cabra. La gata més nerviosa que he conegut mai. Nosaltres ens pensàvem que s’havia perdut o ens l’havien robat, però es veu que simplement tenia ganes de conèixer món... Perquè trobe que era massa xicoteta per tindre ganes de marxa amb algun gat... No se, ja m’informaran dels detalls.

L’última entrada va ser massa llarga i professional. Del meu projecte simplement diré que continua bé. Estic escrivint una llarga “review” que acabaré aquest cap de setmana. Deixe una foto de l’experiment que férem la setmana passada. A que mola el color dels bitxets que estem criant? Sembla que estiguem fent gelat de fruites del bosc. Damunt, quan filtrem el caldo que hi ha allí dintre i ho posem en gel... està tan fresquet! Te donen unes ganes de veure-t’ho! Dels meus bitxets diré que he tingut molta sort, són els més agradables amb els que podria treballar. A més de fer uns colors super xulos, l’olor és boníssima. Em vaig enterar per la Wikipedia (quin gran invent! És impressionant les coses de les que s’entera u) que els “streptomyces” desprenen una olor deguda a una molècula anomenada Geosmin (quina paraula tan bonica!), que significa “olor de terra”. Clar, realment és la terra que agafa l’olor d’eixa molècula, i no al contrari. És l’olor de la molsa (musgo en castellà), l’olor de muntanya banyada per la pluja.

Quant a les meues activitats extraescolars, la cosa està bastant pobra. Res a vore amb la vida que es pega el triomfador de Leandre. Les classes de salsa van bé, però esta setmana hem fet descans, i fa dues setmanes no vaig poder anar. Total, que són poques classes, s’oblida amb tant de temps sense practicar. Anunciar que al començament de novembre fem una festa tots els que estan apuntats a alguna classe de ball, ja vorem què dona de sí la nit.

Les últimes setmanes he anat a jugar a futbol amb uns amics colombians, mexicans, un cubà, un espanyol i un danés super roïn. Sóc dels millors del partit sempre, perquè vos feu una idea de com està el nivell. Però és molt divertit! M’encanta cremar energia corrent.

Aquesta setmana he jugat també un partit amb xinesos. Eren com uns 18 xinesos, més el cubà, un tio de Malàisia i jo. Si teniu algun amor per l’ordre en el futbol vos recomane que no jugueu amb xinesos. Fernando per exemple es tornaria boig amb ells. Tots a pel baló! Ala! O tots de defenses o tots de davanters!

Parlant de xinesos, l’altre dia vaig jugar a ping-pong amb el xinés del meu corredor. És divertit jugar amb ell, quan li la mate se’n va a 2 metres de la taula i el cabró les torna! I jo ala, altra volta a matar-li-la!

Canviant de tema... Per fi la tia de la beca Leonardo m’ha fet cas!! Impressionant!!! Després d’un mes i mig darrere d’ella m’ha enviat la informació que demanava!! Li vaig enviar com uns 10 e-mails diguent que per la seua misericòrdia em contestés, i ella implacable, ni tan sols m’arribava la confirmació de que l’havia llegit. Un dia li vaig dir “pero es que no me contestas al e-mail!” i ella em va contestar “es que si tuviese que leer el e-mail, ya no haría nada”... perquè vos feu una idea de les expectatives que heu de tindre amb les beques.

Jeje, i va i hui rep com uns 4 e-mails + 2 confirmacions de la tia esta, enviant-me la informació. La gràcia és que tots diuen el mateix. Què tia!

Aquesta entrada acaba ací. No hi ha massa per dir com podeu vore. A vore si em passe ara per tots els blocs a posar comentaris, que fa temps que no ho faig!

Tipet, Carles, Lean i jo vam estar parlant ahir pel messenger, tots en la mateixa conversa, i va estar molt bé. S’ha de repetir! Podríem quedar a alguna hora concreta...

Amics i amigues, cosins i cosines, germans i germanes, veïns i veïnes (no en tinc, però bé), una abraçada i molts besets!

Albert

P.S. Ja tinc els vols a València comprats! :-D Vaig cap allà dissabte 22 de desembre i torne des de Reus el 7 de gener.

una freakada

2007-10-19T23:22:00.000+01:00

Ja sé que al tipet no li mola lo dels videos del youtube. Tanca els ulls tipet, no mires!!

Crec que val la pena vore i sentir açò. Dos freakies que segons sembla es piquen a vore qui fa la braulietat més gran. Em quede en particular amb la versió del tercer moviment del concert "estiu" de les quatre estacions de Vivaldi. Espere que vos agrade. Almenys sé que al meu germà li farà gràcia.

Víctor, podríem haver cridat a estos tios perquè tocaren en la boda de Toni, no creus?

copenhagen reloaded

2007-09-21T23:37:00.000+01:00

Benvinguts de nou!

Després d’un estiu profitós, i d’haver gaudit de nou de la meravellosa companyia de família i amics, torne a Copenhage per cremar els poquets diners que havia estalviat.

El tio Leonardo ha patrocinat el retorn a una ciutat que comença a ser, d’alguna manera, casa nostra. Aquest any es presenta interessant. No és una segona part de l’Erasmus. Eixa gran timada, des del punt de vista romantico-sentimental, ja és aigua passada. Açò és molt més. És una porta obrint-se, una porta que condueix a moltes altres més, cap a móns desconeguts i excitants.

Aquest any tinc l’oportunitat de treballar amb gent genial, tractant de resoldre un problema d’una envergadura considerable, aplicant allò que he aprés durant aquestos meravellosos anys. Tinc l’oportunitat de creuar eixa línia fina que separa l’enginyeria química i la biotecnologia i descobrir si allò que hi ha a l’altre costat de veritat m’apassiona.

Vaig arribar ací amb una certa apatia. És difícil tornar a un país on es parla un idioma completament estrany, lluny de la família i els amics, i sentir-se com a casa. Sobretot si en eixe lloc han desaparegut alguns d’aquells que feien sortir el sol quan al carrer plovia. Necessitava una passió, una inspiració, i almenys això últim, ho he aconseguit els darrers dies.

Aquesta setmana, el departament d’Enginyeria Química de la DTU ha organitzat el ECCE-6 (European Congress of Chemical Engineering). Ha sigut impressionant, més de mil persones han assistit a un congrés de quatre dies. Ha vingut gent de tot el món, a parlar de temes molt diversos. El Departament ens ha regalat l’assistència (a un congrés que costa 300 euros), a canvi d’una xicoteta col·laboració, en la preparació del material per als participants i per encarregar-nos del micròfon en el torn de preguntes de cada conferència. Ha sigut el treball més xollo que he fet i faré en la meua vida. Hem dinat tots els dies de gorreta uns menjars exquisits. M’he unflat com un gorrino, a base de salmó, carn, formatges, pastissos... Com diu Óscar, el nostre amic colombià, “a estos sitios hay que venir a comer toda la proteina del año”, que després tot és menjar pasta, creïlles, arròs i ous.

Ens han convidat a sopar al “cirkus” a Copenhage, una espècie de Moulin Rouge (això ho supose jo, perquè no hi he estat), que combina un sopar bastant bo amb un espectacle continu, durant 4 hores. Ens ho passàrem molt bé.

Però sobretot aquesta ha sigut una oportunitat per envoltar-me de la comunitat científica, conèixer com funciona un congrés d’aquest calibre i escoltar a alguns savis. També he aconseguit integrar-me amb els companys del meu departament.

Estic treballant al grup de “Bioprocess Engineering” dins del departament d’enginyeria química de la DTU, un grup de gent bastant jove, tots ells intel·ligentíssims i amb un futur impressionant. Treballe amb (o per a) una estudiant de PhD, anomenada Nanna. Esta xica és molt jove, només està en el primer any de doctorat, i això ha ajudat a que em duga amb ella molt bé. És molt llesta, però gents arrogant, molt viva i jovial. Admire d’ella la passió i l’entusiasme que té pel seu treball.

Però com vos deia, aquestos dies m’han servit per inspirar-me. Com em va dir Nanna, quan vam sortir d’una conferència d’un professor de 71 anys, un savi en enginyeria bioquímica, “you feel there’s so much to learn! Don’t you think it’s inspiring?”.

Envoltar-me de gent així, jove, i amb unes ganes immenses d’investigar sobre un tema tan desconegut i amb tant de futur com la biotecnologia, m’ha donat moltes ganes de treballar. Comence a plantejar-me seriosament fer ací el doctorat.

L’inconvenient és per suposat la soledat. Costa fer un grup d’amics estable per ací. I això de la soledat es nota més ara que Carles ja ha trobat lloc per viure. El pobre xaval ha hagut de dormir durant 14 dies en una colxoneta en el meu quarto, perquè no tenia cap lloc on anar. Per mi era una alegria, però per a ell una putada, clar.

En la residència on visc tinc tot el que podria desitjar. El més important, una taula de ping-pong i una de billar! Carles i jo hem estat practicant estos dies. Hem agafat un nivell de ping-pong considerable! Aneu preparant-se aquells que oseu visitar-nos, perquè la pallissa serà minina.

La gent que comparteix cuina amb mi (teòricament, unes 16 persones, però he vist a unes 8, els altres no sé on s’amaguen) estan bastant bé. Els millors son un xaval del Canadà, Ryan, un danés, Ol (o algo així, sona com “cervesa” en danés, per tant endavant serà “el tio cervesa”) i... au. Els altres potables. Però han tingut una bona idea, fer un “dinner club”, de manera que compartirem els sopars certs dies de la setmana, cosa que espere que ajude a fer-nos intimar un poquet...

La setmana passada vaig anar a classes de salsa!! És un intent, ja desesperat, de menjar-me alguna rosca. Espere que servisca d’alguna manera per conèixer gent. L’últim dia va ser molt divertit! La cosa és super estúpida, la música no em diu res, i em sent com un jilipolles, però com que tot el món està igual, doncs ja està bé. Jo crec que també m’anirà bé per a acostumar-me a apropar-me a les xiques, que mai no m’atrevisc a agafar a cap per a ballar, això del contacte personal és una cosa que em costa...

La setmana passada ballí amb una xineta, jeje, molt graciosa ella. Està ple d’asiàtics en eixa classe!!

També tinc pensat apuntar-me a classes de danés. Vull tindre coses extraescolars per passar-ho bé i desconnectar. I sempre estarà saber un poc de danés, pel que puga passar.

Ara que Carles ja comença a tindre un ritme de vida més o menys estable, estem començant a pensar què fer amb el nostre “break” d’octubre - deuríem tindre una setmaneta o així de festa. A mi em fa il·lusió anar a Polònia, i vore’ns tots allí, però clar, depen de com tingueu el tema de vacances. Ja ens ho fareu saber. També, igual un dia qualsevol ens en anem a Berlin.

Acabe ja, desitjant-vos a tots que tingueu un bon retrobament amb la uni, colegis, etc. Se vos troba a faltar a tots i totes. Escriviu!

Un abraç i molts besets,

Albert

fi

2007-06-18T01:01:00.000+01:00

Així va començar tot...

I s’ha acabat. Demà torne a València. No tornaré a dormir en el meu llit, no tornaré a seure en esta cadira, no tornaré a passejar entre estes parets repletes de portes falses, ni tampoc em dutxaré sobre aquell desastrós forat en terra. No tornaré a veure l’arbre del meu jardinet, no veuré com cauen les seues fulles i es queda despullat, com s’adorm durant mesos i de sobte desperta com una xica preciosa al teu costat, amb les seues flors blanques, que anuncien el naixement de noves i diminutes fulles... Ideal o no, aquesta és la nostra caseta roja. I l’enyoraré.

L’any Erasmus va acabar ara ja fa uns quinze dies. Després d’un mes final replet de treballets que entregar, de sobte em vaig trobar que havia acabat la carrera. S’han acabat les classes i els exàmens (per sempre?). I ho creieu o no, això també ho enyoraré. I molt. No em puc creure que se supose que ja sé tot el que necessite saber. Açò em provoca un acolloniment profund, però d’altra banda, últimament m’he adonat que també sense donar-nos compte, ens hem fet madurs i realment hem aprés molt durant els darrers anys. Això em dona ambició pel futur. Tinc moltes ganes de seguir aprenent i treballar dur.

L’experiència Erasmus ha sigut magnífica en molts aspectes. He evolucionat, he madurat, m’he fet més independent i solvent. Ha sigut una oportunitat única per conèixer món. I me’n torne a casa amb l’alegria d’haver conegut tres o quatre amics realment bons. Com els que ja tinc a casa. No obstant, me’n vaig un poc decepcionat amb alguna gent que he conegut. Esperava d’aquest any conèixer molta gent nova amb qui poder fer una amistat especial, però m’he trobat amb que és difícil conèixer bé als estudiants Erasmus. Quan anem de festa tot el món és molt obert, però al dia següent a la gent li costa recordar amb qui va parlar la nit anterior. I això em dona una sensació de fals estat d’excitació o falsa felicitat. Una felicitat, que, com una borratxera només dura unes hores, i després només deixa un lleu record d’aquella agradable sensació.

Carles i jo diguem que ací cadascú té el seu secretet. Alguna raó per la qual van decidir deixar per un temps el lloc on vivien. I amb certa gent sembla com si hi hagués un escut, que no permet als estranys apropar-se. Em pregunte si hi haurà algú que haja vingut ací només per passar-ho bé, i inclús si jo mateix tenia el meu secretet i no me n’he adonat.

Amb tot, em quede amb la bondat i simpatia d’Andrea i Hillarie, la entranyable mala llet d’Audrey, l’alegria i l’energia inacabable de Leticia, la felicitat del nostre estimat Pier (i la seua Daniella) i com no la meravellosa companyia de Carles, que ha sigut un fort pilar que ha donat estabilitat a la meua vida.

Hi ha milers de pensaments i records que m’agradaria escriure, però no hi ha temps. Tal volta un altre dia (sobretot ara que tindré tant de temps lliure). Però no m’en puc anar a dormir sense fer menció a l’extraordinari viatge que m’ha ocupat durant les darreres dues setmanes. Ha sigut sense dubte dels millors de la meua vida. Va començar a Estocolm, on vaig vore primer a Andrés i Juana, i després em vaig reunir amb els meus pares i uns amics. Un temps inigualable ha ajudat a fer d’eixa ciutat una de les més boniques que he vist mai. Després he anat amb els meus pares i els amics a Bergen, una ciutat-poble a Noruega, coneguda per les seues precioses cases de fusta i el seu mercat del peix, on ens vam posar les botes menjant salmó, cranc i cigales directes del mercat als nostres dits (perquè no menjàvem amb plat!).

Però el millor del viatge encara estava per arribar. Vam fer un viatge pels fiords noruecs. Va ser espectacular. El meu pare va dir que era la cosa més bonica que havia vist mai, i no exagerava. Hem vist uns paisatges que semblen mentida, inclús quan estàs allí en persona vivint-ho. És increïble viatjar amb vaixell pel mar tenint a ambdós costats muntanyes immenses, amb inacabables cascades i boscos. I quan contemples una bellesa tan immensa, i de tant en tant et quedes encantat observant el vol perfecte d’una gavina al costat del vaixell, és difícil no creure en alguna Deïtat. I aleshores et dones compte de que d’alguna manera cal una bona dosi de fe per creure en la ciència.

Acabe ja. Només diré que tinc moltes ganes de vore-vos a tots. Espere que siga molt prompte (intentaré no ser odiós i no molestar molt mentre estigueu d’exàmens!). Gràcies a tots els que m’heu llegit durant tot aquest any i m’heu escrit. Sabeu que això és el que dóna més alegria. Continuarem en setembre.

Una abraçada molt forta,

Albert

P.S. Sabeu que llegeixo amb freqüència tots els vostres blogs. I tant Mar com Julian i Saül (i no nomene a Carles perquè està poca vergonya últimament i no escriu) escriviu pensaments molt interessants. Vull animar ara al tipet a que cree un blog amb els seus pensaments (polítics o no); que sempre ens envia e-mails que estan molt bé i crec que seria inclús més interessant llegir les respostes de nosaltres. És cert que a l’esquerra li falta participació, força i unitat, i crec que un blog del tipet podria fer sorgir idees interessants, encara que només fos entre nosaltres. Al cap i a la fi, la política deuria interessar-se per nosaltres en lloc de pels grans esdeveniments i construccions. Bé, i a Leandre no cal que li diga que imprescindible quan vaja a Berlin que escriga!

deadlines

2007-05-03T01:22:00.000+01:00

Hola a totes i tots!!

Per fi he tornat, com sempre amb mil coses que contar i poc espai per fer-ho. Aquestos últims dies han volat a gran velocitat. No fa ni una setmana estàvem pensant amb il·lusió quin color seria el més apropiat per a la corbata que ens posaríem al sopar de gala, i ara ja sembla que fa un mes.

Va ser encertada la meua decisió de deixar per a la memòria aquella sensació d’il·lusió, nervis i emoció prèvia a la gran nit. Bé... la nit. A pesar que la DTU va organitzar una festa impressionant (hi havia 3 sales de música, una d’elles de la grandària d’un camp de bàsquet, amb música en directe i inclús una orquestra i un grup de jazz) i que les xiques estaven totes guapíssimes, la festa va ser molt freda. Res que veure amb el sopar de gala que vam fer l’any passat del poli. Allí la gent va muntar una festa en grup, i ací jo no feia més que pegar voltes buscant on sentir-me còmode, i no ho vaig aconseguir en tota la nit. Malgrat tot, el simple fet de poder gaudir de la bellesa de les nostres amigues, que tanta devoció posen en aquestes ocasions, ja va ser un plaer. Leticia i Audrey (una de les franceses) estaven molt guapes, i Caroline (l’altra francesa) estava tan bonica que feia mal als ulls, com quan mires el sol i et crema la vista...

Millor no parlar de quines il·lusions teníem i com de distints van ser els fets. Com sempre, és inútil somniar i imaginar què passarà (o imaginar els nostres desitjos). U ja té experiència, però sempre cau en els mateixos errors. Quan tenim il·lusió per algun esdeveniment important desitgem amb tanta força que després la realitat cau com un pes i ens decepciona. Crec que va ser ma mare qui em comentà una vegada que és un perill enamorar-se de l’amor. Quanta raó tenia, i què fàcil és que ocórrega. Quan ens agrada algú, tendim a crear un univers paral·lel, on creem la imatge que creiem perfecta per a la nostra parella. Però la realitat pot ser millor, només cal que deixem de somniar i comencem a escoltar i observar els detalls d’aquelles persones que de veritat ens estimen. I que obrim els ulls quan altres persones no ho fan, almenys no com nosaltres ho fem. Però què difícil és...

Açò comença el seu final. Com amb els milers de treballs que hem d’entregar, la “deadline” s’apropa perillosament. Poc a poc, haurem de començar a acomiadar-nos d’aquells que han sigut els nostres amics ací. Aquesta és la maledicció dels erasmus. Tenim l’oportunitat de conèixer gent magnífica, però estem condemnats a acomiadar-nos d’ells. I és dur que hi haja una “deadline” per a l’amistat, o per a l’amor. Va ser trist acomiadar-me d’Andrea i ha sigut trist acomiadar-se de Daniela, la novia de Pier. Ha sigut una premonició del que ocorrerà d’aquí uns dies. I ara la deadline està establerta per a l’1 de juny. És dur veure que puc perdre l’oportunitat de conèixer a una xica meravellosa només perquè el temps se’n va...

Els meus cosins i els meus germans han estat ací aquest cap de setmana. Ens ho hem passat fenomenal. Tres dies han donat per a molt, i ho hem vist quasi tot. M’he sentit reconfortat amb l’ humor i el carinyo dels meus. Igual que quan van vindre els tipets, m’he sentit molt feliç de recordar que a casa els nostres sempre estaran ahí.

Espere tornar a escriure prompte. Fins aleshores un abraç molt fort.

Albert

P.S. La música va dedicada als meus germanets i cosins. “don’t touch me!”

la... nit

2007-05-03T01:21:00.000+01:00

Invasió Padrellenca a Dinamarca!!

2007-05-03T01:16:00.000+01:00

I un video molt divertit, amb la caiguda lliure de Tivoli

la gran nit

2007-04-27T16:19:00.000+01:00

Hola a tots!

Crec que aquesta serà l'entrada més ràpida de la història d'aquest blog. Són les 17:22, i en 10 minuts he d'eixir pitant cap a Malmö, a recollir als meus cosins i germans. Però avui és un gran dia, i volia deixar constància. Si açò fos una sèrie, que en certa forma s'assembla, avui seria el final de la segona temporada.

Després d'un dels millors capítols de la sèrie, l'arribada dels tipets, el dia de hui promet rebre inclús més expectació. Per què? Doncs perquè involucra a tipetes, i com bé sabeu això és el que dona audiència.

Avui se sabrà si el senyor Carles triomfa amb una certa persona que no nomenaré, i si jo tinc alguna oportunitat amb una altra persona que tampoc nomenaré.

Possibilitats? Diuen que les apostes a favor de Carles van 3 a 1 a favor de que sí que triomfa, especialment després del trage tot xulo que s'ha comprat i la corbata guanyadora. Les apostes a favor meu estan a 1 a 4, ho tinc difícil difícil. Especialment perquè la festa comença a les 9 i acaba a les 3. I jo, després de tornar de l'aeroport de Malmö, només puc optar a arribar a les 12...

Com amb tots els esdeveniments importants, sempre he mostrat molta il·lusió... i després el resultat no sempre ha estat a l'altura. Aquesta vegada volia deixar un record de la il·lusió que tenim per aquesta nit, i ja, el que passe, s'assumirà.

Per saber què passarà, haureu d'esperar... Desitgeu-nos sort!!

Un abraç molt fort d'un electró que hui està més inquiet que mai!

Albert

un regal per a tots els sentits

2007-03-24T00:50:00.000+01:00

salvem el blog!

2007-03-22T20:30:00.000+01:00

Hola a tots i totes!

Aquest és un intent desesperat de rescatar aquest blog de la deixadesa més gran mai vista. Podria tractar de buscar alguna excusa per explicar perquè no he escrit en tant de temps, però simplement seria això, una excusa. Supose que el que ha ocorregut és que ens hem acostumat a aquesta vida. Ja s’ha fet normal el sentir anglés i danés per tot arreu, que ploga i que no ens mengem una rosca.

Així i tot, coses, n’han passat moltes. Fa ja més de dues setmanes va haver una nevada increïble. Una “snow storm”! En boca d’un company danés, “very bad stuff”!! ja vos ho podeu imaginar. Mai havia vist tanta neu junta, en alguns llocs 40 o 50 cm... Deixe les fotos més avall.

Però això ja queda lluny! I no interessa. Jo sé que als tipets els agradaria que els parlés de tipetes, però com que hi ha poc que contar, doncs hauré de buscar altres temes. I bé, el poc que hi ha que contar, ho deixaré per al final, i així m’assegure que capte l’atenció.

Els últims caps de setmana i algun altre dia solt hem estat eixint amb dues amigues, una més boja que l’altra, però bona gent. Una és americana i vegetariana (dos conceptes que costa relacionar), i perquè vos feu una idea de lo boja que està, aquells dies de la nevada tan impressionant, la tia anava per ahi en deportives i sense mitxons!! Tot el país en alerta de neu i ella feliç! El millor és que li va confessar a Carles que en realitat volia posar-se les sandàlies, però que quan va vore la neu s’ho va pensar i va dir, “ai, tal volta siga millor idea posar-se les deportives, va...” L’altra xiqueta és francesa i molt bona xiqueta també. Ahí ja ho he dit tot, res que fer. Tal volta Carles puga traure alguna cosa en clar, però jo res de res.

El cas és que volia parlar-vos dels plans que hem fet. Doncs un dia anàrem a un concert de l’orquestra radiofònica de Dinamarca, que tocaven Scheherazade a Copenhagen. Es tracta d’una obra clàssica de Korzakov (perdó si escric malament alguna cosa) que està basada en “les mil i una nits”. Va ser increïble. Vos deixe la música com a fons.

La millor de les eixides que hem fet en els últims dies va ser al Teatre Real de Copenhagen, on vam vore una obra de ballet. Sí, hem estat molt intel·lectuals últimament! L’obra era de ballet clàssic, amb música que volia ser del segle XVII o XVIII però desafinada, per fer-ho modernet. Vamos, una cagada, amb tots els meus respectes pel senyor compositor. Carles i jo estàvem expectants, perquè l’obra prometia tindre un toc “erotiske”, segons el fulletó, però el més “erotiske” que van fer va ser llançar-se un bes per l’aire.

Canviant de tema, l’altre dia Carles i jo vam fer la primera paella de la nostra vida. Un moment històric en la vida de tot xic valencià, moment que marca la fi de la post-adolescència i el començament de l’era adulta. Sí, això del sexe és un altre criteri que se sol aplicar, però incorrectament, especialment en el nostre cas.

Com podeu vore la paella té bastanta pinta de ser, indeed, a paella (açò del indeed és una paraula anglesa que la claven on no saben què ficar, realment no aporta res a la frase). Passaria per paella per als no iniciats, però per a un bon observador, tan sols s’aproximaria. Per començar, està feta al forn... Té baines de pèsols en lloc de bajoqueta, “beans” esclafats en lloc de garrofó, i una animalà de tomaca de pot. El resultat? Un 7 per a ser una paella de beginners. Sutil toc atomacat, però l’arròs al punt. Escolteu, a vore què farien els nostres pares amb els nostres recursos!!

He d’informar-vos, a aquells qui no ho sapigueu, que l’any que ve , si tot va bé, em quede en Dinamarca per a fer el projecte. Començaria en setembre, i es tractaria de modelitzar un sistema de mesura de biomassa on-line (sense haver de prendre mostra i endur-se-la al laboratori) en fermentadors. Vamos, biotecnologia a saco i estadística. Crec que serà interessant, ja vorem. Tinc una mescla d’emoció, expectació i acollonament del més profund. De moment, el primer pas, el més difícil, ja està donat, ara falta pegar-los dues bufetades als atontolinats de relacions internacionals de la etsii perquè em facen cas, que de moment passen de mí...

I bé, ha arribat el moment esperat on vos vaig a resumir com està la situació amorosa per ací....

Ja està.

Què voleu? És el que hi ha... Jo m’esforce, i tracte de quedar com un cavaller amb les xiques de la meua classe i tal. Però no aconseguisc deixar de sentir-me ignorat a un altre nivell que no siga l’estrictament acadèmic. Jo em faig il·lusions i tal, especialment amb una xica francesa (com no) que és la meua debilitat, però res que fer... de moment...

Bah! Pa què enganyar-se? Que res, i ja està. Fa un temps em vaig declarar oficialment “asexual”, passe de tot, tu! Si alguna bonica xiqueta vol donar-me carinyo, com diu Carles, doncs que s’ho curre per fer-m’ho vore viable...

Acabe ja, amb l’esperança de que la nova entrada no tardarà tant com ho ha fet aquesta. Tinc moltes ganes de que els senyors il·lustrísims, excel·lentíssims i magnífics tipets, vinguen a visitar-nos, i de que anem a Berlin. També de que tota la tropa de cosins vinga!!

Aprofite l’ocasió per felicitar formalment a l’equip de futbol de Saül, Edu, etc, que per fi s’han coronat i han pujat a primera divisó de la UPV!! Fa molt, molt de temps, vaig formar part d’eixe equip, format per un exèrcit de gent de p... mare. Em sent orgullós, tu! Per cert, per als tipets, que quan vinguen, si volen podrien portar un baló de futbol, i faríem un partidet al costat de casa o a la DTU, que hi ha una gespa millor que la de Mestalla. Serem 9 tios contant amb Pier, així que perfecte.

Un abraçot molt fort!

Albert

la neu...

2007-03-22T20:27:00.001+01:00

erotiske ballet i passeig en bici

2007-03-22T20:10:00.000+01:00

Ací deixe les fotos del dia que vam anar al ballet i d'un passeig que vam fer al parc de Dyrehavn i a la plaja de Belle-vue...

Lego human

2007-02-22T19:49:00.000+01:00

Ací deixe l'exercici que hem fet a la classe de CAD/CAM a la DTU, on aprenem a utilitzar el proengineer. Una vacilada de la mà dels braulios de la DTU...

Benvinguts!

2007-02-22T00:20:00.000+01:00

Com les grans empreses que volen rellançar el seu producte, el "un poquet d'albert" és ara "el retorn de l'electró". Espere que en aquest cas la segona part siga millor que la primera. Al cap i a la fi, el danonino fa el mateix gust que el petit-suisse...

fotos de Hillerod

2007-02-22T00:05:00.000+01:00

Vos deixe amb la primera de les col·leccions de fotos. A que mola? Si vos molesta la musiqueta al cap d'una estona li doneu al pause i au.

No vos perdeu el video, és realment bò, sempre que el veiem ens pixem de riure.

A special Christmas box

2007-02-21T22:37:00.000+01:00

Vos deixe un video molt divertit que m'ha ensenyat Carles. Teniu també la lletra...

lyrics - justin timberlake

naix una nova forma de blog...

2007-02-16T00:49:00.000+01:00

Inspirat en l'únic "malnom" que sempre m'ha agradat: l'electró. Dedicat als millors, aquells qui m'han donat l'espassa i el basto en la partida perfecta.

Albert